El Bàsquet Girona i la Copa Campeones: «És molt millor que la pel·lícula»

«Mira, mira, és en Marc Gasol», comencen a dir-se els uns als altres, entre cops de colze, copets més o menys discrets i diferents tons que oscil·len entre els xiuxiueigs i algun greu. L’escenari és el pavelló de Fontajau i l’equip protagonista és el de la Fundació Bàsquet Girona, un dels més especials de l’entitat, que es prepara per a disputar la Copa Campeones a Manresa, que tindrà lloc el 13, 14 i 15 de març. El president del club segueix part de l’entrenament a peu de pista i no dubta a felicitar i encoratjar els jugadors i jugadores que, des de fa un parell de setmanes, comparteixen instal·lacions i escut amb les estrelles de l’elit masculina i femenina. El grup al complet està tan content que alguns salten d’alegria.

El formen Joan Bayod i Kevin Gallegos (CB Banyoles); Cristian, Carlos Bello i Víctor Gala (Fundació Ramon Noguera); Abel Mimoun (CA Garrotxa); Celia Bonet i Oriol Pla (CB Salt); Andreu Grau, Joan Figueras i Claudia Gordo (CB Farners); Joan Salvador (CE Palamós); Quim Alvarez i Mar Avilés (Fundació Els Joncs); i Judith Villatoro i Julia Ganyil (ADEPAF Figueres); que procedeixen de diferents fundacions i equips de la província de Girona. Els dirigeixen Gerard Mendoza i Pep Mendoza (CB Banyoles), Neus Bonell (CB Farners), Cari Nicolas (CE Palamós), Júlia Juvanteny (Fundació Els Joncs) i Pau Robert (Bàsquet Girona). Plegats, ja formen una gran família.

«Quan acabem els entrenaments ens donen les gràcies, però això és el que els hem de donar nosaltres, perquè sense ells no seria possible. Fa molt poc que ens coneixem, però sentim que hi ha un vincle molt bonic. El bàsquet ens ha unit a tots», explica Juvanteny (Girona, 2000), formada al Fontajau, Sarrià, l’Spar Girona d’infantil a júnior, el Banyoles i el Tordera, en el qual viu el sisè curs i va ser partícip de l’ascens a Lliga Femenina 2 i dels dos anys a la categoria. Actualment, competeixen a la Supercopa. També va ser internacional amb la selecció espanyola U15, tot i que la selecció catalana no la va cridar mai. Des de fa tres anys i mig treballa a la Fundació Els Joncs com a educadora social. «L’objectiu és promoure l’autonomia de les persones adultes amb discapacitat intel·lectual. Intentem que se sentin realitzats i prenguin consciència que tot el que fan té un sentit», afegeix.

Compromís social

El projecte reforça el compromís social del Bàsquet Girona i fa valdre el treball inclusiu que es desenvolupa arreu del territori. «Només pel simple fet de ser aquí, s’integren perquè són un més. És molt important, perquè no han d’estar privats ni han de sentir-se diferents: poden fer el mateix que la gent de la seva edat que no pateix una discapacitat. Tenim molts prejudicis i pensem que una persona amb discapacitat no pot fer res, i això s’ha de trencar», defensa l’entrenadora. «La intenció és que tots ho puguin provar, no que sempre sigui el mateix equip. Aquí no hi ha els millors, no hem mirat el nivell. A mi m’encantaria que totes les persones amb discapacitat de Girona que juguen a bàsquet poguessin estar aquí. Per a ells, és un somni».

Durant les sessions, destaquen els crits de suport, les abraçades, els ànims i els xocs de mans. Es respira felicitat a cada instant. «Ho fan tot molt fàcil, l’ambient és super segur. Ningú no jutja a ningú. Estem aquí per fer-nos costat, ser un equip i jugar a bàsquet. Patia perquè no sabia com crear l’equip, però aquest s’ha creat d’una manera molt natural», continua Juvanteny, que reivindica que «com a tots els vestidors, n’hi ha que en saben més que els altres, però cap d’ells s’enfada o posa mala cara. No n’hi cap que estigui a una altura diferent, tots són iguals. Són bons companys i es respecten. N’hem d’aprendre molt, d’aquestes actituds. A mi m’ha fet relativitzar molt els problemes i a valorar més cada detall».

Per a Juvanteny és la primera experiència a les banquetes. «Tenim la il·lusió que existeix quan comença una cosa nova. Ni m’ho vaig pensar, quan m’ho van proposar. De fet, tots hem vist la pel·lícula Campeones. Jo pensava ‘que ben parit que ha de ser, jo ho vull’. Doncs la veritat és que la realitat és molt millor que la ficció. El que viuen i el que ens fan viure és preciós».

Subscriu-te per seguir llegint