Robert Vila: «El Cassà va ser la nostra gran obra futbolística»

Robert Vila (Sant Jaume de Llierca, 1968) ha respirat futbol des de la infantesa. «Recordo jugar amb els amics al casal del poble, amb dues pedretes. Allà hi havia una fàbrica tèxtil on treballaven les nostres mares i ens guiàvem per la sirena. Quan sonava, significava que s’havia acabat el partit i que les havíem d’anar a esperar, perquè ja sortien de la feina i havíem de tornar cap a casa», explica l’exentrenador, que abans va ser porter en una trajectòria d’uns quinze anys que engloba a diferents equips de la província de Girona, com l’Olot, el Banyoles, l’Arbúcies, el Cassà, el Palafrugell i l’Aro.

«Al poble érem molt pocs, quatre i la gata, per dir-ho d’alguna manera, i algú s’havia de posar sota els pals», confessa. Se’l veu satisfet, amb el camí recorregut. «Per això aquest esport m’agrada tant. Les experiències que he tingut han estat molt ben parides: divertides, alegres i molt humanes. És el motiu pel qual no ho he deixat mai. Cada cop que me n’he allunyat una mica, la pilota ha colpejat el pal i el destí l’empeny cap a mi una altra vegada». Vila actualment és secretari tècnic del Tossa, que competeix a Primera Catalana.

«Sento que tot ha anat molt de pressa. D’estar als juvenils de l’Olot a la selecció provincial, amb en Russet o en Sagué, i la catalana, amb en Pinilla i tota la colla. Després vaig formar part d’aquell primer equip tan gran de Tercera de l’Olot, amb en Miret i en Soler. I a la vegada, em formava. El president Badosa, que era transportista de Montagut, quan jo no podia arribar a l’autocar, em feia venir a buscar amb un camió a l’institut, que em portava directament al camp. Van ser anys molt intensos i preciosos», desenvolupa el garrotxí, que fa 32 anys que exerceix la docència a l’escola FEDAC - Sant Narcís de Girona. Durant un període, també va ser director pedagògic d’ESO i postobligatoris.

La llista de companys de vida és llarga. «Pepe Pinto, Mis, Puerto, Xavi Agustí… Fins que vaig anar a petar a Arbúcies, on vaig conèixer persones que seran amics per sempre, com en Carles Planchart i en Jordi Guerrero. Vam jugar junts, nosaltres, i gairebé pugem a Tercera», presumeix. Conserva fotografies que ho corroboren. «Per a mi, el futbol és un joc. És llibertat, passar-ho bé i compartir-ho amb aquells que estimes. Perquè la gent és el més important, de tot plegat, i sempre m’ha agradat connectar. Les relacions humanes són el més transcendent». Els vincles i els llaços han estat una constant en el camí de Vila, que, al llarg d’un munt de dècades, ha anat construint i reprenent ponts amb els seus companys d’aventures. «On he estat a gust, m’he quedat», afirma.

I, de sobte, li va arribar la inspiració. Aquesta té nom i cognom: «Domènec Torrent. Em va entrenar tornant de la mili al Cassà i al Palafrugell. Em va fer sentir que volia entendre el que passava al terreny de joc. A Palafrugell no només vam jugar molt bé, perquè vam pujar a Tercera intentant treure la pilota jugada des del darrere, també interactuàvem. Vam crear un model propi». Vila va batre un rècord de minuts sense encaixar, deixant-lo en 1.019. «I el gol me’l va fer un amic, en Manolo, del Santboià, que em va abraçar per donar-me ànims. Jugàvem en inferioritat, perquè havien expulsat en Toni Pérez. Em va trencar, aquell gol. Perquè jo sóc molt competitiu, eh!».

Del camp a les banquetes, amb en Manel Rosell, íntim i el seu segon entrenador, amb qui va començar com a menor d’edat a l’Olot. Tot té sentit. Va estrenar-se al Salt i va passar per un munt de clubs i tasques: Palafrugell, Cassà, Figueres, Girona, Peralada, Sant Celoni («vine a fer un The Last Dance amb mi, em va demanar en Manel») i la selecció CATUEFA, on va convocar a l’actual sensació de Segona, el blanenc Izán González, abans a l’Escala, a banda de l’Escola Catalana d’Entrenadors, on va estar una dècada, i tecnificacions a l’Escola del Barça. «Si en Dome va ser la inspiració, en Ramon Codina va ser el meu pare esportiu. Ell va ser la persona que em va donar l’oportunitat d’agafar el Cassà. Ho vam fer a Preferent i el vam deixar a Tercera després de cinc anys meravellosos», valora. Els ulls li brillen, quan rememora aquella època.

«Quan vam pujar a Primera Catalana ens deien la San Miguel 0.0, perquè no hi havia collons de moure el marcador», bromeja, «però llavors vam escalar a Tercera i va venir l’any d’en Guardiola». Com a any d’en Guardiola s’entén la històrica victòria del Cassà sobre el Barça B dirigit pel de Santpedor per 3-2 el curs 07-08 en una diada inoblidable. «El nostre camp era La Bombonera. Sortíem a escalfar vint minuts abans i no hi havia gaire gent, però quan tocaven les 12 hores, aixecaves el cap i allà no faltava ningú. Aquell ambient de futbol es traslladava al vestidor, hi havia una simbiosi fantàstica. Competíem bé, érem un equip molt valent». Armengol va marcar el gol decisiu a l’últim sospir. «Em va quedar la imatge d’ell enfilat a la reixa, celebrant-ho. Jo pensava on va ara, aquest. Crec que en Pep i tot el seu equip de treball van aprendre molt, d’aquella derrota. Allà encara s’estaven descobrint, tot era ofensiu, era com una flor que s’obre, i nosaltres els vam dir, ep, també hi ha aspectes al darrere que s’han de controlar».

Vila no té cap dubte. «El Cassà va ser la nostra gran obra futbolística. Entre tots, el vam cuidar com si fos la nostra criatura. Perquè una cosa com aquesta no la pot fer una persona sola. Començant pels jugadors, els que manen, les persones que treballen al voltant de l’equip. Tots vam posar el nostre granet de sorra». Encara avui, quan en parla, transmet una força imparable. «He fet molts papers de l’auca, i en tots he estat envoltat d’amics. No hi ha res millor que això». En Rubi, en Salamero, en Rodri o en Raül. Més tard, l’Oriol Alsina, en Gerard Escoda o l’Óscar Álvarez. La colla és infinita. «Si l’entrenament era a les 19 hores, plegava de la feina i a quarts de 18 ja era allà, dibuixant idees i creant tasques que després provàvem al camp. Ho gravàvem tot i ens ho passàvem pipa». Actualment, fa el mateix amb en Sebas Coris a Tossa. Passen els anys i la passió continua intacta. «Això són els amics, són els amics. Sempre he estat vinculat a ells. I tampoc no sé dir que no», diu.

A la comarca de La Selva el va seduir l’Edu Urdiales, amb qui va jugar a Banyoles, va ser alumne seu a l’Escola d’Entrenadors, el va tenir de jugador a Cassà i van donar classe plegats al Curs d’Entrenador de Lloret. «Havia intentat xiular el final del partit, però he recomençat un temps afegit que desconec quant durarà», assegura, fidel als seus pilars: «La lectura, que estic al club d’intriga de la Salvador Allende; la gent, que com continuo de professor sempre en tinc al voltant; i l’esport, que n’intento practicar diversos, tot i que no en faig quasi cap de bé».

«Les coses que et fan sentir viu i feliç no s’han de deixar de fer», resumeix. En Robert i la Mònica, «la meva dona i la meva parella de tota la vida», tenen dos fills, l’Isaac, porter del Cornellà, i la Júlia, que treballa a una empresa garrotxina en l’apartat de gestió de talent i recursos humans, i que no vol saber-ne gairebé res del futbol. «Va néixer quan jo estava a Palafrugell i un cop vam anar a Andorra i ella va venir amb el Maxi-Cosi. Sempre diu que se’n va afartar i que ja en va tenir prou», finalitza, rient.

Subscriu-te per seguir llegint