Un Barça de somni i en èxtasi es queda a un pam del miracle contra l'Atlètic

Els somnis no han d’acabar bé per ser recordats per sempre. Un grapat de nanos liderats per Marc Bernal, orgull de la Masia i metàfora d’un club sense igual, va estar a punt de capgirar a l’Atlètic un resultat impossible (4-0 a l’anada) i de castigar Simeone amb la pitjor nit de la seva vida. Un Barça en èxtasi, emparat per un Cubarsí imperial al darrere i amb Pedri ballant destrossat i coix, es va posar a taral·lejar Rosalía. Sexe, violència i llantes. Va caçar tres gols jugant en tromba durant 90 minuts, quedant-se a un de forçar la pròrroga i a dos d’assolir una final de Copa que jugarà un Atlètic mort de por. Tant se val. Va ser un maleït somni.

No hi casa la raó, amb aquest Barça, apassionat i desfermat, que treu el millor de si quan els seus nois entren en un deliri col·lectiu. A aquella rave s’hi van apuntar els qui van tenir la sort d’ésser al Camp Nou. N’hi havia prou de veure els aficionats blaugrana saltar i cridar, segurs que no hi havia cap lloc millor on ser en aquest món que se’n va a la porra. El primer que va fer Lamine Yamal abans de començar el partit va ser córrer cap a la banda i posar-se a sacsejar els braços davant dels aficionats, que van reaccionar udolant com licantrops. Al damunt els treia el cap la lluna plena. Enorme i envoltant.

Flick, més nerviós que mai i que Simeone no parava de denunciar al quart àrbitre perquè no s’estava quiet —el Cholo feia la mateixa cara que Emery en aquell 6-1, la nit del PSG—, ja havia preparat el partit disposat a la marxa. Per això va recórrer al seu futbolista més inconscient, Cancelo, enorme, per trobar un camí on no s’hi podia arribar pels senders del seny. Tant se val que per aquella banda qui hagués d’avançar fos Giuliano, el fulgurant fill de Simeone. Més que mai, calia mirar endavant, sense pensar gaire que un pas enrere et duia a la fondària d’un pou amb pèndol, com el de Poe.

Simeone, en canvi, va intentar ser d’allò més burocràtic. És a dir, va fer recular l’equip tant com va poder perquè defensés als nassos del porter Musso. I Giuliano, pobre, va haver d’encaixar-se en una línia defensiva de cinc per si a Cancelo li venien ganes de buscar-li les pessigolles. Cosa que no va passar perquè el portuguès, al minut 13, ja havia hagut de canviar a la banda dreta per culpa de la lesió de Koundé.

A l’Atlètic li va entrar la tremolor només d’obrir els ulls. Els futbolistes de Flick van anar com llops a l’atac, atrapant els matalassers al seu camp i robant totes les pilotes que calgués perquè Simeone s’adonés que mai no podria defensar amb la pilota davant d’una intensitat així dels blaugrana. De fet, la primera vegada que l’Atlètic va poder tocar unes quantes vegades la pilota en territori blaugrana va ser ja al minut 18.

El Barça, en canvi, seguia el ritme que marcava Fermín, el noi que juga amb les dents i els punys serrats. Fins i tot Pedri, titular, seguia el compàs del seu company, prioritzant la bateria al violí. No va sorprendre, doncs, que Flick assolís el primer objectiu que s’havia proposat: marcar dos gols abans de començar la segona part i demostrar que la remuntada, ni de bon tros, era una quimera. Els blaugrana van rematar fins a 13 vegades en aquest primer acte, agraïts per la seguretat que oferia Cubarsí a la rereguarda i també per la bonaventura golejadora d’aquell jovenet acabat d’arribar de l’infern, un Marc Bernal que va ser el responsable d’obrir el marcador a boca de canó després que Lamine se la jugués amb la defensa des de l’esquerra. A ell, de carrer, no li importa l’orientació dels racons.

El Barça va fer veure que es donava un respir, per més que la seva gent demanés als jugadors que continuessin corrent fins que els músculs esclatessin. Lookman, fins i tot, va tenir el gol momentani de l’empat en una rematada de cap que no va dirigir com calia. Però just després, en l’última acció abans del descans, Pubill va fer caure Pedri, que havia volat cap a dins de l’àrea com si fos una papallona. Raphinha va marcar de penal amb la carícia que ve després de l’orgasme.

Simeone va provar de corregir-se. Va veure clar que havia de col·locar Llorente a la zona ampla perquè pogués tapar tant com pogués. I Sorloth, és clar, va sortir per si podia caçar una pilota llarga. Que era l’únic a què podia jugar l’Atlètic, amb el que li venia al damunt. Perquè Lamine es va posar a demanar pilotes per fer-li la vida impossible a Ruggeri i fer giragonses, driblar i centrar. Musso, que no és gaire més que el suplent d’Oblak, tampoc no podia fer gaire. I ja va ser molt quan Bernal, un altre cop el nen beneït, va marcar el 3-0 al minut 72 i deixava el Barça a un gol d’igualar l’eliminatòria. La passada la va donar Cancelo, que ja anava amb els ulls en blanc. Pedri no podia ni caminar. Si ell no es rendia, la resta tampoc.

Però el problema de la vida, com escrivia Hornby, és que es viatja en una sola direcció.

Quan tot es va acabar, els futbolistes del Barça van caure rendits. Amb prou feines podien respirar. El Camp Nou, dret, va aplaudir un equip monumental. Un grup que va brindar un homenatge, ja no tant al futbol, com a la vida.

Subscriu-te per seguir llegint