Dani Cabezas: "Vaig trucar els pares des de l’hotel per dir-los que havia debutat a Primera"

Fi, elegant, amb planta i ros. Feia una pinta de professional que no se l’acabava. «Tu arribaràs a Primera», li deien De Pedro i Àngel Rigau, dos dels seus entrenadors a la Coma-cros. Encara no tenia ni dotze anys i Dani Cabezas (Salt, 1956) només pensava que s’acabés l’escola per sortir a jugar a la Plaça Sant Cugat i que aparegués l’Emili Gispert amb la seva pilota per poder intentar imitar les filigranes que feia el blaugrana Marcial Pina. «Era l’únic que en tenia una de bona i tots esperàvem baixés per començar els partits». Allà, a la plaça, al costat de l’antic camp de futbol del Salt «va començar tot». Va ser l’inici d’una carrera que el duria a un dels grans equips del continent de llavors com el València amb qui guanyaria una Copa, una Recopa i una Supercopa d’Europa. Una greu lesió de tíbia i peroné durant un xoc fortuït amb el porter Manzanedo va estroncar una carrera que «segur» que hauria estat més dilatada i productiva de no haver estat per aquella jugada desgraciada. Amb l’Espanyol (82-84) també va gaudir de Primera abans que una altra lesió gravíssima, trencament de lligaments encreuats del genoll, amb el Girona (84-85) va suposar el principi del final. No, no es va acabar aquell dia al camp del Prat quan es va fotre el genoll enlaire la seva carrera, perquè ja a un ritme ben diferent, continua jugant i gaudint «més que mai» del futbol amb el Sant Gregori durant sis «fantàstics» anys més.

‘Un autògraf, un autògraf, si us plau!’ L’agost del 1979, el València se’n va anar de gira al Japó. Totes les mirades estaven centrades en Mario Kempes, flamant campió del Mundial amb Argentina l’any abans. A la plantilla, tanmateix, hi havia gent del nivell de l’alemany Bonhoff, Tendillo, Saura o Solsona. «De vegades pensava, què hi faig jo, un nano de Salt, aquí? Després al camp, ja era una altra cosa». No va ser fàcil arribar-hi. Uns mesos després que l’Espanyol no s’entengués amb el Salt, el València s’enduria el trident prodigiós saltenc (Manel Pagès, ell i Síria). «En Manel era defensa, jo mig i en Síria, davanter. Ens va sortir un bon partit amb el filial contra el primer equip a tots tres i ens van dir que ens volien. El dia de la signatura, a les oficines, vam firmar a ulls clucs el que ens van posar a davant». Acabava de fitxar pel València. «Era molt fort». L’endemà mateix, els tres nanos tornaven amb el cotxe d’un directiu del Salt, «en Lladó», cap a terres gironines a passar el cap de setmana i preparar quatre coses per instal·lar-se a la capital del Túria. «Hi havia una boira ben espessa. No es veia res a la carretera. Jo només resava perquè no ens fotéssim una patacada amb el cotxe perquè volia arribar a casa i dir als pares que havia fitxat pel València. Només faltaria que ens estimbéssim sense dir-los-hi!»

De les tres perles saltenques, Cabezas seria l’únic que arribaria al primer equip del València. «El més bo era en Síria. Era davanter, ràpid, àgil i golejador. Va tenir la mala sort que en un partidet contra el primer equip, es va driblar un parell de cops el lateral Antón que, al tercer cop, li va clavar una segada que li va rebentar el turmell. No va poder ni debutar amb el Mestalla». Cabezas s’hi estaria tres temporades al filial abans d’una cessió a l’Ontinyent mentre feia el servei militar abans que Pasieguito li donés l’alternativa al primer equip del València el curs 1978-79. «Em va venir a veure un partit de Copa amb l’Ontinyent contra l’Oviedo que per ben poc no jugo perquè estava arrestat per la comandància. Al final, m’ho van arreglar perquè jugava al València».

El 29 d’abril del 1979 va sonar el telèfon a cals Cabezas. «Papa, mama, he debutat a Primera! Hem perdut però he jugat de titular!» Des de l’habitació de l’hotel de Sant Sebastià i després de noranta minuts duríssims perseguint Satrustegui, López Ufarte i Amiano per Atotxa, trucava a casa per compartir l’emoció d'haver jugat a Atotxa contra la Reail Societat (1-0). Aquell tram final de temporada va jugar també contra l’Alabès i el Valladolid, els quarts i les semifinals d’una Copa que el València guanyaria al Calderón contra el Madrid. Tanmateix, una inoportuna groga a les semis el va deixar sense final.

Tot i això, tot anava bé. Creixia i guanyava pes a l’equip. Alfredo Di Stéfano el faria titular de seguida la 79-80 i jugaria els primers partits contra Madrid, Hèrcules, Reial Societat i Sporting, a més a més de l’eliminatòria de Recopa contra el Boldklubben danès. El dia del Madrid al Bernabéu el recorda com si fos ahir. «Al final del partit se’m va acostar Pirri, un dels millors de la història del club i em va dir ‘chaval, sigue así que llegarás lejos’. Jo al·lucinava». Tot «se’n va anar en orris» al cap de pocs dies durant un entrenament quan va xocar amb el porter Manzanedo i es va trencar la tíbia i el peroné. El València el va renovar dos anys, però després de tres operacions fallides, a la quarta va poder tornar a jugar, però «ja no tenia el ritme d’abans».

Després de jugar dos anys més a Primera amb l’Espanyol i refusar una oferta de l’Hèrcules va tornar a casa. Al Girona primer i al Sant Gregori després abans d’encetar la carrera d’entrenador per Can Gibert, Sàbat o Arbúcies. El futbol ja era secundari. Tenia bons càrrecs a Valvi i després a Caprabo fins que Frit Ravich li va oferir fer de comercial. «‘Dissabtes i diumenges festa?’ Vaig signar amb els ulls tancats. Com el contracte amb el València» (Riu).

Subscriu-te per seguir llegint