Nora Cornell: «Somio amb una medalla als Jocs del 2030»

Llibertat per perfeccionar, amb ganes de superar-se a si mateixa cada dia i sense límits establerts per arribar al cim. De la taula d’skate quan era menuda a la taula d’snow que l’ha fet estrenar-se en els Jocs Olímpics d’hivern 2026 disputats a Milà-Cortina. Sempre amb una taula sota els peus. «El primer cop que vaig pujar a la neu em van donar uns esquís i els vaig rebutjar, jo no sé esquiar. Em defenso i puc baixar, però jo necessito anar de costat». La Nora i les taules, un amor a primera vista.

De taula en taula, fos on fos

Cornell va començar amb l’skate, no només de hobbie, sinó també en competició, però va perdre les ganes de competir perquè no volia avorrir un esport que li agradava de veritat: «Tenia 9 anys quan vaig començar a competir amb l’skate. Competia contra noies de 30. No va ser gens fàcil seguir el ritme». Després d’haver viscut una temporada a Hawaii, tastant el surf i vivint allà tres anys amb la seva família, va tornar a Girona, on resideix actualment, i cada cap de setmana pujaven a La Molina, quan va provar l’snowboard per primer cop: «Els meus pares tenen una gelateria a la Costa Brava, a Pals, i els estius estàvem allà, també tenen locals de decoració de la llar, d’espardenyes i una botiga a Girona que està oberta tot l’any. A l’hivern pujàvem a La Molina cada cap de setmana». Després d’haver fet skate i Surf de vela, tenia la base assolida per començar amb la taula d’snow. «Els diumenges anava a Andorra perquè a la Molina no tenien freestyle, no tenien un snowpark i a Andorra sí. Llavors, dissabte anava a la Molina a fer tècnica de pista i diumenge anava a Andorra a fer freestyle. «Jo volia fer snowboard cada dia, però una cosa va portar a l’altra i de cop i volta t’adones que estàs competint a copes d’Europa, que t’estan anant bé i allà sí que ja dius, ara sí que m’hi vull dedicar per sempre». Ella mateixa era conscient que ho podia convertir en una professió, però mai hauria pensat que aquest camí la portaria a disputar uns jocs olímpics.

Els primers Jocs Olímpics

La Nora va ser la primera esportista de la delegació espanyola en competir en els Jocs Olímpics d’hivern de Milà-Cortina, a Itàlia. La gironina encarava el 8 de febrer la primera de les dues modalitats en les quals s’exhibiria, la del «Big Air». Tot i la pressió d’obrir la representació de tot un país, Cornell va planxar els dos primers salts per situar-se a la meitat de la taula classificatòria. Per desgràcia, no va poder executar correctament el darrer salt, fet que la va situar en una final 26a posició. Tot i no classificar per la final, es va mostrar satisfeta: «Tenia l’objectiu de caure a peu dret en dues rondes i ho vaig aconseguir. Aquesta competició es viu amb moltes emocions al mateix temps, no saps mai si tornaràs a viure una experiència així i estic aprofitant per absorbir tot el que puc pel futur». Sí, caure a peu dret era l’objectiu. «La gent no és conscient del difícil que és planxar, caure a peu dret. Sembla fàcil, però és de les coses més complicades, perquè al final un petit error en la velocitat fa que te’n vagis directament a terra». També va fer autocrítica de la seva actuació: «Queda molta feina per fer. Vaig cometre un parell d’errors, però això també m’ho vaig endur». Sincera i optimista, Nora Cornell, que era plenament conscient que encara quedava la segona modalitat per disputar-se, la que li agrada més, l’slopestyle.

Una setmana després d’haver-se estrenat als jocs olímpics, la Nora encarava la seva segona cita en la modalitat d’slopestyle, la seva preferida. No va començar amb bon peu la gironina a la primera ronda, on una caiguda li va causar una penalització. Amb la mateixa mentalitat i sense rendir-se, Cornell executava una gran segona ronda que no li era suficient per arribar a la final, però que la feia entrar al «top 20» de la competició, acabant en una meritòria 19a posició. Li va quedar una espineta clavada en aquesta darrera modalitat: «Me’n vaig anar amb un regust agredolç d’aquesta qualificació perquè sabia que tenia més nivell. El temps i les males condicions ambientals em van jugar una mala passada, hi havia vent en contra. Això va fer que hagués de baixar el nivell de les actuacions que tenia pensades i em va frustrar bastant, perquè jo tenia una ronda bastant més bona preparada, que als entrenaments m’havia anat molt bé i no la vaig poder fer pel tema del vent. La pista tampoc estava preparada en cas que es donessin aquestes condicions climàtiques.»

El somni d’una medalla

Tot just ha acabat la seva primera participació en uns jocs olímpics i la Nora ja té ganes que arribin els del 2030. «Continuaré lluitant per arribar a aconseguir algun dia una medalla, és el meu objectiu i el meu somni. Aquest era l’any del debut, però no és el darrer cop que estaré, vull lluitar els pròxims quatre, vuit i dotze anys si és necessari per aconseguir-ho».

Fora de la neu, la Nora tindrà més temps per formar-se en una universitat en línia on està cursant un doble grau d’ADE i dret. Els exàmens estaven col·locats en les mateixes dates que els JJOO i per sort, ho va poder resoldre: «Em van permetre canviar els dies de les proves, s’han portat molt bé.» Cornell assegura que li fa més gràcia l’àmbit del dret i que deixaria de fer ADE, ja que li agradaria dedicar-se a l’advocacia en un futur. Reconeix que sempre s’ha de tenir un pla b. «Crec que l’esport és un complement de vida molt important, però també s’ha de tenir un estudi, perquè l’esport sempre et pot donar un revés i haver de deixar de competir i has de tenir un altre recurs.» Una dualitat, la d’estudis i esport, que no és fàcil de compaginar «Jo entreno moltes hores i quan torno a casa a les cinc o les sis de la tarda he de tenir la constància de posar-me a estudiar, després anar al gimnàs i tot plegat es fa difícil. També per aquest motiu faig poques assignatures» i afegia «Estem tot el dia fora de casa entrenant i quan arribem hi ha companys que s’estiren al llit o descansen i tu ets conscient que encara tens feina a fer».

Li venen quatre anys llargs per preparar-se i perfeccionar al màxim el seu nivell per encarar els pròxims jocs d’hivern amb la mateixa ambició i competitivitat i un temps de preparació més limitat. «Jo vaig tenir un any per preparar-m’ho, no anàvem al màxim de preparats, com sí ho estava una persona que porta tot el cicle olímpic. Llavors, ara que tinc el cicle sencer de quatre anys per poder preparar-me als següents jocs, espero fer-ho molt millor la pròxima vegada».

Subscriu-te per seguir llegint