La nova realitat dels clubs històrics gironins

En les dues últimes dècades, el panorama del futbol gironí ha canviat bastant. Els temps en què el Figueres i el Palamós lluïen els seus noms a la Segona Divisió ja queda lluny: si el conjunt alt-empordanès va estar-s’hi set temporades (1986-1993), arribant a ser tercer en una ocasió i perdre una promoció d’ascens a Primera, el degà va viure’n sis (1989-1995). Però no només van posar els seus escuts al futbol professional, perquè han viscut unes set dècades entre la Segona B i la Tercera Divisió. Avui, ambdós sobreviuen a la Primera Catalana, després de descendir de bracet, juntament amb el Lloret, el curs passat de la Lliga Elit.

No són els únics casos d’una demarcació en què ara el club fort és el Girona, que afronta el sisè curs a l’elit del futbol estatal, malgrat passar per Primera Catalana a finals del noranta. Entitats com el Palafrugell, Banyoles, Blanes, Guíxols, Vilobí o Cassà han aparegut, durant més o menys temporades, a la Tercera Divisió i actualment la nova realitat els ha situat en categories menors. El testimoni l’han agafat el filial del Girona i l’Olot, a la Segona RFEF, i l’Escala i el Peralada, a la Tercera RFEF. La resta, són al futbol territorial.

Que els gegants de sempre no hi siguin, provoca una nostàlgia irreparable. Però també deixa preguntes. Per què han caigut tan avall? L’economia té molt a veure? Com es gestiona el present amb el recordatori permanent de la motxilla del passat? De quina manera mantenen despert el club? Poden tornar-se a aixecar? Ho volen? Diari de Girona ha parlat amb Dani Sala, president del Figueres; Toni Heras, president del Palamós; Àlex Jordán, membre de la junta directiva i responsable del futbol formatiu del Palafrugell; i Adrián Milena, president del Guíxols; tots ells representants de quatre dels grans clubs històrics gironins, per descobrir quines accions duen a terme en la responsabilitat d’un dia a dia que no té res a veure amb els d’abans.

UE Figueres

«Estem en un lloc on no pensàvem estar, però això no vol dir que no lluitem», explica Sala, que està al capdavant de l’entitat figuerenca des del 2023 i és soci des del 1992. «Volem sortir de la Primera Catalana i anar pujant cap a on tots creiem que mereixem. L’època actual és molt diferent del que ha sigut la nostra història, que és una cosa que portem amb orgull i agraïm haver viscut, però ara el món ha canviat», raona. El Figueres està més a prop de la Segona Catalana que del retorn a Elit i fa poc que ha anomenat Toni Sánchez com al tercer entrenador d’un curs difícil. Una de les grans joies de l’entitat és l’espai on disputa els seus partits: Vilatenim, un estadi que ha arribat a omplir-se un munt de vegades per presenciar, entre altres gestes, un viatge preciós a la Copa del Rei, en què va arribar a semifinals, carregant-se el Barça i l’Osasuna. Va ser el 2002.

«És veritat que la història pesa, però si ho posem en una balança, és millor tenir-la que no tenir-la. El que es va fer està allà, nosaltres treballem per intentar estar millor. Allò ja va passar, repetir-ho és molt difícil. Però entre els dos extrems, el d’on érem i on estem, hi ha un punt mitjà», comenta el president. «El projecte ha de ser arribar i estabilitzar-nos a la Tercera RFEF. I un cop ho fem, no ens plantaríem. Després ja buscaríem un altre camí per anar més amunt. Però crec que a Tercera RFEF hi hem de ser». A hores d’ara els separen dues categories.

Sala diu que «comptem amb 400 socis més les famílies del futbol formatiu» i que a l’estadi «generalment, movem entre 200 i 300 espectadors, depenent de la climatologia». Afegeix que treballen per «captar gent jove, que potser és el que ens falta, però estem fent accions, com carnets especials, preus atractius o regals de samarretes». Agraeix «les subvencions de l’Ajuntament i els patrocinis locals». De fet, el seu amor cap al club comença així. «Vaig entrar al Figueres de la mà del pare, que va ser patrocinador tota la vida amb el Garatge Sala. Ara intentem engrescar les empreses per consolidar el teixit social. Com Gosbi, que és molt important per a nosaltres». A l’Alt Empordà, piquen molta pedra. «Escoltes molts cops la paraula no, però t’aixeques i ho tornes a intentar».

Respecte a l’economia, presumeix de tenir el club en una situació «segura, i ens veiem amb cor de tirar endavant les nostres idees perquè l’entitat faci un salt. Els èxits esportius no han acompanyat la feina interna, però aquesta també s’havia de fer. Ara tenim una base sòlida i ja passa, que costa veure els fruits, però ho estem fent bé i creiem molt en nosaltres».

Palamós CF

Toni Heras és el president del Palamós des del 2022. «De clubs, a Girona, n’hi ha de més bons i de més dolents, però de més històric que el Palamós no n’hi ha cap. És irrebatible, som els reis», reivindica, quan se l’informa del propòsit d’aquest reportatge. «Quan vaig entrar hi havia un dèficit important i avui podem dir que estem a zero i paguem a tothom. Ens sentim uns privilegiats». Destaca la feina de la seva junta directiva al complet. «No som molts, però penquem força. El principal era sanejar l’entitat, no deure res a ningú i a partir d’aquí posar les bases perquè puguem funcionar com toca».

Fundat el 1898, el club més antic del país també està a Primera Catalana, en què és mou per la part alta de la classificació, tot i la dificultat de la categoria. «No sabem si pujarem o no, però ho estem fent de conya. Tenim bona plantilla, bon entrenador, bon director esportiu i una bona afició. Entre tots, intentarem ascendir. Si no és aquest any, l’any vinent. I Elit ha de ser de pas, perquè com a mínim hem d’estar a Tercera RFEF». En els seus desitjos, Figueres i Palamós coincideixen.

Mig miler de socis acompanyen el degà passi el que passi i l’assistència al camp voreja aquestes xifres, un centenar amunt, un centenar avall. «Per les coses bones i per les dolentes, la gent del Palamós és del Palamós», confessa Heras, que descriu la massa social com a «una barreja entre els fidels a l’estadi, que venen des de fa molts anys i no fallen mai, i la joventut, representada per la Penya Sport, que fa una tasca collonuda». Això sí, de tota la vida hi ha una recepta infal·lible per omplir el camp. «Guanyar. Quan guanyes la gent s’enganxa i s’anima».

«Abans tothom es reunia al camp de Cervantes a les 15.30 hores i recordo que a les 14 hores ja estava ple per agafar lloc. Ara la gent té molts reclams i costa més centrar-se en una sola cosa», creu el palamosí, que no oblidarà mai l’època gloriosa de l’entitat. «Era preciós, es vivia futbol tot el dia. Però no tornarà a passar. Allà es van ajuntar tots els astres. No podem viure d’allò, perquè allò passa un cop a la vida».

Palafrugell CF

Un graó més avall, a Segona Catalana, hi ha el Palafrugell, club centenari, penúltim del grup 1 i amb moltes possibilitats de baixar a Tercera. «Volíem consolidar-nos amb un equip fet a la casa i que connectés amb l’afició. Hem dissenyat una plantilla recognoscible, de cost zero, els jugadors de la qual són i se senten del poble i s’estimen el club, pel qual es deixen la pell. A més, la gent que ve a veure els partits, la que s’asseu a la graderia, els coneix. Saben qui són. Això provoca que tothom s’identifiqui, però és un any complicat», reconeix Àlex Jordán, membre de la junta directiva i responsable del futbol formatiu. És germà de Joan Jordán, migcampista del Sevilla.

«Ara no és com abans, que venia un empresari i posava molts calés. Ara els ingressos passen pels patrocinadors i els col·laboradors. Nosaltres hem optat per un model més identitari i creiem que el nostre equilibri està a la Segona Catalana. Els nostres objectius són locals, no catalans. Perquè com més puges, més diners necessites. Llavors, t’allunyes dels jugadors de casa, perquè el nivell cada cop és més elevat i potser amb el que tens no et dona». Resumint: «Si pugéssim, esportivament seria insostenible perquè hauríem de fitxar. Però si fitxem llavors seria insostenible econòmicament». És un carreró sense sortida.

La manca de recursos econòmics, esclar, impossibilita el fet d’incorporar jugadors de fora de Girona. «És impensable, impensable. De fet, com a molt, són de la mateixa comarca. Tenim menys peces per escollir que fa uns anys, en què podies permetre’t el luxe de fer venir algú de prop de Barcelona». El Palafrugell ha convertit el que podria ser una debilitat en una virtut, perquè el sentiment de pertinença és un tret característic que va més enllà dels resultats. «Volem que ens respectin, perquè tenim una història, però sobretot perquè sabem qui som i com volem ser».

La mitjana d’assistència a l’estadi és de «200-250 aficionats, tot i que puntualment, en un derbi contra el Bisbalenc o el Begur, es pot enfilar a 400», concreta Jordán, que xifra els socis en «120». El 2002 el Palafrugell, que va passar-se més d’una dècada a Tercera, va ser considerat el matagegants de l’estiu, guanyant fins i tot l’Espanyol (2-0), amb Domènec Torrent a la banqueta. Temps enrere, el 19 de juliol de 1953, el mític Alfredo Di Stéfano va debutar com a futbolista a Espanya amb la samarreta blanc-i-negra, en una rocambolesca història que serà eterna.

Sant Feliu de Guíxols

A la Tercera Catalana, la penúltima categoria del futbol territorial, trobem el Sant Feliu de Guíxols, nascut de la fusió entre el Vilartagues, l’històric Guíxols, amb també més de deu anys a Tercera Divisió, i l’Escola Futbol Sant Feliu. «Defensem el mateix esperit que en l’època bona de futbol al poble, perquè si no cultives una cosa, aquesta acaba desapareixent. Tenim molta il·lusió i ganes perquè això funcioni», valora Adrián Milena, president des del maig del 2025.

No fa ni un any que està al càrrec, però ja ha impulsat diverses accions per potenciar el club. «Hem tornat a posar els partits del primer equip els diumenges a les 17 hores, per recuperar la comunitat que hi havia. Intentem atraure a la gent i la plantilla, totalment, o és nascuda aquí o, en algun moment de la seva formació, hi havia passat». Sembla que funciona perquè es mouen en el vagó capdavanter de la classificació. «L’exigència no era pujar, ara mateix; el que volem és situar-nos, perquè hem engegat un projecte nou. Necessitem temps i donar-li cura. L’únic que podem prometre és que farem tot el possible».

Milena fa ús de la memòria per recordar «haver vist a Víctor Valdés amb el Barça C, a Sant Feliu». «Ens agradaria pujar un parell o tres de categories, però de mica en mica». Disposen de «46 espònsors, la subvenció de l’Ajuntament i la quota del futbol formatiu. Com tothom, anem justos, però si quedem nets som feliços», opina el constructor. Fins al camp s’apropen «unes 300-350 persones, tot i que aquest curs, contra el Cristinenc, vam arribar a ser 2.500. Vaig haver de trucar a la policia, per si passava algun contratemps». El resultat? 4-6 pels visitants. «Va ser un espectacle. Vam perdre, però la gent s’ho va passar pipa».

El Guíxols, que té un centenar de socis, posa la lupa en el seu planter. «El club no és només el primer equip, som uns 420 nanos i crec que ens esperen coses bones en el futur. Ens agradaria tenir el juvenil a Nacional i la resta, a Preferent. Perquè això alimentarà el primer equip més endavant. Hem de potenciar des de baix si volem que arribi fins a dalt. Aquesta ha de ser la nostra marca: que el Guíxols sigui el club dels nens de Sant Feliu», finalitza.

Subscriu-te per seguir llegint