Ainhoa López: «Ara arriba l’hora de la veritat i sento que estem preparades»

Què se sent, quan falten poques hores per a donar el tret de sortida a un esdeveniment tan important?

Ja estic projectant el partit de demà contra el Perfumerías Avenida, i crec que no sóc l’única. Intentes fer-te una idea de com anirà, després de tota la setmana treballant i estudiant al rival, al qual ja coneixem molt d’enfrontar-nos tantes vegades. Però sobretot, el que tinc és il·lusió i ganes. És una Copa, i allà sempre pot passar de tot. També hi vaig pensant en el títol, esclar.

La temporada és extraordinària.

Sí, sí. Tant pel que fa a escala personal com col·lectiva, estic molt orgullosa de la feina que hem fet en les dues competicions. Això és el que ens fa estar vives, avui dia. Ara el que intentarem, per nosaltres mateixes i per tot l’esforç realitzat, és fer un pas endavant. Ho donarem tot i anirem al màxim.

Té temps de gaudir?

Arran de totes les meves adversitats, sóc una persona que predica molt amb el fet d’estar centrada en el present. Sí que és veritat que ho gaudeixo, però aquesta setmana ja pensava que estem gairebé a l’abril i que tot plegat passa molt de pressa. Ja ve la primavera, Sant Jordi... I em deia, això ja s’acaba. Però en realitat no, perquè tot just comença, per a nosaltres. Si ho pensem, ara arriba l’hora de la veritat, ara arriben els moments pels quals hem treballat i sento que estem preparades. Si més no, ho estem encarrilant de molt bona manera, amb grans entrenaments i molta ambició.

Els títols es definiran aviat, però no creu que aquest Spar Girona ha aconseguit una gesta molt millor que no pas el fet de guanyar o perdre? Aquesta plantilla ha transcendit i serà recordada per la històrica presència a la Final Six de l’Eurolliga.

Ho veig en la cara dels aficionats, això. Perquè sento que s’ho estan passant pipa amb el joc de l’equip. Per a mi, el bàsquet és molt més que un trofeu. És tot el camí que fas conjuntament amb els altres. No sé si dir que ho hem fet de 10, però ho hem fet molt i molt bé, malgrat que sempre es pot millorar.

Agafarà força amb els anys, aquest curs?

Crec que som prou conscients del que hem fet, tot i que és veritat que ho valorarem més a llarg termini. Quan estàs a la pista, el que vols és guanyar, el que vols és el títol. Però repeteixo, hem de destacar molt el camí, perquè ho hem fet de conya.

Li dona més arguments el fet d’haver-se imposat a tantes adversitats: rotació curta, lesions, l’exigència de l’elit, doble compromís moltes setmanes, viatges sense passar per casa...

El que la gent veu és el partit, però hi ha molta feina silenciosa i moltes persones que treballen per a l’equip, més enllà de les jugadores. És tot el club, el que hi ha al darrere de nosaltres, empenyent-nos. Una temporada és molt llarga, però tot el que ens ha passat reforça molt més el que hem anat aconseguint. La clau, en aquest esport, és anar superant tots els contratemps que sorgeixin. I és normal que n’hi hagi, no som l’únic equip que ho pateix. Hi ha molts imprevistos, però sempre els hem encarat de la millor manera possible. Això parla bé de la feina del cos tècnic, que ens dona tots els recursos possibles per adaptar-nos a qualsevol situació i provoca que el vestidor funcioni igual o millor adaptant-nos a les peces que hàgim tingut a cada moment.

Des de petita, vostè està acostumada a moure’s dins d’un vestidor. La química entre les companyes no pot ser mai una obligació.

Les sinergies que es creen allà dins, òbviament, tenen a veure amb les tecles que es toquen durant la planificació. Estem les capitanes, que som d’aquí, que intentem fer grup i pinya. En Pere Puig, en Txus Escosa i la resta, han fet una bona feina de fitxatges. Ells no podien predir que hi hagués la unió que hi ha, perquè això sorgeix de manera natural. Hi ha diferents jugadores nacionals, amb les quals ja ens coneixíem, i ens ha facilitat punts en comú. Tenim edats similars, som un equip bastant jove. La química es té o no es té, no es pot forçar. El club, quan rastreja el mercat, també es fixa en les personalitats de cadascú. Per descomptat que s’estudia el factor esportiu, però també s’analitza el factor humà. Qui defensa l‘Spar Girona ha d’acompanyar al club en valors i manera de ser. I s’ha de dir que han encertat. Som un grup humà boníssim, i es detecta a dins i a fora de la pista. Suposo que el fet de portar-nos tan bé a fora, fa que a dins es noti.

Parlem de la Copa: què en pensa de l’horari dels quarts de final, fixats per a demà a les 21:30 hores?

No em convenç, sincerament, però aquesta només és la meva opinió personal. És veritat que els horaris són televisius, i això vol dir que ens emetran en directe i ens donaran visibilitat, però no sé fins a quin punt... Com a jugadora, si sóc crítica, pel que fa a la recuperació i el descans, no crec que sigui el més idíl·lic per a cap dels clubs que hi participen.

Com es podria solucionar perquè aquestes coses no es tornin a repetir?

Pas a pas, s’ha de buscar la manera d’ajudar a les esportistes. Si volem aquesta visibilitat, les condicions també han de ser les òptimes. No sé a on cal anar a parlar-ho, potser als despatxos, però com a jugadores no estem molt contentes amb aquest horari. Malgrat que és el que és i ho donarem tot igual. De fet, durant els dies previs ja hem intentat entrenar en aquests horaris per habituar el cos. I no és una excusa, eh, però reconec que no ens agrada jugar a aquesta hora.

També cal tenir els aficionats en compte.

Sí, sí, per descomptat. Potser no afecta tant pel fet de ser una Copa de la Reina i que el duel caigui en divendres, perquè es desplaçaran de totes maneres i ja hi seran. Però tampoc no és un horari perquè la mainada vagi a veure un partit.

Qui tindrà vostè a les graderies del Palau d’Esports de Tarragona?

Doncs als meus pares, que, de moment, de les Copes de la Reina que he jugat no se n’han perdut cap. Ells seran per allà i també hi haurà força amistats. Però haig de dir que molta gent s’ha quedat sense poder-hi anar, per un tema d’aforament, que està més limitat. Tot i que sempre miro el costat positiu i aquest fet assegura que el pavelló estigui cent per cent ple. Això sí, si hi hagués un aforament més gran, estic convençuda que s’afegiria molta més gent.

Al principi d’aquesta conversa deia que pensa en el títol.

Qualsevol jugadora o jugador et mentiria si et digués el contrari. Tothom visualitza al seu equip guanyant. Però això és la Copa, cal anar partit a partit, perquè la màgia d’aquesta competició és que el marge per a les sorpreses existeix. Potser hi ha favorits, però qualsevol escenari és possible.

Deu ser inevitable somiar-hi, oi?

Un somni que tinc és el d’aixecar un títol amb l’Spar Girona. Ara el que ens toca és treballar-ho per fer-ho realitat.

Subscriu-te per seguir llegint