El Barça humilia el Reial Madrid en un altre Camp Nou de rècord i passa a semis de la Champions (6-0)

Hi ha històries d’amor que no podrien existir en els llibres. Van més enllà de qualsevol imaginació, de qualsevol guió inventat possible. No pot ser tan perfecte, ni tan sols en els llibres. Però Alexia Putellas i el Barça viuen constantment en un enamorament idíl·lic. En qualsevol estadi, en qualsevol partit, mentre la capitana hi sigui present, el Barça confia. Amb ella no existeixen la por ni els dubtes. Alexia Putellas sempre hi és, sempre apareix. I al Camp Nou, en el seu partit 500 com a culer, com no havia de ser protagonista?

Amb el braçalet al braç va saltar al terreny de joc liderant l’esquadra blaugrana. Sonava l’himne de la Champions mentre el temple cridava, amb un mural preciós, que aquest equip està escrivint el seu camí. L’està creant, del no-res, per marcar la història. Va rodar la pilota i, en plena celebració, Alexia va aparèixer. Perquè sempre hi és, en un capítol més de la història d’amor i devoció que viu amb el club blaugrana. Va xutar Ewa Pajor, tot i que la pilota va sortir rebutjada per la intervenció de Misa Rodríguez, però Alexia ja l’esperava gairebé al punt de penal. La va empènyer i va somriure.

Va començar a córrer cap al córner amb els braços estesos, assaborint el moment. Abans d’arribar a la cantonada va quedar enterrada per les seves companyes entre abraçades i salts. Va assenyalar la graderia, agraint l’afecte; es va girar i va mirar els aficionats que esperaven. Tothom pendent de La Reina, que amb una reverència va mostrar, un cop més, l’afecte i l’amor que té pel club de la seva vida. “Ser del Barça és el millor que hi ha”, cridava la graderia després del gol d’Alexia. La capitana pensa exactament el mateix.

Ella mateixa va servir el segon per a l’equip de Pere Romeu. La capitana va centrar perquè Caroline Graham Hansen, gairebé flotant, rematés de cap i cridés al cel després d’enviar al fons de la xarxa la pilota. La seva redempció després d’una temporada complicada i dura per a ella. En què no es trobava bé, no es veia bé i no acabava de recuperar aquella versió que la va situar, per fi, entre les millors d’Europa. Mai no va deixar de ser-ho, però sí que es va diluir entre la foscor. El Camp Nou va recuperar la seva llum.

El domini del Barça va ser exagerat i total. No hi va haver ni una engruna d’oportunitat per a les blanques, que van ser atropellades a base de gols i control de la pilota per part del Barça. El tercer va arribar gairebé de seguida, amb una rematada de cap d’Irene Paredes que desfermava l’eufòria a l’estadi. Una graderia plena, amb 60.067 espectadors, en el que va ser la màxima assistència des que el Camp Nou va tornar a obrir les portes.

Poc després de la mitja hora de partit, el Barça ja havia tornat a ampliar la diferència al marcador. Una jugada individual de Vicky López va deixar sense opcions el Reial Madrid, que va veure com Ewa Pajor arrodonia encara més el resultat abans del descans.

El Camp Nou és màgic. Des de la gespa s’imposen davant teu milers de seients, d’aficionats que coregen el teu nom, que aplaudeixen cada acció. En aquesta ocasió, no hi va haver silencis. L’estadi va vibrar amb cada acció i les futbolistes de Pere Romeu en van gaudir. No és senzill fer-ho d’una cosa que fa temps que esperes. Les expectatives et poden jugar una mala passada, però l’equip va viure tranquil al seu escenari favorit. Jugadores com Caroline Graham Hansen van recuperar la seva millor versió. I, quan això passa, és impossible aturar-la. Va signar una autèntica obra d’art quan va rebre l’esfèrica dins de l’àrea i es va inventar una retallada preciosa per després aixecar la pilota i fer-la volar fins al fons de la xarxa.

El temple blaugrana és especial per a totes. Per a les que el van viure com a lloc de peregrinatge de petites, les que el van descobrir per la televisió o com a escenari on grans nits europees van traspassar fronteres. Per això mateix, poder trepitjar la gespa és un somni per a moltes. En el partit contra el Reial Madrid també va ser la primera vegada per a algunes futbolistes blaugrana. Va ser el cas d’Esme Brugts. Si ja el dia havia de quedar sempre marcat a la seva memòria, va signar el sisè després d’unes assistències de Clara Serrajordi, també debutant, per tancar una golejada d’època en l’estrena de l’equip femení al nou Camp Nou.

Ja no és excepcional. No sorprèn ningú que aquest equip ompli el Camp Nou, reclami l’atenció que es mereix i golegi qualsevol equip que se li posi al davant. I quina sort que tenim. El camí cap a Oslo passa per Munic i aquest equip no pot estar més preparat per afrontar les seves vuitenes semifinals consecutives de la màxima competició europea.

Subscriu-te per seguir llegint