Mario Fernández: «Jo no compartia les coses, era la forma d’expressar que tenia caràcter»

El 14 de febrer de 1993, un jovenet Mario Fernández (Palamós, 1974), fill de Mariantonieta, escalfava a la banda del Municipal de Palamós. «Va entrar l’Àlex Fernández, en el tram final. El punta era Nené Ballina». Aquell dia dels enamorats, a la Segona Divisió, el Palamós va guanyar el Vila-real amb un gol del davanter guineà (1-0) i va ser el debut del migcampista gironí, que tindria una llarga trajectòria en clubs com l’Espanyol, l’Elx o l’Osasuna, però Fernández no va tenir minuts. «Al cap d’unes setmanes vaig marxar cedit al Palafrugell, a Tercera. Si algunes coses s’haguessin gestionat diferent, segurament hauria pogut arribar més amunt, perquè tenia condicions per haver arribat al futbol professional», confessa. El seu germà, en Jordi, «semblava que també hi podia arribar, però va tenir dues operacions i tot se’n va anar enlaire»; l’Amadeo, el petit, «tenia altres inquietuds». El pare, un altre Jordi, formava part de la junta directiva del club. La nissaga és futbolera a més no poder.

Fernández va ser una llegenda, a Palafrugell, en què va estar un grapat d’anys en dues etapes diferents. «Em va fer debutar Alfons Muñoz i vaig marcar el primer contra el Premià, a la porteria pròxima a la Piscina Municipal», recorda i reconeix que «era complicat, de caràcter. Aquesta ha estat una de les meves penalitzacions. Era massa impulsiu i callat. Sempre anava a la meva. Potser hauria hagut de ser més company». Marcava gols sense parar, però no estava content. «Tenia molta competència amb mi mateix i amb els altres, era molt autoexigent. No vaig gaudir-ho com ho hauria d’haver fet. Ho vaig aprendre més tard, això. Tothom necessita temps i un procés. Jo no ho sabia. Ara ho faria diferent».

Aquesta va ser una de les grans causes perquè el palamosí fes un clic un cop retirat dels terrenys de joc. «En la transició fora del camp, m’he transformat com a persona. Jugant, pel desig que em produïa voler aconseguir coses, vaig ser molt inconscient. I és important conèixer el que vius, entendre-ho i cuidar el procés». En l’actualitat Fernández treballa a la secretaria tècnica U23 del Girona, dins l’equip d’Albert Siria, mà a mà amb l’etern capità Àlex Granell. «Amb els anys m’he preparat per entendre el futbol des de més angles: em vaig treure el títol de UEFA Pro, em vaig graduar en psicologia, tinc un màster en coaching, un postgrau en intel·ligència emocional i un màster en big data. Tot això m’ha ajudat a veure millor el jugador i el seu procés», explica. «Estic orgullós de mi, i tant. I agraït amb les persones que m’han volgut bé». Tornem a l’època de jugador, que això tot just acaba de començar. «Després de la primera part al Palafrugell, entro en una situació personal i familiar complicada i passo pel Begur i La Marítima, a la Segona Regional. Allà es produeix el primer xoc vital. Hi ha un dia en què em dic: Hòstia, que hi faig jo aquí? Què està passant? Si fa quatre dies escalfava contra el Vila-real… Em vaig començar a fer preguntes, però no tenia la gent adequada per donar-me les respostes. No vaig tenir el coixí necessari per reconduir-ho de pressa».

Fernández també va estar al Cassà, però Coquito Rodríguez, el pare de l’Álvaro, jugador de l’Elx, no deixava d’insistir-li amb el fet de ser professional. «Va dir-me que em portaria a Itàlia i de sobte em trobo al Calcio Carpi, que havia de competir a la Sèrie C2, però per impagaments va baixar a la Dilettanti, la categoria més gran en l’àmbit amateur. Em van deixar de la mà de Déu, m’espavilava com podia i vaig acabar marcant 14 gols. Encara tinc retalls de diari». Cordin-se els cinturons, que venen corbes. «No estava preparat, per aquella vida. I una nit em va venir a buscar l’Emilio Rodríguez, l’Emilín, en cotxe, per treure’m d’allà. No teníem ni telèfons. Li ho dec tot, a l’Emilio. De fet, vaig acabar dormint a casa seva, a Montilivi, perquè la família cuidava i vivia al camp».

Era inevitable que vestís l’escut del Girona, doncs. «Només hi vaig entrenar quinze dies. No estava en condicions i no em van voler», apunta Fernández que, llavors sí, va tornar al Palafrugell. «Aquells són els millors anys. Allà em vaig posicionar de veritat». Hi ha tants instants gravats al cor que és difícil fer una tria. «Vaig entrar per una lesió de José Valero al genoll. Em ve al cap un golàs contra el Vilobí, de tisora, amb assistència de Vílchez. Jo tenia molt instint, era un davanter de carrer, d’aquells que intuïen l’acció i no necessitaven gaire per definir. Un hat-trick contra el Balaguer, un altre al Reus… Competia amb la sensació que podia marcar diferències contra qualsevol rival». Malauradament, les lesions el van apartar en un moment en què el Palafrugell podia haver fet el play-off d’ascens a la Segona B. «Teníem 52 punts i faltaven deu partits. Teníem un equipàs, entrenat per en Domènec Torrent. Va ser una llàstima». Va treure’s l’espineta l’any passat, amb l’ascens del Girona B a la Segona Federació.

Hi ha una celebració icònica que no pot quedar en l’oblit. «Vam guanyar 2-1 al Girona de Moratalla i quan faig el gol del triomf, em passejo amb la mà als ous davant dels Garagarza, Corominas, Agné… Gairebé acabem a cops de puny», diu, entre rialles. Agné el fitxaria pel Peralada, abans d’acabar la trajectòria com a futbolista a Palamós. «L’últim gol que tinc al cap és contra el Manresa, a la porteria que dona al Catalunya». El més rellevant, però, va ser «conèixer en Julio Figueroa, psicòleg i especialista en rendiment. Me’l va presentar en Lima, perquè havia tractat al seu germà. El canvi vital i personal es personifica allà. Ell em dona arguments i és el primer que veu que tinc la capacitat de fer-ho. En Jordi Garcia, preparador físic del Madrid de Schuster, també m’ensenya la importància de cuidar-me. Em començo a moure en un altre ambient, a menjar bé, a fer el que toca… Jo tot això ho conec als 32 anys. Fins allà, havia dut una vida de noi de poble, però als 32 és quan veig que al futbol s’hi podia estar d’una altra manera. També a l’hora de gestionar els pensaments i els sentiments: jo no compartia les coses, era la forma d’expressar que tenia caràcter».

Dels terrenys de joc a les banquetes, fent un ràpid recorregut. «Vam muntar el Global Palamós, perquè tenia molta inquietud amb la formació. Estava al Gironès i l’Albert Siria ja em volia pel Girona, per l’Infantil de Dawda, concretament. Però vaig entrar a l’estructura del València, on vaig passar quatre anys, dos d’ells amb Mista fent de segon. Allà vaig viure anys de molt creixement i de molt reconeixement per la feina feta. Vam tenir Kang-In-Lee, Hugo Guillamón, Jesús Vázquez…». L’uneix un vincle molt especial amb «Ferran Jutglà. Quan va venir a Montilivi amb el Celta, es va fer una foto amb un dels meus nanos. Me l’estimo molt i sé que he posat el meu gra de sorra en el seu creixement maduratiu».

Seguirien La Jonquera, Llagostera, Espanyol, Palamós i, finalment, fa quatre anys, el sí a Siria. «Primer vaig entrar al departament de captació i ara treballo dins del seu organigrama directe. Sempre hem tingut una bonica connexió. Per al Girona és una sort tenir persones al club com ell i en Granell». Fernández destaca el paper de la seva parella, «la Júlia, el millor camí de la meva vida. M’ha donat una família i dos fills, en Mario i en Romeo. En Mario serà millor que jo, ja ho pots apuntar». Abans de plegar li ve al cap una frase de Rubi, el tècnic de l’Almeria. «Li vaig marcar un gol al Vilassar i, anant cap al cotxe, em va dir que sempre havia volgut un davanter com jo. Per això he dit al principi que si tot hagués anat diferent, segur que hauria arribat. En Siria afirma que no, que jo era dolentíssim, però ho fa per treure’m de polleguera», deixa anar. Al club blanc-i-vermell aporta un arsenal de coneixements. «Crec que tinc sensibilitat per reconèixer el talent i valentia per defensar-lo. Sé qui sóc i sé el que puc aportar. I quan estic bé i amb claredat, no és fàcil que algú s’imposi davant meu», finalitza.

Subscriu-te per seguir llegint