Van Aert completa una gesta a Roubaix davant un Pogacar enorme

Hi ha victòries de justícia. Hi ha triomfs que sempre s’han de celebrar per molt afecte que es tingui per l’aparentment derrotat. I hi ha recompenses, premis, que s’han de cobrar com si fos un acte de fe, una cosa que es devia a un corredor brillant, polivalent, astut i tants cops perseguit per la mala sort com és Wout van Aert. No només va guanyar una París-Roubaix memorable, sinó que encara va engrandir més el triomf al vèncer ni més ni menys que Tadej Pogacar.

Tots dos van ser els herois principals davant les temibles llambordes del nord de França, on es destrossen bicis com la de Mathieu van der Poel, on només poden destacar les més fortes sempre que les acompanyin les forces i la sort, quan et sobreposes a punxades, a canvis de bici i a caceres impossibles, tal com van fer Van Aert i Pogacar.

Van Aert va deixar el ciclisme sense la possibilitat que Pogacar fos el primer corredor de la història que guanyés els cinc monuments en un mateix any. Ni ho va fer Eddy Merckx, ni segurament ho farà ell, perquè és difícil que tingui una Roubaix tan de cara com la que va tenir ahir.

Però si va tancar la porta a l’èpica de Pogacar, va obrir la seva. Ja n’hi havia prou de quedar sempre segon, tercer o quart en aquesta carrera. Havia de tenir la seva llamborda personal com si fos un lingot d’or. Per això va plorar, es va emocionar i va tornar a cobrir-se de llàgrimes quan es va abraçar a la seva parella i als dos fills per dir-los: "El papa ha guanyat". Va vèncer en la millor carrera de la seva vida.

Pogacar es va quedar sense el monument que li falta, però si va estar cinc cops a San Remo fins a guanyar la clàssica italiana, la gesta de Van Aert el va impulsar, per obra i gràcia, a apuntar-se de nou a la prova d’aquí a un any. ¡Lloat sigui Van Aert! En cas d’haver perdut l’esprint final al velòdrom de Roubaix, hauria privat els aficionats del món sencer de tornar a veure Pogacar per aquests paratges.

Van Aert ja tenia una Milà-San Remo, la que es va córrer l’estiu de la pandèmia. S’havia quedat a centímetres de no emportar-se el Tour de Flandes del mateix any. Sense la seva participació potser Jonas Vingegaard no hauria guanyat el primer dels seus dos Tours i segur que Simon Yates no s’hauria emportat el Giro de l’any passat, quan el va impulsar en la baixada de La Finestre tal com si fos una moto de gran cilindrada.

La destrossa de Van der Poel

Roubaix volia un heroi i, en no trobar-lo en un Van der Poel que buscava la quarta victòria però que va destrossar la bici entre les llambordes del bosc d’Aranberg, va mirar de trobar-lo en Pogacar, que havia d’arremangar-se i forçar al màxim per no perdre la carrera a causa d’una punxada a 120 quilòmetres de l’arribada. Però no era el dia del fenomen eslovè perquè Van Aert, potser més discret, corria sabent que es trobava en un estat de forma exquisit.

Van Aert va accelerar en el moment precís, a Mons-en-Pévèle, un dels trams més complicats. I des d’allà, amb gairebé 50 quilòmetres, aguantar una vegada i una altra la terrible roda de Pogacar. Volia guanyar, però sobretot dedicar la victòria al seu antic company Michael Goolaerts, mort a la París-Roubaix del 2018. Per això va aixecar el dit, perquè feia vuit anys que esperava llançar una dedicatòria així per al seu amic desaparegut.

Subscriu-te per seguir llegint