L’Spar Girona desafia sense pressió un gegant temible

L’Spar Girona ja és on molt pocs s’atrevien a imaginar-lo fa només unes setmanes: a les semifinals de l’Eurolliga. El triomf de dimecres contra el Venècia (70-64) va confirmar una fita històrica per al club i ha situat l’equip de Roberto Íñiguez a només un pas d’una final continental impensable enmig de tantes dificultats físiques i contratemps. Aquesta tarda (17.30h, Esport3/Vamos), al Príncipe Felipe de Saragossa, el repte puja fins a la màxima exigència: al davant hi haurà el Fenerbahçe, gran favorit al títol i botxí de l’Uni en els dos precedents d’aquesta temporada.

El conjunt turc ja sap què és imposar-se a les gironines aquest curs, en el play-off per anar directe a semifinals. Ho va fer primer a Istanbul, per 87-69, i després a Fontajau, per 58-65, en dos partits que van confirmar la dimensió d’un rival construït per tornar a conquerir Europa. Ara, però, el context és diferent. L’Spar Girona arriba alliberat, reforçat per l’impacte emocional d’haver superat el Venècia i amb la sensació d’haver convertit l’adversitat en identitat competitiva.

Laura Quevedo ho va resumir sense embuts: «No hi ha secrets. Si no és el millor, és un dels millors equips de la competició, amb un roster llarg i moltes armes». La jugadora madrilenya no va amagar la magnitud del desafiament, però sí que va insistir en la llibertat amb què l’Uni afronta la semifinal: «Qui no té pressió som nosaltres, no tenim res a perdre; elles han dissenyat un equip per guanyar el títol i per a nosaltres no hi ha pressió». És des d’aquesta idea que el Girona vol estirar el partit fins on pugui, fent-lo incòmode, competint cada possessió i obligant el favorit a assumir tot el pes de l’escenari.

També Roberto Íñiguez va posar l’accent en aquest equilibri entre ambició i realisme. «Nosaltres hem de fer el millor partit possible i controlar les coses que podem controlar amb el roster que tenim. Competir i a veure on ens porta això. Tenen pressió perquè són el màxim favorit. Idees clares i a competir». El tècnic sap perfectament que davant un equip d’aquesta dimensió no n’hi haurà prou amb orgull, i per això va admetre que el partit exigirà triar molt bé què es pot neutralitzar i què caldrà concedir conscientment.

En aquesta lectura tàctica, Íñiguez va assenyalar una figura per sobre de totes: Emma Meesseman. «Per a mi és vital. Breanna Stewart ha sigut i potser ésencara la millor jugadora del món, però Meesseman els dona molt». La referència no és menor. La belga arriba a la Final Six com una de les grans dominadores estadístiques de la competició, mentre el Fenerbahçe presenta també una anotadora de primer nivell com Iliana Rupert i una estructura feta per competir al màxim en totes les posicions. També destaca poderosament Gabby Williams.

Però si una cosa ha demostrat aquest Spar Girona és que ha après a reinventar-se. Les baixes, els dubtes físics i els esforços acumulats no l’han apartat del camí. Contra el Venècia va tornar a fer-ho amb personalitat, ofici i una convicció defensiva enorme, i aquest impuls emocional és el que ara vol traslladar a una semifinal on, sobre el paper, tot cau del costat turc. Quevedo va explicar que l’equip ha pogut «descansar» i «posar la ment en blanc» després de l’allau d’adrenalina del partit de quarts, un detall que pot ser important a l’hora de gestionar la càrrega física i mental d’un torneig tan concentrat.

El Girona, a més, no se sentirà sol. L’afició gironina no fallarà. Tant Quevedo com Íñiguez van voler agrair aquest suport, i l’entrenador fins i tot va admetre que li agrada i emociona veure «gent ploran» al final del partit de dimecres, conscients de la dimensió de l’èxit.. Saragossa ha convertit la competició en un gran aparador, i l’Uni hi ha trobat un escenari ideal per alimentar un somni que ja és història passi el que passi. La Final Six es disputa aquests dies al Príncipe Felipe de Saragossa amb els abonaments esgotats. La sessió d’avui es completa amb el Galatasaray-Casademont Saragossa (20.30h) que determinarà l’altre finalista.

Ara bé, l’equip no en té prou amb haver arribat fins aquí. Íñiguez va deixar clar que les medalles són «un somni» i que arribar fins al final seria «històric», però també que el valor del recorregut no desapareixerà encara que no s’aconsegueixi. Aquest és, segurament, el gran triomf provisional de l’Spar Girona: haver-se guanyat el dret de jugar una semifinal d’Eurolliga sense càrregues, sense complexos i amb tota la pressió col·locada sobre el rival.