Mare, professora d'anglès i ultrafondista: «Posar el cos al límit compensa i per a mi és un estil de vida»

Hi ha persones que un dia comencen a córrer per posar-se en forma i acaben descobrint un món que els canvia la vida. Jacky Camós n’és un exemple extrem. Té 55 anys, viu a Girona, és mare de tres fills i treballa com a mestra d’anglès de Primària a l’escola Pompeu Fabra de Salt. Fa onze anys va començar a introduir canvis en la seva alimentació, va perdre pes i va incorporar l’esport a la rutina. El que aleshores semblava un gir d’hàbits ha acabat convertint-se en una manera de viure. Avui competeix en triatlons de llarga distància, en proves d’ultrafons i ja somia en un repte que sembla reservat a una minoria: un decaultratriatló, tan senzill com 38 quilòmetres de natació, 1.800 de bicicleta i deu maratons seguides, 422 quilòmetres corrent.

Els inicis, però, van ser molt més modestos. Camós recorda que abans corria de manera intermitent, «dos mesos sí i quatre no», i es movia en distàncies com els 10 quilòmetres. Amb el temps, aquell interès va anar prenent forma fins que va decidir posar-se un objectiu que feia temps que li rondava pel cap: completar un half Ironman. Ho va aconseguir i, lluny de quedar-ne satisfeta, allò li va despertar encara més gana. El 2017 va fer l’Ironman de Barcelona. Pensava que seria una experiència única, però aquell repte només havia plantat la llavor del que vindria a continuació.

L’any següent en va fer dos més. I tot, explica, entrenant «a la meva bola», sense preparador i organitzant-se ella mateixa les sessions. Va ser aleshores quan va descobrir que encara hi havia un altre esglaó, més exigent i desconegut: l’ultratriatló. El 2022, després de la pandèmia, va anar a competir a Àustria, en una prova reservada només per als més valents, i es va estrenar en la doble llarga distància: 7,6 quilòmetres nedant, 360 en bicicleta i 84,4 corrent, l’equivalent a una doble marató. «Mentre corria vaig pensar que mai més», admet. Però l’any següent ja estava fent una triple distància. Després han arribat un quíntuple i dos triples més.

En paral·lel, també va descobrir l’ultrafons a peu. Va començar gairebé com a complement per entrenar la fatiga nocturna, en una cursa de 12 hores a Barcelona. Però allà va trobar un altre univers on també se sentia còmoda. Després va venir una prova de 24 hores a Burjassot, a València, i des d’aleshores s’ha anat endinsant en les curses de resistència. «Sense ser superbona, vaig fent», resumeix. Per a ella, en aquestes disciplines cal tenir capacitat física, però sobretot mental. És aquí on situa una de les claus del seu rendiment.

D’un altre planeta

Una de les últimes mostres d’aquesta resistència la va oferir a finals de març, a Itàlia, en un campionat del món d’ultramarató de 48 hores. La prova consistia a córrer de manera continuada en un circuit de 1.400 metres i administrar les pauses com cadascú considerés. L’objectiu era simple i brutal alhora: recórrer la màxima distància possible en dos dies seguits. Camós va acabar tercera de la seva categoria, de 55 a 59 anys, amb un total de 232 quilòmetres. Hi havia set participants en la competició. A partir de les primeres 24 hores va començar a tenir nàusees, però va continuar. «Tu decideixes si pares», explica. De nit va fer molt fred, però les condicions eren les mateixes per a tothom. L’última, el cap de setmana passat, sí que és d’un altre planeta: half de Deltebre dissabte (1,9 quilòmetres nedant, 86 en bicicleta i 20 corrent) i marató de Saragossa l’endemà. I a sobre al half va ser tercera.

El seu dia a dia, mentrestant, dista molt del d’una esportista professional. Treballa de nou a cinc i defineix la seva organització com un autèntic Tetris. S’aixeca aviat per entrenar o encabeix sessions al vespre, entre la sortida de la feina i el sopar. El cap de setmana reserva espai per a les tirades llargues, sobretot de bicicleta. Neda dos cops per setmana a Salt amb un entrenador, i la resta s’ho administra ella: força al gimnàs o a casa, bicicleta a l’exterior o amb rodet, i cada dia alguna activitat entre córrer, caminar, mobilitat o flexibilitat. «El que faig és fer alguna cosa cada dia», diu. La constància, en el seu cas, no és un lema sinó una pràctica quotidiana.

L’esport ja forma part del seu equilibri. «Totalment, compensa», assegura. Davant de qui li diu que posa el cos al límit, ella hi respon amb naturalitat: és un estil de vida. A més, subratlla la importància de l’entorn. Se sent envoltada de gent que fa reptes encara més extrems i creu que això també l’ha ajudat a créixer. Reivindica la idea de trobar una «tribu», persones amb una energia semblant i capaces d’alimentar la motivació. «Ara estic envoltada de la meva tribu», explica.

Més enllà dels entrenaments i les competicions, hi ha un altre punt d’inflexió que ella destaca: el canvi alimentari. Assegura que no sap exactament com va fer aquell gir, però sí què va modificar. Va reduir els hidrats, va donar més pes a la fruita, la verdura i la proteïna, i va començar a tenir cura molt més la qualitat del que menjava. No parla de prohibicions, sinó d’equilibri. «No he deixat de menjar res; he madurat les quantitats. I si em ve de gust dolç, m’ho permeto», resumeix. La clau, diu, és ingerir quantitats adequades i aliments amb bon valor nutricional.

Força de voluntat

Mirant enrere, el que més la sorprèn no és tant haver arribat a competir en ultratriatlons o curses de 48 hores, sinó haver descobert en ella mateixa una força de voluntat que desconeixia. «No sabia que tenia aquesta ‘will power’, aquesta força de voluntat i aquesta disciplina; m’ha sorprès de mi mateixa», admet. Potser aquí hi ha el veritable nus de la seva història: la d’una dona que no venia d’un passat esportiu extraordinari, però que ha anat construint una versió d’ella mateixa capaç de resistir molt més del que hauria imaginat.

I encara no ha acabat. Després dels èxits del cap de setmana passat continua evolucionant. A l’estiu tornaran els ultratriatlons. També té al calendari proves d’ultrafons i un altre gran objectiu al cap. El seu somni és completar un decaultratriatló: 38 quilòmetres de natació, 1.800 de bicicleta i 10 maratons seguides, 422 quilòmetres corrent. Un format continuat que acostuma a donar dues setmanes de marge per arribar fins al final i que gairebé no es disputa a prop d’aquí. Per a molts, només d’escoltar-ho ja fa vertigen. Per a Jacky Camós, en canvi, és la pròxima frontera.

Subscriu-te per seguir llegint