Marta Xargay: «Si no hagués deixat de jugar, no hauria estat mare»
L'ex de l'Spar Girona reflexiona sobre l'esport femení i la maternitat

Marta Xargay en la seva darrera etapa a l'Uni / Aniol Resclosa
Laia Bonals
Com està?
Estic molt bé, no em puc queixar. Ara estic vivint als Estats Units. Tinc dos fills, que això és la meitat del meu temps. I estic bé. Sí que és veritat que, després de retirar-te, hi ha un moment d’impàs, de veure què passa i cap a on et dirigeixes, però en general estic bé.
Ara, amb més distància, com veu el seu esport?
El canvi no ha estat tan brusc. Sí que és veritat que al final el meu dia a dia segueix relacionat amb el bàsquet. La meva dona continua treballant i jugant a bàsquet, llavors està tot molt relacionat. Sí que és molt diferent la manera en què el viu, però al final a casa meva es viu bàsquet 24 hores al dia.
Ja ha passat un temps des que es va retirar. Com ha canviat la seva vida des d’aquest dia fins ara?
És bastant diferent. Al final no tinc cap mena de responsabilitat a nivell de mantenir-me en forma o de seguir les meves rutines diàries, i és veritat que han canviat molt. Ara tot gira al voltant dels meus fills. La meva rutina diària és portar als nens a l’escola, reunions... En viure als Estats Units, a l’estiu, que és quan la gent està més relaxada, és com pitjor és per a mi, perquè entre els meus fills, anar als partits i que potser ara viatgem una mica més, estic més ocupada. Els meus dies són un no parar.
Bé, no està malament, no? Igual que com a esportista, però en un altre ambient.
Tal qual. Vaig passar una època en la qual no vaig entrenar gens, però ara estic intentant tornar una mica al ritme de tenir aquesta estoneta per a mi i poder entrenar, més que res, perquè a nivell mental ho necessito. Al final ha estat tota la meva vida. Des de molt petitona he fet esport i ara és un altre tipus d’esport.
Vostè va viure un tipus de bàsquet. Ara és bastant diferent.
Ha canviat un munt. Ja només el nivell de viatge dels jugadors d’avui dia… Sobretot ara que el visc des dels Estats Units. Tant de bo el nivell al qual estan allà arribi molt aviat aquí. Però ha canviat a nivell de rutines i també d’entrenaments. Abans entrenàvem dues vegades al dia i ara les joves no saben el que fèiem: entrenar matí i tarda. I quan li ho expliques ja no els agrada. També és veritat que no per entrenar més rendiràs millor, i tot es va adaptant i canviant amb els anys.
On veu més les diferències o què el sorprèn més?
Si et soc sincera, no em puc queixar. Jo vaig jugar a Salamanca sis anys i el pavelló estava ple cada nit. Vaig ser una privilegiada en aquest sentit. Però sí que és veritat que ara molts pavellons estan plens. Hem aconseguit aquest reconeixement pel qual moltes portem lluitant durant anys. Els aficionats estan bolcats i m’omple veure que al final s’ha aconseguit. I ara molta més gent dona suport a l’esport femení.
Com veu l’evolució de l’esport femení? Creu que les generacions més joves són conscients de tot el que s’ha aconseguit?
No sé si en són conscients o no, però a vegades va bé recordar-ho. Ho hem fet amb tot l’amor i ho hem lluitat amb totes les nostres forces. Pot ser que no en siguin conscients, perquè ho han tingut des del principi, i no és culpa seva. Però sí que és bo recordar que cal continuar lluitant, que mai cal conformar-se. També crec que són agraïdes. L’altre dia, per exemple, vaig veure a Iyana Martín i sempre tenen paraules boniques i recorden el que s’ha fet abans.
Com recorda aquests moments? Va haver-hi bons, però també moments durs.
Tot és bo. Al final, tot és aprenentatge. Com en qualsevol professió, hi ha moments bons i dolents. Quan ho passes malament, sembla que no s’acaba, però tot el dolent passa. Jo intento quedar-me sempre amb el bo. M’emporto molta gent i moments màgics que no podré tornar a viure com a jugadora.
En aquest moment era conscient que estaven canviant les coses?
Crec que vam tenir bones mestres: Amaya, Elisa, Marta Fernández, que va ser companya d’equip, ens van ensenyar el camí. Seguim el seu exemple. Ens ho van posar una mica més fàcil. I és veritat que quan guanyes, i guanyem set medalles seguides, t’aplana el camí i et presten més atenció. Quan els mitjans de comunicació et donen més bola, et poden veure i seguir. Jo em recordo de tenir converses amb gent i dir: «perquè el bàsquet femení tampoc està tan malament». Què significa això? Bé, és diferent del masculí, però et dona altres coses. I quan la gent ha vist el que era el producte, al final l’ha comprat.
Creu que és el gran quid de la qüestió la visibilitat de l’esport femení?
Per descomptat, això segur. Recordo quan vaig començar a jugar que el bàsquet femení, a la televisió, no l’havia vist mai. Recordo tenir una samarreta de Lisa Leslie, i era molt complicat aconseguir una samarreta d’una jugadora de la WNBA. Quan el producte es pot exposar… I al final no sols passa en el bàsquet. Si et pares a pensar, moltes esportistes quan han tingut una plataforma han guanyat. Al final, crec que moltes esportistes femenines no sols t’aporten dins del seu esport, sinó molt més fora, i molta gent es pot sentir identificada amb elles.
L’esport femení va molt de la mà d’això: no sols juguen, també representen alguna cosa més.
Com a dones podem fer més d’una cosa alhora. No per ser esportista deixes de ser persona. És veritat que tens molta responsabilitat. Ara que soc mare ho veig: veig a noies més joves i penso que a la meva filla li pot agradar com actua una persona o una altra. I només en el camp ja estàs transmetent valors i ensenyant com ets realment. Llavors portem més càrrega i crec que tenim una responsabilitat enorme. A vegades és positiva i altres no tant, però quan veus que fas feliç a algú, que aportes alguna cosa, tot val la pena.
Parlem de maternitat. Com la va viure durant la seva carrera?
Jo et dic que si no hagués deixat de jugar, no hauria estat mare. Més que res per les ajudes. Ara veig que tenir fills requereix moltes ajudes, perquè és una altra feina. Has d’estar pendent 24 hores al dia, sobretot quan són petits. Jo he tingut la sort d’estar als Estats Units i ja retirada, així que ha estat una mica més fàcil, però les nits sense dormir les hem passat igual. Hi ha moltes coses que no es veuen. Les dones no demanen ajuda perquè sí, en demanen perquè és necessària.
Què falta perquè no hi hagi aquesta barrera amb la maternitat?
Recursos, tant durant l’embaràs com després. Jo en el primer embaràs estava ja retirada i, per tant, era igual com tornés, però els recursos durant i després són claus. No perquè tu hagis parit ja estàs llesta per a tornar. El procés de tornar, tenir suport mèdic, nutricional, físic… i també a casa. Ser mare -i pare- suposa molta feina.
Fan falta encara molts canvis perquè l’esport femení ocupi l’espai que es mereix.
Cal tractar-ho com a esport, a seques. Som professionals. Hi haurà diferències entre masculí i femení, però continuem sent esportistes. És clar que a nivell físic no és el mateix. Els nois es preparen de manera diferent, moltes de nosaltres no arribem a fer l’esmaixada... Però volem ser esportistes. Jo el que sempre he volgut és que em tractessin com a tal. No demanem cobrar el mateix que els homes, però sí que cobrar en funció del que generem. No estic demanant els 70 milions que cobren ells, però sí que tot vagi relacionat.
La frase que l’esport femení «no ven» ja no cola.
El clar exemple és el Barça. Va omplir de nou el Camp Nou. Sempre ha estat allí, però el producte mai s’ha venut de la manera que l’estan venent ara.
Subscriu-te per seguir llegint
- El BOE ho fa oficial: adeu als ciclistes als vorals de les carreteres després de la nova normativa viària
- Carta d'una lectora: 'No és acceptable que un sistema que hauria d’incentivar la reducció de residus acabi castigant precisament les llars que menys en generen
- Tim Spector, metge i divulgador especialitzat en microbiota intestinal: 'El cafè del matí pot cuidar la salut intestinal i el benestar general
- Així és la compra d’una mare amb 15 fills: 1.300 galetes i 240 litres de llet al mes
- Investiguen la mort d'un motorista a l'AP-7 a Aiguaviva
- Quines possibilitats té el Girona de salvar-se? Guia per entendre la lluita pel descens
- La campiona australiana que farda de Girona i de Temps de Flors
- Enderroquen el mític Hotel Mirallac de Banyoles