«Duia els amics a menjar ‘pollo al ajillo’ i ‘jamón con habas’ i al·lucinaven»

Sense el sidral de cotxes d’ara, era ben habitual abans veure partits de futbol improvisats al carrer entre la canalla. Moments en què una colla de vailets, sortint de l’escola, imitaven els Romàrio, Schuster, Cruyff, Kubala o Suárez de cada època o en què qualsevol moment era bo per sortir a fer tocs amb els amics, germans, cosins o els pares. Pere Pla (Banyoles, 1951) era un habitual als partidets del carrer Sant Martirià, on va posar la primera pedra d’una carrera que el duria fins a Primera Divisió. «Sempre que podíem, sortíem a fer quatre xuts amb el pare. Ell jugava al Banyoles i recordo com si fos ara que sempre passava un senyor gran i em deia ‘aviam si seràs tan bo com el pare!’. Encara l’altre dia vaig trobar el seu fill i l’hi vaig recordar». Amb una carrera que el va dur de Tercera amb el Girona, entre Vistalegre i Montilivi (1967-71), a Primera amb el Granada (71-75), a Segona amb el Nàstic de Tarragona (75-76) i altre cop a Tercera amb l’Olot (76-84), segurament, el va superar, al pare.

Mai havia estat federat fins que amb tretze anys va traslladar-se a estudiar Batxillerat a Girona i va començar a jugar amb el Maristes. De seguida va començar a despuntar, juntament amb un altre banyolí, Quim Bertran. Això va fer que, amb quinze anys, Pedro Medina s’hi fixés i els captés cap al Girona. A partir d’aquí, la carrera va ser meteòrica. Amb setze anys i mig, Emilio Aldecoa ja el va fer debutar a Tercera amb el primer equip del Girona en una temporada en què també s’estrenarien Bertran i Benet Masferrer. Un trident màgic a la història del club, batejat com els ‘Tres Mosqueters’ i que van passejar el nom de Girona arreu de la península i d’Europa. Primer amb la selecció catalana, juntament amb Martí Gratacós i el porter Calvet i, després, amb l’espanyola juvenil. Sí, el Girona, un equip de Tercera, tenia tres jugadors a l’Europeu sub18 de Leipzig. «I tots tres titulars. Jo defensa, en Benet interior i en Bertran, extrem. Era la bomba» diu tot recordant que feia un bon tàndem amb el jugador del Reial Madrid, Vicente del Bosque. «Va aprendre molt de mi», riu. Citat per José Emilio Santamaría en una de les convocatòries prèvies als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, una inoportuna lesió al turmell va fer que Isidre Sala fos l’únic representant gironí a la cita. Maleïdes lesions.

Veient-ne la projecció, l’estiu del 1971 el Granada, llavors a Primera, se’l va endur a canvi d’una quantitat de diners i de venir al Costa Brava. Aterrava a Andalusia amb vint anys i, si algú es pensava que un noi de Banyoles es veuria superat per la situació, estava ben equivocat. «M’hi vaig adaptar de seguida d’allò més bé. Als matins entrenava i a les tardes estudiava a la universitat on cursava la carrera d’aparellador, que ara es diu arquitectura tècnica». A la facultat, hi coincidia amb el seu company al Granada, Mariano Santos. No, no eren pas companys de pupitre, sinó que Santos era el seu professor d’una assignatura. «És clar que em va aprovar! Només faltaria», riu. Al cap d’uns mesos, el Granada va incorporar Jordi Gruart, de qui s’havia enamorat al Costa Brava. «Semblava el títol d’una pel·lícula: ‘Dos gironins a Granada’».

Tot anava bé. Era feliç i es trobava com a casa. «Granada és el més semblant que hi ha a Girona. Té muntanya, el mar, bona gastronomia...M’hi vaig sentir molt bé amb tothom». Tant, que de seguida va començar a dominar la zona i controlar els bons restaurants on dur els familiars i amics quan venien de visita. «Me’ls enduia sempre a les Alpujarras a menjar pollo al ajillo, jamón con habas i el que fes falta». De menjar i tastar plats típics se’n va fer un tip, però el ballar sevillanes, se li va resistir. «Ja en tenia prou amb les sardanes...».

Esportivament, tanmateix, la cosa no era tan reeixida. Les lesions, que dèiem...Un trencament de lligaments del genoll primer, després el menisc i fins i tot una ruptura «dels ossos propis del nas» a Las Palmas van fer que l’afició del Granada li posés, amb el salero habitual, el malnom de Pupas. Van ser en total deu partits a Primera, quatre de Copa i una bona colla més a la Copa d’Andalusia. El debut va ser a Atotxa marcant Gaztelu. «Era un defensa intens, paparra. La meva principal virtut era l’anticipació. Salvant les distàncies, un Puyol».

Aquella època, el Granada es va fer famós per la duresa dels seus defenses, sobretot els oriundos. Als Montero Castillo, Aguirre Suárez i Fernández, de tant en tant s’hi afegia Pla. «No m’arronsava pas, no». «Deien que venir a Granada era anar a la guerra i sempre que havien de venir el Barça o el Madrid hi havia un parell de jugadors que patien estrebades durant la setmana i eren baixa...».

A mitja temporada 73-74, Martín Vences el va reclamar, juntament amb Masferrer (Pontevedra), per salvar el Nàstic del descens a Tercera. «No va acabar bé la cosa». Desencantat del futbol, començava a enfocar la vida cap a una altra direcció. «Ja m’havia casat i volia plegar veles, però...». Jesús Morchón el va convèncer per fitxar per l’Olot. «Havia de ser només un any i al final en van ser vuit. Vam lluitar per pujar a Segona B amb l’equip dels Miquel Soler, Forcadell i companyia». Ja jubilat, és un aficionat incondicional del club que el va veure debutar amb setze anys i mig mentre té feina per seguir els partits dels néts a Banyoles, Vilobí i Celrà.

Subscriu-te per seguir llegint