Ismail Atriki: Doble glòria en els 10Km de Girona

Hi ha victòries que expliquen un resultat. I n’hi ha d’altres que premien una vida plena de sacrificis. Les d’Ismail Atriki, aquest diumenge a Girona, pertanyen al segon grup. L’atleta gironí, de només 23 anys, va aconseguir una fita tan insòlita com reveladora als 10km de Girona Esports Parra La Salle: va guanyar la cursa popular de 5 quilòmetres i, només 25 minuts després, competia, i triomfava, en la de 10. Una exhibició de potència, resistència i caràcter que retrata el moment de creixement d’un esportista que no deixa de fer passos endavant. «Sabia que podia fer-ho», assumeix amb naturalitat.

«Combino la feina a Girona+Neta amb l’atletisme. El meu somni seria arribar a professional i poder anar a uns Jocs»

Ismail Atriki

— Atleta

Atriki és fill de Girona. Va néixer a la ciutat, va estudiar a l’escola Santa Eugènia, va passar per l’institut Sobrequés i va cursar un cicle superior de Mecatrònica industrial Narcís Xifra. La seva història, però, no és només la d’un atleta que sobresurt. És també la d’un jove treballador que combina l’exigència de l’esport, que encara no li dona per viure, amb la seva feina de conductor de camions a Girona+Neta. Un equilibri difícil que ell, almenys de moment, diu que porta bé, mentre continua alimentant un somni: dedicar-se professionalment a l’atletisme.

De petit, el seu món era el futbol. Jugava al Santa Eugènia, de migcampista. Però aquell nen que també participava en curses escolars i campionats de cros, i a qui allò se li donava «bastant bé» això de còrrer, no va acabar de deslligar-se mai de l’atletisme, que va començar practicant a Salt. Durant un temps va haver de triar i es va quedar amb la pilota. Més endavant, ja en edat cadet, la va deixar per concentrar-se en l’atletisme. Ho va fer empès també pels amics que seguien vinculats a aquest esport, com Josué Canales, i aquí va ser com va entrar en contacte amb el GEiEG.

Un nom a l’alça

El seu nom fa temps que circula dins l’atletisme català i estatal. El 2024 va ser subcampió d’Espanya sub-23 dels 3.000 obstacles, una de les proves que continuen marcant el seu horitzó. Aquest hivern s’ha proclamat campió de Catalunya absolut en pista coberta als 3.000 metres llisos, i de cara a l’estiu té clar cap on vol mirar: tornar als obstacles, fer la mínima i competir al campionat d’Espanya, ara ja, absolut. Més triomfs: va guanyar la cursa de la Mercé 2024, i l’any passat va ser segon a la dels Nassos, a Barcelona.

«No tenia previst córrer la cursa, però amb uns amics vam fer un equip per fer la de 10 quilòmetres i veient que tenia temps em vaig animar a fer també la curta, de cinc»

ismail Atriki

— Atleta

El que va passar diumenge pels carrers del centre de Girona no era, ni de bon tros, un repte previst. De fet, la idea inicial era ni tan sols córrer. Però entre amics van muntar un equip per participar a la 10 km i, a partir d’aquí, «vaig veure que hi havia marge horari per provar també la de 5». La primera era a 2/4 de 10 i la va completar amb un temps de 14.22; la segona començava a 1/4 d’11 del matí, i se la va cruspir en mitja hora. Una gesta singular després de 15 quilòmetres i prop de tres quarts d’hora corrent. «Un bon entrenament», assegura Atriki, que s’està preparant per a la temporada d’estiu.

Explica l’atleta gironí que, un cop va decidir fer-les totes dues, «tenia clar que podia guanyar-les». Només li feia respecte una cosa: que li aparegués el temut flat durant la de 10 quilòmetres. No va passar. Les cames van respondre, el cap també, i el resultat va ser rodó, amb una superioritat incontestable.

Jornades laborals i esport

Ismail Atriki, que competeix ara per un equip de Menorca, combina jornades laborals exigents («aquesta setmana vaig de nits») amb entrenaments i competicions, i ho fa amb la idea intacta d’arribar tan lluny com pugui. El seu somni és dedicar-se professionalment a l’atletisme. I, encara que ell mateix parli amb prudència dels Jocs Olímpics o de la selecció espanyola, qui sap quin pot ser el seu sotre.

Quan parla d’aquest doble objectiu, ho fa amb la bona petita. Ho veu lluny. Molt lluny. Però no ho descarta. Sap que són objectius enormes i que l’única manera d’acostar-s’hi és la mateixa amb què ha arribat fins aquí: treball, constància i paciència. Mentrestant, Girona ja té una nova història per explicar i un nom propi per retenir. El d’aquell noi de Santa Eugènia que, gairebé sense buscar-ho, va decidir córrer dues curses en un mateix matí. I les va acabar guanyant totes dues.

Subscriu-te per seguir llegint