«M'he despertat i no era cap somni; sóc campió d’Europa»

Amb un parell de nyanyos al cap, ple de blaus al braç i masegat de tots costats, però immensament feliç. Així es va despertar ahir Sebastià Moncusi després de proclamar-se campió de la Copa de les CERS, ara Copa WSE, amb el Pons Lleida diumenge a la final contra el Calafell (2-1). Un partit on el de Cassà de la Selva va ser l’autèntic protagonista amb els dos gols que van donar el quart títol continental al conjunt del Segrià, que dirigeix el gironí Edu Amat. «És felicitat pura, despertar-se, quedar-se una hora al llit mirant vídeos de la final, contestant missatges i trucant els pares, amics i tothom per compartir l’alegria. És com si revisqués l’èxit», diu el jove gironí, de 21 anys mentre sospira, mira la medalla que té a la tauleta de nit, l’agafa i diu «sí, sóc campió d’Europa».

Oh i tant que ho és de campió de la Copa WSE la segona competició contintental. Ja ho era diumenge al vespre i, és clar, tocava celebrar-ho fins que li va durar la benzina. «Sí que m’agrada fer el burro, bromes i celebrar i vam cantar i ballar a tot drap, però és que estava llassat. Veníem de les semifinals contra el Monza dissabte i de la final diumenge. A quarts de tres ja no podia més...», confessa, això sí, amb una veu una mica rogallosa.

La Copa WSE és el primer gran títol de Moncusi que, fins ara, havia estat campió de l’Eurocopa sub17 i bronze del Mundial sub19. El currículum, amb 21 anys, no està gens malament per al gironí, fill de futbolista i de jugadora de bàsquet que va anar a parar a l’hoquei gairebé per casualitat i se’n va ben enamorar. «M’encantava el futbol i des que tenia un any que xutava la pilota. Amb tres, el meu pare em va dur al camp del Cassà per apuntar-me, però li van dir que fins als cinc, no podia jugar. Va insistir que em fessin proves, però res». Era massa petit. Minuts després passava per davant del pavelló, on hi entrenava un equip de base del Foment Deportiu Cassanenc. «La Cati, la responsable de l’hoquei del Foment, em va posar els patins i no me’ls he tret mai més. Tenia tres anys», recorda. I des de llavors, Moncusi va encaminar-se cap a l’hoquei «sense que ningú de la família en conegués les normes». «Al final, estic molt agraït als pares per haver-me transmès la cultura i l’amor per l’esport. El sacrifici i el fet de tenir cura de mi mateix. Per això també vaig triar estudiar INEFC», afegeix. Els pares també van tenir un paper important durant el creixement esportiu del petit Moncusí, que va passar de seguida al GEiEG i més tard al Manlleu, amb les etzigoris logístics que comportaven els desplaçaments. A partir d’aquí, va aparèixer el Lleida i la resta, és història. El darrer capítol, diumenge al vespre, tot i la impugnació per alineació indeguda d’Ojeda, que des del Lleida, tenen clar que no té recorregut.

Les celebracions duraran tota la setmana i de vergonya, si cal sortir al balcó de la Paeria, gens ni mica. «Cap problema!», diu el gironí, amant de la comunicació i les xarxes socials i coproductor del pòdcast, Why not, amb companys de la universitat on parlen d’esport.

Subscriu-te per seguir llegint