Miquel Noguer: «De futbolista, no servia, i arbitrar es va convertir en la meva passió»

‘Noguer, collons, segur que has anat a menjar peix a l’Escala abans de venir! Se’t veu el llautó!’ ‘És clar, gamarús. I ben fet que ha fet. Què vols, que vingui a menjar pomes aquí podent menjar peix?’ A Miquel Noguer (Mieres, 1963) se li escapava el riure enmig d’un Torroella-l’Escala de Primera Regional. Un comentari graciós que contraposava amb alguns que es va haver de sentir durant la seva carrera com a àrbitre que va començar de molt petit, i que el va dur a dirigir vuit anys a Segona B i a ser assistent i quart a Segona i Primera Divisió. Més tard també faria de delegat de partit i d’informador abans d’aparcar definitivament el xiulet, el banderí i els informes i centrar-se en la política. Alcalde de Banyoles des del 2007 i president de la Diputació des del 2018, continua enamorat del futbol i sovint se’l pot veure a les llotges dels camps del Banyoles, Olot, Girona i de tant en tant, del Barça. «A dins d’un camp de futbol prens decisions al moment i quan xiules, s’ha acabat. A la política, t’ho pots rumiar més, però el que decideixes no dura noranta minuts sinó que és per tota la vida. És força més complicat».

N’és una part indispensable, però per a molta gent, l’arbitratge és el menys agraït del futbol. És molt més divertit fer gols, assistències o driblar, es diu. Al pati de l’escola de Mieres la pilota no hi faltava i els marrecs somiaven ser Cruyff i Neskeens. També el petit Miquel, que participava amb l’equip de Mieres a les antigues Penyes, on competien tota la canalla de Banyoles i voltants abans que s’estructurés el futbol base. No despuntava. «Em vaig adonar que, per jugar, no. Que no la tocava bé i que el contacte i el xoc no anava gaire amb mi. De futbolista, no servia». I vet aquí la gran decisió. Paco Márquez, un exàrbitre que vivia a Mieres el va animar a fer el pas. ‘Per què no proves de fer d’àrbitre?’ I tal dit tal fet. Va passar de jugar a dirigir partits de les Penyes juntament amb altres àrbitres que després també farien carrera política com Joan Solana o Pere Lladó.

Tenia amb prou feines dotze anys i els caps de setmana baixava i tornava de Mieres a Banyoles fent autostop per dirigir partits. «M’havia comprat un vestit d’àrbitre en una botiga d’esports de Girona», recorda. Fins i tot els directius del Santa Pau l’anaven a buscar a casa perquè els xiulés els partits de casa. S’anava engrescant. Escalava categories i gaudia de la passió que havia descobert. Una passió que li permetria «viatjar i fer molts amics», però que també, lògicament, comportava certs moments de tensió perquè, és clar, les decisions arbitrals solen generen controvèrsia. Ell hi treu ferro i no considera haver tingut cap episodi «gros», però n’ha viscut per fer-ne una pel·lícula. Des de la dona neteja del camp del Vic que li va ventar una plantofada i que va fugir corrents quan la Guàrdia Civil la volia denunciar, fins a un cop de puny al camp del Sant Miquel per part d’un aficionat «a qui encara trobo pel carrer algun cop».

Més impactants van ser les aventures a Las Palmas i Andorra de Terol. A Canàries, en un partit a l’antic Insular de Segona B contra el Granada va expulsar l’estrella local, Toni Robayna i va ser linxat mediàticament a tots els diaris i programes de televisió. «Vam haver de sortir del camp amb furgó policial i se’ns van colar uns aficionats a dins», recorda rient. «No va passar pas res». A Andorra de Terol, després d’un partit de fase d’ascens a Segona B va sortir del camp acompanyat del delegat arbitral de l’Aragó. «Em va estranyar molt. No semblava que passés res, però de cop em diu que venia amb mi perquè em seguirien. I sí, eren a darrere. Al cap de deu quilòmetres, ja a Alcanyís, ens vam aturar i va baixar. ‘Ara tornaré amb els que et segueixen, que ja estaran més calmats’, em va dir. Al vespre, ja a casa, havien trucat a casa amençant-me i tot...». El seu Wolkswagen Golf va patir algun cop les conseqüències de la discomformitat d’algun aficionat. «A Sant Andreu m’havien desbutit les rodes, però vaig anar a la benzinera del costat del camp a inflar-les».

«El respecte te l’has de guanyar. No el tens. S’aconsegueix amb la manera de dirigir-te al jugador o de xiular; no pas a base de vermelles», subratlla. En aquest sentit, destaca el to del xiulet com un element «determinant» per controlar els partits. «És molt diferent fer pip, que piiiiiiiip. El jugador detecta la gravetat de la falta amb el to del xiulet. Llavors, depenent del grau, sap que no hi pot tornar o vigilar més».

Tot i estar vuit anys a Segona B i dirigir partits d’ascens a Segona A, mai va fer el salt. «Era legítim. No els convencia el meu sistema d’arbitrar. Li vaig dir al president Sánchez Arminio que m’hauria agradat que m’ho diguessin. Que m’ho havia passat molt bé però que plegava. Ja era alcalde de Mieres i vaig deixar-ho». Després continuaria fent de delegat de partits de Segona i Primera i d’informador fins al 2010. Sánchez Arminio em va dir llavors que ‘potser em vaig equivocar i era aquí, a Primera i Segona on hauries d’haver arbitrat’». Enrere queden mil i una aventures i partits «molt ben parits» com quatre Gampers, un Figueres-Barça, el Centenari de l’Espanyol o un Barça-Borussia. «M’ho vaig passar molt bé tots aquells anys». Llavors era Noguer Planas, del Col·legi Català. «Els àrbitres estan més protegits ara que abans», sentencia.

Subscriu-te per seguir llegint