Albert Forcadell: «Posava el peu o el cap on fes falta; m’han operat nou vegades»

«Xeiiiic!» Com si fos un codi secret, quan se sent aquest crit a Olot i voltants, només una persona alça el cap i es gira a mirar qui el crida. És Albert Forcadell (Ulldecona, 1963), que va arribar amb setze anys a la Garrotxa des del Montsià, amb una maleta plena d’il·lusions i l’accent propi de les terres de l’Ebre, que no ha perdut. Allà, xeic és una salutació col·loquial i molt habitual com ara «noi o nano». «Ara ja he interioritzat el parlar de la Garrotxa. Quan vaig al poble, em diuen que parlo com els d’Olot, però per aquí encara a vegades em diuen d’on sóc». La vida la té muntada a Olot, on es va casar i establir després d’una carrera que el va dur a complir el somni de jugar a Primera. Olot (1979-83), Espanyol (83-86), Hospitalet (85-86), Figueres (86-88), Hèrcules (88-90), Mollerussa (90-91) i altre cop Olot (91-97) va ser la trajectòria d’un davanter «dels que ja no en queden». Un tanc, un panzer, que es diu. «No tenia por de res. Posava sempre el peu i el que fes falta a cada pilota dividia. Potser per això m’han operat nou vegades...(Riu) «El genoll, el turmell, el dit del peu, l’adductor...Estic ben cardat. Un cop a Mollerussa em van obrir la cella i me la intentava tapar amb dos dits de la mà que tenia trencats» (riu).

De petit, a Ulldecona, passava hores i hores al camp de futbol jugant i entrenant amb l’equip de la categoria que fos. «Amb tretze anys ja estava amb el primer equip i amb quinze vaig debutar a Segona Regional». Vivia a tocar del camp i, és clar, hi feia vida després de l’institut. ‘Qué hacía usted ayer a las diez de la noche en el campo de futbol?’ Li va preguntar una vegada Don Rafael, el professor de l’escola. «Entrenar», va ser la resposta. Perquè el futbol era la seva passió, la seva vida. A més a més, tenia quelcom d’especial. Feia gols. No només això sinó que era valent i no s’arronsava mai contra centrals que li doblaven l’edat. Recomanat pel seu germà, Miquel, que ja jugava a l’Olot, va fer les maletes cap una terra que el seu pare havia descobert anys enrere. «Era boníssim. Un geni. El Maestro li deien. El Barça el va fitxar, però se’n va atipar i va tornar a Ulldecona perquè no jugava».

Tenia condicions i el tècnic del primer equip garrotxí, Isidre Sala, sabia que era un diamant per polir. Tant és així que va voler rebaixar les expectatives que s’estaven generant amb el petit dels Forcadell. Sala el va fer debutar a Tercera contra l’Endesa Andorra en un partit que guanyava l’Olot bé (3-0) a vint minuts pel final. «Entro i al cap de deu minuts em canvia. Recordo tornar amb moto plorant cap a la pensió on vivia. Dimarts a l’entrenament em va fotre una bona esbroncada perquè corria massa. Diumenge següent vaig ser titular i mai més vaig sortir de l’onze. Vaig captar-ho. Tothom parlava de mi i va voler posar-me a lloc».

Campió de Tercera amb el Súper Olot del 1983, l’Arosa va barrar-li el pas a Segona B. El salt el faria igual. Encara més amunt, perquè l’Espanyol pagaria vuit milions més un amistós per ell i Miquel Soler. I cap a Barcelona falta gent. «El primer dia vam anar a dinar a un restaurant que ens havien recomanat. Dúiem 2.500 pessetes cadascun, que per l’època era força, i una mica més i ens hem de quedar a rentar plats», recorda rebotint-se de riure. Precisament, les bromes, rialles i les llargues jornades serien el denominador comú al pis amb Soler, Juanan Mentxaka, Domínguez i Patón. O a can Quel Duran i la seva dona, Pili. «Hi anàvem a dinar, ens hi passàvem la tarda jugant a cartes i sovint també ens hi quedàvem a sopar».

Li costaria arrencar amb Azkargorta però ho faria. El debut va ser a Atotxa contra la Reial. «Vaig entrar perdent 1-0. N’Kono em va llançar una pilota llarga, em driblo l’Arkonada i em fa el penal que va suposar l’1-1. Al final, tota la premsa volia parlar amb mi». De la trentena de partits que va jugar a Primera en té un de gravat a la retina en un escenari imponent com el Bernabéu davant el Madrid. «Ens vam rebentar amb en Bonet. Cops de puny, coces, escopinyades... Azkargorta em deia ‘tranquil’ des de la banqueta. Vam perdre 1-0, gol de Juanito, però m’ho vaig passar molt bé».

L’arribada de Michel Pineda li va restar minuts i protagonisme a l’Espanyol, que el va baixar a l’Hospitalet per mantenir el ritme. Amb els riberencs signaria grans partits com un a Vitòria contra l’Alabès amb Javier Clemente, que seria l’entrenador el curs següent, al a grada. «Forcadell es queda», va dir. Però no. Ho tenia fet amb el Deportivo de la Corunya fins que Clemente va voler tenir-lo més a prop i enviar-lo cedit al Figueres. A Vilatenim jugaria, faria gols i hi estaria «molt a gust amb tothom» en l’any de l’estrena de l’estadi i del debut a Segona (86-87). Tanmateix, mirant enrere, potser es va «equivocar». «De venir al Figueres ja tenia temps. Tenia ganes de voltar». Després de dos anys a Segona va acceptar una molt bona oferta de l’Hèrcules, de Segona B. No s’entendria amb Xavi Agustí per fitxar pel Girona i acabaria al Mollerussa, també amb bones condicions. A partir d’aquí, el trucaria l’Alabès, però la seva dona havia muntat una botiga de mobles a Olot i va decidir-se tornar, quedar-se i acabar la carrera a casa. Llavors, ja treballava a l’empresa tèxtil familiar abans de passar a fer de comercial de l’empresa de la casa de productes gourmet de Vilamalla, Lluís Canadell. Apartat ja del futbol, mira enrere cofoi d’una carrera que molts encara recorden. Com una noia que fa poc li va demanar un autògraf en un bar d’Olot. «Em pensava que m’acollonava. L’hi vaig signar dedicat, és clar. És d’agrair», reconeix, cofoi.

Subscriu-te per seguir llegint