El last dance de Pep Reixach al Bordils: «Me’n vaig en pau»

Quan faltava un minut per acabar el Bordils-Sant Joan Despí que tancava la Primera Nacional (31-28), el Pavelló Blanc-i-Verd va posar-se dempeus per dir-li adéu a una de les llegendes de l’entitat gironina. «És molt emotiu acomiadar-te envoltat de grans amics», narra Pep Reixach, que no vol deixar-se a ningú. «Començant pel cos tècnic, en Gerard Farrarons i en Marc Prat, amb els quals hem jugat junts. A la pista, amb l’Oriol Márquez, en Jordi González, o els joves, l’Adrià Batlle, en Ferran i en Carles Pou o en Sergi Vidal. O el mateix Pau Campos, que ens va entrenar a Plata i ara coordina la base. Som una petita família, a Bordils. Això ho ha fet molt especial. Marxo feliç, sí», opina qui, en el seu darrer dia vestit de curt, va ser el màxim golejador local, amb nou gols. L’últim, testimonial, el va convertir mentre la gent que tant l’estima l’ovacionava en els instants finals. «Em van deixar fet l’últim xut perquè marqués. Ni el porter rival va ficar resistència».

Reixach no canviarà de club. «No, no, això no». El que fa és penjar les vambes. «Fins aquí la meva història», admet, amb una rialla i 34 anys a l’esquena, la majoria, defensant els colors del Bordils. «Vaig començar més o menys als cinc anys, seguint els passos del pare, en Josep, i del meu germà, en Xicu. Del prebenjamí m’hi estic fins al cadet, que és quan em fitxa el Granollers. Allà, fins i tot, debuto a l’Asobal», recorda. «És evident que jugar a l’elit és una de les etapes més boniques de la meva vida, però amb els anys he acabat valorant altres coses. Durant l’etapa formativa també vaig jugar a la Selecció Espanyola, amb la generació de l’Alex Dujshebaev, l’Aitor Ariño o en Ferran Solé. Vam ser campions d’Europa, subcampions en una altra ocasió, i vam perdre la final del Mundial dues vegades».

L’aventura dels bordilencs a Plata ocupa un lloc immens. «Vaig arribar a la part final del primer any i ho vaig viure tot, excepte un curs en què vaig tornar al primer equip del Granollers. Hem fet tantes hores d’autocar que tots acabem portant-nos bé els uns amb els altres. L’ambient que es genera és preciós, i a la pista es nota. Perquè moltes de les persones amb les quals coincideixes, acaben entrant a la vida personal. Aquesta és una de les grans coses que m’emporto».

Optimisme amb el futur

El Bordils ha acabat la Lliga tercer, a un pas de fer les fases d’ascens a Plata, perquè s’ha quedat a quatre punts del campió, el Granollers, i a tres de La Roca, segon classificat. «Hem tingut il·lusió per descobrir si les faríem o no. No ha sortit bé, però la part bona és que hi ha futur al club. Si continua treballant, un dia o un altre, el premi de fer-ho o fins i tot guanyar el campionat ha d’arribar», explica Reixach, que fa «una lectura molt positiva, del curs. La feina interna en potenciar i formar jugadors dona resultats. Quan vam baixar es va trencar el bloc que hi havia, però en aquests 5 anys a Nacional s’ha fet un grup que val la pena».

Amb la boca petita, reconeix que «si haguéssim ascendit ara, potser m’hauria repensat la decisió». Deixar-ho li costarà, tot i que ho faci per voluntat pròpia. «L’handbol m’encanta i tant de bo hagués trobat la fórmula per competir molts anys més. Però físicament tinc un genoll que no m’aguanta el ritme i en l’àmbit personal tinc altres prioritats». La més clara és la Nina, la seva filla, d’un any i mig, que va saltar a la pista per fer-se fotos amb el pare en el seu particular last dance.

Reixach ha portat amb cert secretisme el seu comiat. «A principi de temporada vaig avisar al cos tècnic, però com que hi havia opcions de fases, no volia interferir i provocar que la reacció al vestidor no fos bona. L’altre dia, quan ho vaig notificar, no sabia massa què dir. Si jo tot just ho estic assimilant», escup. «Internament, he fet un procés durant tot el curs, però són moltes emocions. Crec que he escollit bé el moment i acabo feliç per haver tingut una llarga trajectòria, per haver viscut tantes coses, per haver passat tantes històries i per haver conegut a la gent amb la qual he compartit aquest camí. Me’n vaig en pau».

El bordilenc, que s’encarrega d’un parell de centres d’entrenament Balance a Girona, verbalitza que «no sé què faré, ara. Hauré de trobar algun altre hobby». El que sí que sap és que continuarà sent fidel al Blanc-i-Verd. Ara, des de la graderia. «Esclar que hi aniré, seré el fan número u».

Subscriu-te per seguir llegint