Una semifinal per al record

Va ser el partit més gran del futbol europeu en molts anys. Una festa d’exuberància ofensiva. Una fira de la imaginació. Una revetlla de gols, alguns de realment bonics. Dos equips que es van apallissar amb acarnissament i no van deixar l’altre ni respirar van gravar un espectacle per al record. La trompeteria prèvia anunciava una semifinal de Champions que amagava una final. Els presagis es van quedar curts. Va ser molt més que això. El Parc dels Prínceps va assistir a un enfrontament per a la història. I encara queda una volta, a Múnic. De moment, el PSG empaqueta un lleuger avantatge sobre el Bayern (5-4). Davant d’aquest desenfrenament, sembla poca cosa.

Els que van anticipar un partit èpic no van fer un soroll vacu. El PSG i el Bayern de Múnic es van abalançar amb les urpes afilades a la cara de l’altre, com dues feres famolenques a les quals els solten les cadenes. Brutal i bonic el que es va veure a París. Un futbol eixordador. Mai s’havien marcat nou gols en una semifinal de Champions.

Davanters incomparables

Els dos equips van alinear les millors davanteres d’Europa i a París van fer quedar malament les estructures defensives. Es van mostrar imparables. Les ajuntes i t’obren qualsevol canal d’importància geoestratègica. Kvaratskhelia, Dembélé, Doué, d’una banda; Olisé, Kane, Díaz, de l’altra. Demolidors futbolistes, massa per a qualsevol rereguarda.

El Bayern, que havia derrotat el PSG en els últims cinc enfrontaments en Champions, va comparèixer desacomplexat i va escanyar els francesos fins que es va avançar amb un penal comès sobre Luis Díaz, un polvorí de molta metxa. Va igualar Kvaratskhelia amb un engany, driblatge i xut creuat exquisit (1-1). A partir d’aquí el PSG es va encoratjar. Va capgirar el marcador el més baixet, Joao Neves, amb una rematada de cap a la sortida d’un córner (2-1). Però va empatar el Bayern amb un cacau d’Olisé, el davanter més excitant del panorama europeu amb permís de Lamine Yamal (2-2).

I abans del descans va tacar el partit el VAR, que mira per on estava gestionat per un espanyol, Carlos del Cerro Grande, que va citar l’àrbitre a la pantalleta per una mà ben just allunyada del cos. Un penal molt de la Lliga, molt absurd. Potser els entrenadors comencen a amputar les mans de les seves defenses. Dembélé va encertar per col·locar el 3-2. Al descans i a respirar tots.

I el partit va tornar desencadenat, sense amarratges, tal com s’havia deixat. El Bayern es va fondre d’entrada. O el PSG el va fondre com si un bufador s’aferrissés amb una pastilla de mantega. Com pura sang van galopar els atacants francesos. Impressionant gol de Kvaratskhelia després d’una cursa de Hakimi i que tant Doué com Dembélé deixessin passar la pilota (4-2). Era la desena diana del georgià, el màxim realitzador de l’equip gal aquest any. I la Pilota d’Or va fer el cinquè de seguida (5-2). Cinc rematades a porta i cinc gols del PSG. Com franctiradors.

Havia resolt l’eliminatòria l’equip de Luis Enrique? Ni de broma. El Bayern es va aixecar de la lona, demostrant una enorme personalitat. Van marcar Upamecano (5-3) i Luis Díaz, un golàs (5-4). Deco no té mal gust, que tant el va voler per al Barça.

L’equip alemany, insuflat de vitamina, va perseguir l’empat, com si allò fos una final. No es va administrar. Vincent Kompany, el tècnic belga, ha dotat el Bayern d’una ambició que a Baviera no veien des dels temps de Pep Guardiola.

El PSG va suar com mai per evitar l’empat. Gairebé el materialitza Kimmich en l’últim segon. L’àrbitre va xiular el final i gairebé va causar esglai que tots els jugadors no es tiressin a la gespa exhaustos. Quin festival. Ganes de veure ja la tornada.