«Vaig odiar el tennis perquè era una cosa que m’obligaven a fer»

Que l’últim torneig com a professional sigui a «casa» no pot ser casualitat. Està sent el final que esperava quan a finals de l’any passat va anunciar la retirada?

Volia acabar a finals de temporada, després d’Austràlia, al gener, però vaig decidir allargar-ho per poder-ho fer aquí. Volia ser la protagonista durant una setmana i dedicar-me-la tota per mi per celebrar la meva carrera. Al final, he crescut aquí com a professional i volia tenir aquest record simbòlic. Retirar-me a Austràlia, on ningú em coneix, hauria estat molt fred.

Què li va semblar a l’organització del Catalonia Open Solgironès WTA 125 quan els ho va proposar?

No els vaig dir pas res, jo vaig anunciar la retirada explicant que seria aquí i es van posar súper contents que ho fes a casa. M’han tractat amb moltíssim carinyo i sé que m’han preparat una festa sorpresa aquest dissabte, però no sé ben bé de què va. Em fa molta il·lusió.

Com arriba la decisió? Al final, és molt jove amb 28 anys i pot tenir carrera per endavant.

Són etapes de la vida i sento que la de tennista professional ja ha acabat. Preferia fer una transició sana cap al final de la meva carrera, acabant bé amb el tennis i no obligada per les lesions o el que fos. Realment, tenim un calendari molt llarg i exigent que ens fa dedicar al tennis gairebé els dotze mesos de l’any. Soc molt de casa i potser abans, entre els 20 i 25 anys, no em feia res estar tantes setmanes fora, però cada cop m’ha anat pesant més i més. Estar sempre fora va ser una de les raons de pes per deixar-ho, a part que també estic una mica cansada de dedicar-me cada dia a mi mateixa. El meu projecte professional soc jo mateixa; la meva mentalitat, els meus traumes, el meu físic, el meu tot. Això ha fet que tothom s’hagi hagut d’adaptar a mi i ara tinc ganes de ser jo qui doni als altres. Vull poder respirar una mica i sentir que no cada dia he de ser la meva millor versió.

«Estic cansada de dedicar-me cada dia a mi mateixa. Tinc ganes de ser jo qui doni als altres»

Aquesta vegada no hi ha volta de full? Als 18 anys també ho havia deixat.

Allò va ser per problemes mentals i físics. Tenia bulímia i no podia estar a pista perquè em matava l’ansietat. Necessitava escapar del tennis i per això vaig marxar als Estats Units a la universitat. Llavors deixava la porta oberta a tornar en un futur, tot i que en aquell moment tampoc pensava que tornaria a agafar la raqueta. Era molt jove, no tenia tanta capacitat per poder madurar una decisió com ara. Tinc una altra aspiració vital.

Ha pensat què farà a partir d’ara? Continuarà vinculada al tennis d’alguna manera?

Encara és aviat per saber-ho. Segur que d’alguna manera o altra hi continuaré vinculada. El tennis és un món en el qual un cop hi entres costa sortir-ne, però ara tot just també em graduo de la meva carrera universitària, per fi, i em plantejaré fer un màster per explorar altres coses i, sobretot, tenir una opció B. No vull sentir que no tinc cap altra sortida que no sigui el tennis. Tenint opcions, seré lliure de tirar per on més em vingui de gust en el moment que em trobi.

Està estudiant Història, Geografia i Història de l’Art. Anirà per aquí llavors?

Sí. Com a mínim, acabaré de formar-me per tenir una altra opció.

Com bé deia al principi, aquesta és la seva gran setmana. Com està gestionant les emocions?

Està sent especial. Diumenge, per exemple, vaig entrenar amb dues molt bones amigues i amb l’inici del torneig els entrenaments estan sent més de pas. Com que ho he anat deixant de manera molt escalonada perquè vaig anunciar fa mesos que em retirava, m’ho estic agafant al meu ritme. A poc a poc. Aquest és el meu últim torneig com a professional, però encara tinc compromisos de lligues. Al maig vaig a Alemanya, a l’estiu als Estats Units… No serà a nivell professional, però encara seguiré jugant o sigui que no és que em retiri de cop aquesta setmana.

Ha debutat contra la segona cap de sèrie, Peyton Stearns. Que el nivell fos tan alt d’entrada l’ha motivat més?

Vaig ser jo la que vaig fer el sorteig amb la Marina. (Riu) Vaig sortir l’última, deu ser que no volia sortir al quadre i fins que no va quedar l’última pista no vaig sortir. En certa manera, és guai que un dels últims partits com a professional hagi sigut contra algú que és la número 43 del món. Em retiro jugant amb l’elit del tennis i a casa, com volia fer, no en un torneig qualsevol perdut pel món. De fet és una mica com he enfocat aquests darrers mesos de la retirada. Només he anat a tornejos grans; he anat a WTA, al 500 de Charleston, als dobles d’Stuttgart… He anat a tot de tornejos amb la categoria més alta possible del rànquing per retirar-me sentint-me bona i revivint quan estava entre les cent millors del món (el juliol de 2019 va arribar a la posició 88).

Jugarà la segona ronda amb Marina Bassols.

Sí, aquesta era l’altra que volia. Durant el sorteig hi havia aquesta conya i per mi era com ‘si m’has de guanyar tu també és guai’ perquè compartiré pista amb una amiga. També em fa il·lusió. La veritat és que tot ho he vist positiu aquests dies.

Com ella, el tennis li ha deixat bones amistats. Amb què es queda de tots aquests anys com a professional?

He conegut persones que m’emporto per tota la vida. He tingut la sort que des de ben petita he mantingut el vincle amb tots els llocs on he estat i he entrenat. Mai he acabat malament amb ningú i tothom s’ha quedat a la meva vida. Per mi això és súper important. M’emporto amistats i vincles per sempre. Al final, crec que això és guanyar una mica a la vida. Evidentment, a la part personal m’ha tocat aprendre moltes coses molt ràpid i m’he hagut d’enfrontar a coses de manera molt directa. Ha estat un aprenentatge personal bastant gros.

Hi va haver moments en què no era gaire amiga del tennis i el va haver de perdonar.

El vaig com odiar perquè era una cosa que m’obligaven a fer. Quan de petita t’obliguen a fer una cosa en contra de la teva voluntat doncs li agafes mania, indubtablement. Això és el que em va passar a mi. Quan tenia 14 anys o així volia deixar de jugar, però no em van deixar. Era una mica un estira-i-arronsa perquè se’m donava bé, però personalment jo no estava bé i no volia continuar per rebel·lia. Vaig començar a tenir bulímia, tot era molt caòtic i no disfrutava.

La bulímia va derivar arran d’això?

100%. Pel tennis. Tenia molta, molta i molta pressió per fer-ho bé, guanyar partits. També va ser una edat en què moltes noies comencem a tenir inseguretats, comparem el nostre cos amb el de les altres... Entre això i que em matava la pressió que tenia pel tennis, doncs era com la meva manera de gestionar-ho. Tota l’ansietat que sentia a la panxa, la treia d’aquella manera per sentir-me millor. Vaig haver de passar per un procés de sanació i, per sort, mai va arribar a ser res greu. Crec que vaig saber parar a temps i centrar-me en mi per curar-me.

Li van detectar o va ser vostè?

Jo. Al principi era una cosa que tenia sota control, esporàdica i que portava en secret, fins que vaig adonar-me que s’havia convertit en un hàbit. Em vaig espantar bastant i vaig demanar ajuda.

Ha retret mai a la família que l’obliguessin a jugar a tennis?

Retreure no, però sí que m’enfadava amb el meu pare perquè em tragués tanta autonomia. La gestió va ser complicada, però, al final, els estic molt agraïda que em fessin continuar per aquest camí. He pogut ser independent de molt jove i d’una altra manera no ho hauria sigut. Ells el que volien era que se m’obrissin portes, cosa que jo de petita no entenia, i ho he aconseguit.

Llavors, amb el tennis, ha sigut una relació d’amor-odi?

Sí, com un nòvio o nòvia tòxics. (Riu) A estones ha anat molt bé i d’altres, doncs, fatal.

Els vuitens de Roland Garros del 2019 van demostrar que tenia nivell de sobres. Li van passar factura pel fet de ser inesperats o amb el temps ho gestionaria diferent?

Una mica les dues. Mai vaig arribar a creure que pogués fer res més enllà d’allò, em va quedar molt gran de cop. Tot i així, vaig seguir amb impuls l’any següent fins que la Covid va tancar el bon moment que portava. Després de Roland Garros, també vaig tenir bons resultats en altres Grand Slam. Ja em va anar bé. Però, és clar, ho comparava tot amb aquella setmana a París i tot em quedava petit.

«Mai vaig arribar a creure que pogués fer res més enllà dels vuitens de Roland Garros»

Aleshores, sí que gaudia dels partits?

Sí. Fa bastants anys que he après a disfrutar molt més, però és com en qualsevol àmbit; quan el hobby es converteix en feina costa molt més trobar el gaudi que no pas quan ho fas perquè et ve de gust i sense obtenir cap benefici. Al final, el tennis ha sigut una feina. L’he disfrutat com he pogut i la veritat és que des que vaig anunciar que em retirava ho estic fent molt més.

Com li agradaria que la recordin com a tennista?

Molta gent quan parla de mi sempre destaca l’amabilitat o que sempre estic rient. No em surt la paraula, però m’agradaria que se’m recordi més per qui he sigut com a persona que no pas per la qualitat que he tingut a pista. Em fa il·lusió que se’m recordi així.

Subscriu-te per seguir llegint