El ‘Guiri’ més gironí canvia definitivament l’hoquei pels jutjats

Ni és alemany, ni anglès ni tampoc noruec. És d’Esclanyà, parla català i respon al nom de Marc. Ara bé, gairebé ningú el crida pel nom de pila sinó que tothom el coneix per Guiri. Un motiu amb el qual el va batejar el pare del seu gran amic de Begur i exjugador d’hoquei, Xavi Aldrich. D’allò ja en fa més de vint anys i des de llavors i fins ara, Marc Grau ha estat sempre més en Guiri. Tant a Esclanyà, casa seva, com a Palafrugell, on va començar a patinar, com a Maçanet de la Selva on va projectar-se a la competició d’alt nivell i ser internacional sub20 i, és clar, també a Alcoi, on ha fet tota la trajectòria professional.

Una carrera de dotze temporades que va començar amb dinou anys i tancarà a finals de mes quan acabi el play-off per entrar a la WSE Cup contra el Rivas. I és clar, tants anys a Alcoi han donat per molt, esportivament i emocionalment. Tant, que s’hi ha casat amb una alcoiana, la Carmen, i s’hi ha establert. «Ja m’hi quedo a viure», diu, Guiri que té la vida muntada a la ciutat alacantina, on durant les darreres set temporades ha compaginat l’hoquei amb la feina d’advocat.

Penjar l’estic, el casc i les proteccions no ha estat traumàtic ni dolorós. «L’any passat ja tenia presa la decisió, però el club em va demanar fer una temporada més. Ha estat un any extra», admet satisfet d’una trajectòria que l’ha dut a ser un referent amb l’Alcodiam, amb qui fa tres temporades va proclamar-se campió de la WSE Trophy, tercera competició continental. «Guanyar un títol és un moment molt ben parit, sí. De records en tinc de molt macos. Poder estar a l’OK Lliga, salvar-nos molts anys, jugar a Europa...Tot això omple».

Res d’escoltar ofertes

Mai s’ha mogut d’Alcoi malgrat un descens l’any 2019 i rebre cada curs propostes per tornar a Catalunya. El SHUM i el Palafrugell l’han temptat més d’un cop. «Sempre he tingut ofertes. Aquí hi estic molt bé, amb bons equips i sempre complidors. Després vaig trobar la meva dona i agafar estabilitat. Tanta, que ja ni escoltava ofertes».

Tot plegat ha convertit Guiri en un ídol a Alcoi, després de més de quatre-cents partits sota pals i aturades estratosfèriques. Dotze anys han passat des que va dir «sí» a l’Alcodiam, amb dinou, convençut per la proposta de «ser titular» a OK Lliga. Mirant enrere, i per què hoquei i no cap altre esport? «Jo volia patinar. Em van apuntar a patinatge però a la pista del costat feien hoquei i, al cap d’una setmana, vaig dir que volia fer allò. Més preguntes. I per què porter? «M’agradaven les proteccions que duien. I també perquè sempre m’ha atret fer de porter en qualsevol esport que fes de petit a l’escola, futbol, handbol...», diu l’empordanès que, abans es fixava en Guillem Trabal i després en Xavi Puigbí i Xavi Melián. Un viatge sobre rodes ben bonic que l’ha dut del Baix Empordà fins a l’Alcoià.

Subscriu-te per seguir llegint