La «grandma» que fa rotllets de primavera a les jugadores de l’Spar Girona

A Edna Andal Aguila (Batangas City, Filipines, 1956) se li fa feixuc el final de temporada. No només pels nervis i la tensió dels partits importants, sinó pel que tem que vingui després, quan el bàsquet deixi de ser un marcador i comenci a ser incertesa: renovacions, adeus i silencis. «Cada any ho passo molt malament», confessa. Aquest any pateix especialment per Marta Canella, Ainhoa López i Carolina Guerrero.

A Fontajau, no és una aficionada qualsevol. És una de les fundadores del grup d’animació girUNIns (li diuen grandma, que en anglès significa àvia) i un dels rostres més estimats de la grada. Sempre hi ha anat sola (va veure els primers partits l’any 2008 en l’era d’Anna Caula com a entrenadora, a Lliga 2), però, per ella, això no ha estat mai un impediment: «Soc molt oberta i atrevida, sempre parlo amb tothom», reconeix. Arriba dues hores abans que comenci el partit per rebre les jugadores i, quan acaba, baixa a la pista, les saluda, hi parla, les felicita i, quan toca, també les consola.

Però més enllà de les paraules, ha trobat una manera molt seva d’entaular (i mai millor dit) una relació amb les jugadores. I és que els seus rotllets de primavera s’han convertit en una petita institució al vestidor de l’Spar Girona. Els fa a casa seva, a Medinyà, amb verdures i carn picada de pollastre o de vedella. «Tot natural», puntualitza. No en fa quatre per fer el gest i quedar bé, sinó que en prepara una quarantena perquè les jugadores recuperin forces. Quan surten de la paella, els els porta a les jugadores, que l’esperen «emocionades» al final de l’entrenament: «Els envio un missatge per Instagram per dir-los quin dia de la setmana els portaré els rotllets», relata. Cuinar és la seva manera de dir-los que hi és perquè «elles em donen vida».

Rotllets per trencar el gel

Els seus rotllets també li serveixen per trencar el gel. «Seguia a Laia Palau des de molt abans d’arribar a Girona i feia temps que la volia conèixer però no sabia com acostar-m’hi i, quan ja era aquí, un dia vaig portar rotllets de primavera a les jugadores, ella els va provar i li van encantar», recorda, encara amb la satisfacció intacta.

Intercanvia impressions amb les jugadores els dies de partit i quan els porta rotllets després dels entrenaments («no els faig pagar res, és una manera de tornar-los tot el que em donen elles»), i encara manté el contacte amb jugadores que fa temps que han marxat del vestidor com Rebekah Gardner, Marianna Tolo, Julia Reisingerova, Artemis Spanou o Ify Ibekwe. A les que encara són aquí però tem que puguin marxar, les escriu per suplicar-los que es quedin: «Els demano que continuïn a Girona perquè les necessitem».

Descobrir el Valvi a Palau

Ho viu tant a flor de pell perquè, quan va arribar a Girona amb 21 anys procedent de Filipines per poder enviar diners a la família i que els seus germans poguessin estudiar, el bàsquet (un esport que sempre li havia agradat veure però al que mai havia jugat) va ser la manera de sentir-se part d’alguna cosa i començar a fer arrels a Girona. «A Filipines ens agrada molt el bàsquet, sobretot veure els partits de l’NBA, que són un espectacle», explica. El retrobament va arribar amb el Valvi al pavelló de Palau i, des d’aleshores, segueix el bàsquet masculí, on després s’hi va afegir l’afició pel femení i el Girona FC. «Soc sòcia de tots tres», celebra, però puntualitza que «la meva prioritat és l’Spar Girona».

"En el bàsquet hi he trobat una família que fa que no em senti sola", assegura

Fa 19 anys es va quedar vídua («vaig conèixer el meu home en una discoteca, per desgràcia no va ser en un pavelló») i, el bàsquet, també va ser i és el seu bot salvavides: «Hi he trobat una família que fa que no em senti sola», celebra. Fan dinars i trobades amb el grup d’animació i va a veure l’equip, sobretot el femení, en tots els desplaçaments que pot: va ser a Tarragona per la Copa de la Reina i va viatjar a Saragossa per fer costat a l’equip de Roberto Íñiguez en la Final Six de l’Eurolliga Femenina.

Ha intentat combinar la seva passió pel bàsquet amb totes i cadascuna de les feines que ha tingut (quan va arribar va començar fent feines de la casa, després va ser cambrera en una cafeteria de Girona, va treballar cuinant i empaquetant menjar preparat en una fàbrica, va fer de traductora del tagal al català i també de monitora de menjador). La seva vitalitat també la va fer provar el bàsquet, quan a Celrà van muntar un equip de mares de l’escola del seu fill.

Una dona que va marxar de casa per ajudar els seus des de lluny ha trobat, molts anys després, una altra manera de cuidar. No des d’un paper oficial, sinó des de la grada. Cuina, escriu, anima, espera, pregunta, pateix. S’acosta l’estiu i sap que se li farà «massa llarg i buit», però aquí seguirà, amb els seus rotllets de primavera a punt, esperant que els llums de Fontajau es tornin a obrir.

Subscriu-te per seguir llegint