Quique Álvarez: «Si no tens el cap a lloc, el risc de caure en la frustració és elevat»

Fa uns dies van complir-se vint anys del Vila-real-Arsenal de les semifinals de la Lliga de Campions, en què vostè va ser un dels protagonistes d’un duel on Riquelme va fallar un penal que hauria dut l’eliminatòria a la pròrroga.

Em va sortir al telèfon, sí. Em fa gràcia que hagin passat dues dècades, a mi em sembla que va ser ahir (riu). Però ha passat molt temps i aquest ha anat volant. És un record bonic. És cert que vam perdre, però va ser la primera experiència del Vila-real a la Champions i vam arribar molt lluny.

Va dormir gaire, aquella nit?

Va ser una nit dura, esclar. Sincerament, està molt bé el que vam fer, però va saber molt greu, sobretot per les sensacions que teníem. A l’anada l’Arsenal va ser millor, però a la tornada crec que com a mínim ens vam guanyar el dret d’allargar el partit mitja hora més.

De quina manera veu al jovent actual respecte al de la seva etapa com a jugador?

Del grup que dirigeixo només tinc bones paraules, però sento que hi ha massa pressa per tot. L’entorn d’un nano d’avui és molt més gran que l’entorn que tenia jo a la seva edat. Abans, en aquestes categories petites, et seguien els pares i poc més. Avui hi ha molta gent al darrere d’un adolescent, que rep massa imputs, també per les xarxes socials. Això pot provocar que el jugador oblidi que durant el camí hi ha entrebancs i dificultats que cal superar, perquè, en cas contrari, no anirà endavant. De fet, em sembla que avui és més complicat per ells que el que ho teníem nosaltres. L’època que vivim demana estar molt centrat, perquè trobar excuses és fàcil.

La sobreexposició d’avui és positiva o negativa?

A la nostra època no sortíem als diaris i ningú no parlava de nosaltres, ara a qualsevol xarxa es parla d’un cadet com la nova figura del Barça. No és simple d’assimilar. Quan tot va bé, perfecte; però si sorgeix qualsevol contratemps i el nano acaba a la banqueta, no ho entendrà perquè no sé qui deia que era la nova estrella. Si no tens el cap a lloc i t’envoltes de gent saludable, el risc de caure en la frustració o de no tolerar segons quina informació és elevat.

Li dedica més hores a aquesta gestió emocional que a la part purament futbolística?

És una part de la meva feina, però de veritat que dins del nostre vestidor és senzill. Com a tot equip hi ha coses, i també tenim problemes, però m’esforço perquè comprenguin aquesta mena de comportaments. Per a qualsevol dels meus futbolistes, pujar al primer equip del Girona, encara que només sigui per un entrenament, és un premi. I diria que és raonablement assequible d’assolir, el fotut és aguantar allà dalt.

El retorn a la realitat pot suposar un xoc.

I han d’assimilar la possibilitat de no jugar i venir dilluns a l’entrenament, posar bona cara, i entregar-se al màxim, per més empipats que estiguin; si no ho fan, li estan donant la raó a l’entrenador. L’aprenentatge engloba moltes coses i jo, des de la meva experiència i humilitat, els ho intento fer veure. Després cada cas és diferent, perquè a uns els costa més que altres.

Malgrat el context que explica, el col·lectiu s’ha adaptat bé a una categoria superior, i s’ha salvat còmodament.

L’any passat ho van fer fantàstic i aquest any també. Això parla molt bé d’ells i de la seva maduresa. També, de la gestió interna que ha fet el club en les categories inferiors. Sense dubte, aquest és el camí: hem d’aconseguir que tots els conjunts de la base cada cop siguin millors i tenir més recursos. Perquè la nostra aspiració exigeix que apareguin més futbolistes per al primer equip.

Al final, això és una cadena: quan el primer equip recorre al B, el B truca al Juvenil, i així amb tot.

El Juvenil ha estat magnífic, en Jonathan Ruiz és un gran entrenador. Els nanos tenen molta qualitat. Ho vaig poder comprovar quan el primer equip estava castigat per les baixes a mitjan curs, i vaig cridar-ne a uns quants. El nivell va ser molt bo. Aquesta és la nostra feina, formar al jugador. Com deia, intentar que els màxims acabin al primer equip i, si no pot ser, que arribin al futbol professional i suposin un benefici per al club, o que puguin guanyar-se la vida jugant a futbol.

Com s’ha sentit aquests dos anys com a líder del projecte després d’un munt de temporades treballant com a assistent?

M’ha servit un munt, i em sento un afortunat perquè els jugadors m’han ajudat força. Quan vaig decidir tornar a entrenar, m’ho vaig prendre amb ganes i il·lusió, però també tenia el neguit de descobrir com aniria. El que em vaig trobar és que el club al complet, especialment els directius i la secretaria tècnica, m’ha donat tota la tranquil·litat per treballar el millor possible. Aquest període m’ha servit per veure on estic. És evident que sempre hi ha elements a millorar: segur que tinc defectes, però també tinc virtuts, encara que no m’agradi gaire parlar de mi. Una cosa que faig és intentar parlar amb la gent perquè em diguin com em veuen, però, resumint, aquests dos anys m’han servit moltíssim.

Acaba contracte. Ja sap què farà?

Aviat ens asseurem amb l’Albert Siria, el director esportiu, i parlarem de la situació. Però, si serveix, puc assegurar que estic molt content al Girona.

Per cert, com viu la lluita del primer equip per la permanència?

Semblava que després del Bernabéu ho tenia mig fet, però ara s’ha ficat allà. Confio que faran els punts necessaris per a salvar-se. S’ha encarit molt i hi ha un grup de rivals empenyent pel mateix objectiu, però espero que ho aconsegueixin. Els hem d’animar fins al final.

Subscriu-te per seguir llegint