Spar Girona-València: Fe i fam però sense premi gran (73-73)

Més enllà del marcador final, dels punts, de l’estadística pura i dura, Fontajau ha viscut una tarda amb molts matisos i sensacions. Un excel·lent partit de bàsquet, entretingut, amb alternatives. Un duel de tu a tu, que ha fet vibrar els gairebé 3.500 espectadors que han presenciat en directe com l’Spar Girona s'ha quedat a tocar de la final pel títol de Lliga. No hi ha arribat per ben poc, pels pèls. Per detalls. Aquella cistella que no ha entrat, aquella precipitació, una pilota perduda o l’encert rival. De matisos, n’hi ha a cabassos i ara ja és tard per penedir-se’n. «Les jugadores no ho entenen, però jo marxo content», ha dit Roberto Íñiguez a la sala de premsa. Estava satisfet tot i el pal de no haver pogut culminar la remuntada. La seva perspectiva anava més enllà del resultat. «D’aquesta temporada em quedo amb això: cau, aixeca’t i mai et rendeixis. És el que ha fet equip. Podria haver-se rendit molt abans per moltes circumstàncies». Però l’Uni no ho ha fet mai. Tampoc avui. Al límit, amb algunes jugadores fomudes, d’altres esgotades i una rotació escapçada per aquelles que fa temps que han desaparegut del mapa, no només ha plantat cara al València, sinó que ha fregat la gesta. Ho ha tingut a l’abast, perquè ha estat capaç de dominar de 9 punts al darrer quart (70-61), però la victòria (obligatòria per capgirar el 67-66 de l’anada) s'ha escapat en un desenllaç dolorós. Parcial de 0-11 en el moment més inoportú, un tir lliure agònic d’Anderson i un cara o creu en l’última possessió que no ha acabat bé. No, no s'ha guanyat. I també s’escapa la final. Però la desfeta, vista en perspectiva, pot ser més dolça del que deien les llàgrimes d’Ainhoa López, Carolina Guerrero i companyia.

«Me’n vaig súper content de les que han volgut estar. Les que no han volgut, elles sabran», ha etzibat Íñiguez. I les que han volgut, han deixat clar per què. Holm, tot i els contratemps físics, ha anotat 22 punts, ha capturat 6 rebots i, el més important, ha ofert una sensació de control i superioritat en moltes accions del partit. Coulibaly ha estat poderosa. No ha anotat l’última acció, però això és el de menys. Ha estat gegant, dominadora, letal: 23 punts i 7 rebots. N’hi ha més. Perquè Ainhoa López, elèctrica, tot cor, ha evidenciat l’esperit del grup. La d’un equip que ha volgut, que ha cregut. «És clar que la rotació curta es nota, però quan arriben partits com aquest, no hi penses en això», ha assumit, amb llàgrimes als ulls després de la botzina final. Punts al sarró, assistències i una defensa intensa. Més peces s'hi han afegit, tot i que s'ha trobat a faltar més aportació de la banqueta: Quevedo, que ha acabat expulsada, no ha tingut el dia; tampoc ha aportat punts Cornelius, que tot i això ha confirmat aquests partits que el seu fitxatge d’emergència va ser un encert. Entre unes i altres, han saltat al parquet com si els anés la vida. Tant, que el primer quart ha estat excel·lent. Ha tingut fam i quan un equip en té, es nota a la pista. Ha pogut sorprendre el València, que s'ha quedat, almenys d’entrada, ofegat i amb un pam de nas. Una defensa intensa, mobilitat en atac i jugadores inspirades per col·locar un prometedor 21-9. Era la màxima diferència i com que les locals en volien més, han seguit picant pedra tot tancant el primer període amb el 28-20 a mode de targeta de presentació.

València apareix, l’Uni resisteix

És impossible mantenir la velocitat de creuer durant 40 minuts. Sobretot si al davant hi ha el València, un grup amb una rotació extensa i roster farcit de jugadores contrastades. Tard o d’hora havien d’aparèixer i així ha estat. L’Uni ha baixat les revolucions a l’instant que les visitants han tret el cap. Fiebich era un malson, Fam una amenaça tirés des d’on tirés i els triples de Cornelius no han volgut entrar. Els de la base i els de gairebé tot l’equip, perquè si alguna cosa ha trobat a faltar l’Spar Girona ha estat l’encert des de la llarga distància (5 de 19). Un parcial de 6-18 ha confirmat que la pel·lícula era una altra. Canvi de context, però l’Uni, fent cas al consell del seu entrenador, no s'ha rendit. Jocyte aportava el seu gra de sorra amb 5 punts consecutius, forçant Rubén Burgos a demanar temps mort. Saltaven espurnes i al descans tot estava per decidir (45-46).

Si algú podia pensar que la tendència del segon quart tindria coninuïtat i ja no hi havia manera de capgirar la dinàmica, estava molt equivocat. Parcial de 7-1 tot tornant dels vestidors i el vent que ha tornat a bufar a favor. L’Uni, però, s'ha carregat de faltes massa aviat (sobretot Quevedo, que acabaria expulsada en el darrer període). València ha sobreiscut gràcies a Fam, omnipresent i alhora imparable, i també ha tret petroli dels tirs lliures, encara que se n'ha deixat algun pel camí. Ara bé, malgrat que a les gironines els ha costat més generar en atac i han viscut de les guspires i la rauxa en atac d’Ainhoa i Holm, s'han fet fortes en defensa. Tant, que han assecat per complet l’atac visitant (60-56). Si Casas intentava arreglar-ho amb un triple, aleshores apareixia l’explosició definitiva de Holm, que s'ha carregat l’equip a les espatlles amb entrades a cistella que han aixecat el públic del seient. Per arrodonir-ho, Coulibaly ha tornat a escena amb força. Les diferències s'han eixamplat, ja al darrer quart (70-61) i l’accés a la final era una mica més a prop.

Era massa agosarat cantar victòria. València ha reaccionat i ho ha fet en un obrir i tancar d’ulls. Hi ha contribuït una safata de Holm que ha repel·lit el cèrcol i també un triple que no ha volgut entrar. Ja ho té això, el bàsquet. Sort, encert o el que sigui. Els famosos «detalls» que omplen els llibres dels tòpics. En un moment, el marcador ha tornat a ser desfavorable (70-72). Amb el cronòmetre en contra, Holm només ha anotat un tir lliure, la defensa ha funcionat i Coulibaly sí que ha fet entrar els dos que ha tingut al seu favor. 73-72 i 27 segons per davant. La possessió del València ha acabat amb una falta sobre Anderson de Jocyte. Només un tir ha anat cap a dins (73-73). Amb 5,6 segons i una última possessió, Íñiguez ha demanat temps mort, per provar fortuna amb una pilota interior per a Coulibaly. A la pràctica, això ha funcionat. Però la pivot, molt ben defensada i sense capacitat de tir, no se n'ha pogut sortir sota l’anella. Punt i final, aquí s'ha acabat el partit. I la temporada.

Subscriu-te per seguir llegint