«A Vigo vaig gaudir moltíssim, però hauria estat molt gros pujar a Primera amb el Palamós»

‘Qui? Què dius ara? Au va!’ Amb quinze anys ni sabia qui era Miguel Malbo ni es creia que el seu entrenador de l’infantil del Vidreres en tingués el contacte del cap de vistaires del Reial Madrid de l’època. La realitat, tanmateix, era que el seu entrenador al superinfantil del Vidreres, campió provincial de Girona contra tot pronòstic, va trucar el senyor Malbo per dir-li que al poble hi tenia un nano que jugava com els àngels. «M’ho explicava a l’autocar, camí cap a Girona on anàvem a estudiar Batxillerat», recorda Josep, Pep, Mercader (Vidreres, 1959), que no li feia cas. «Es veu que era veritat. Que hi va parlar i que des del Madrid van contestar dient que em volien veure en directe». I, se n’hi va anar i va estar una setmana entrenant amb el juvenil i el Castella, on va coincidir amb il·lustres que després arribarien al primer equip com Camacho o Sanjosé. Al cap d’uns dies va arribar una carta a casa. «Em volien fitxar de debò». No, no va signar, perquè seguida va córrer la veu que un jove jugador gironí cridava l’atenció del Madrid. I, és clar, tant l’Espanyol com el Barça es van despertar. Aniria a entrenar-se uns dies amb l’Espanyol, que li va presentar un contracte de seguida, igual que el Barça, que al final de l’entrenament, ja li va dir que podia signar quan volgués. «La mare va dir que entre Madrid i Barcelona, no hi havia color. Que era al costat de casa i podia anar i tornar a Vidreres quan vulgués. Vaig agrair l’interès del Madrid i l’Espanyol vaig fitxar pel Barça». Era l’estiu del 1973 i sense saber-ho, començava una etapa que el duria a ser professional i poder viure del que més li agrada durant tota la vida.

A les ordres de Laureano Ruiz, el «millor formador d’Espanya» i l’home que va canviar «la mentalitat del club», a Can Barça va gaudir dels anys de joventut entre el juvenil i el filial, a més a més de compartir algun entrenament i disputar uns quants amistosos amb el primer equip. També passaria pel Sabadell, a Segona, però seria amb el Celta, a Vigo, on viuria l’etapa més destacada de la seva carrera. I això que tenia la maleta feta per fitxar pel Valladolid. Ni va ser Mostovoi ni Aspas, però Merca o O Catalán, com se’l coneixia a Balaídos va ser un dels referents del club gallec a principis dels vuitanta. Cinc anys, dos ascensos a Primera, 157 partits i 26 gols després, canviaria Vigo per Cartagena, en una decisió «precipitada» abans de, ara sí, encertar-la fitxant pel Palamós, de Tercera. «Vam connectar de seguida jugadors i poble i va sortir tot rodat. Si ho volguéssim tornar a repetir no sortiria tan bé. Vam pujar de Tercera a Segona A i a punt vam estar de fer la promoció a Primera. Si ja va ser gros el que vam fer, arribar a Primera, encara ho hauria estat més. No va faltar tant». El Girona seria la darrera etapa, de jugador, d’una trajectòria que continuaria com a entrenador per les banquetes de Montilivi, Banyoles, Vilobí cadet i Premià, director esportiu de Palamós i Cassà i membre de l’àrea d’scouting del Barça, Granada i, fins fa quatre dies, Hadjuk Split.

Mitjapunta, trequartista, enganche... Quin tipus jugador era Mercader? Ofensiu segur perquè de gols en feia i no pas pocs. Amb el Celta en va fer sis, dos, quinze i tres, els quatre primers anys i amb el Barça Atlètic i Sabadell sempre va superar la mitja dotzena. «Feia una mica de tot. Era creatiu, interpretava bé el joc, tenia bona arribada i gol. Això sí, amb una condició física normaleta. Havia fet d’extrem, de mitjapunta, de vuit, de pivot...». L’any que més va brillar (83-84) va ser amb Cid Carriega d’entrenador que, curiosament, a l’estiu li havia dit que no el volia. «Em va donar llibertat total de moviments a la mitjapunta i va sortir un gran any». Fins i tot, el va fer jugar en un partit contra el Castella en què s’havia passat la nit en blanc perquè havia nascut la seva filla. «Vés a dormir un xic, que a la tarda ets titular», li va dir al matí quan tornava de la clínica.

A Vigo se sentia «valorat i estimat». Gaudia del futbol i d’una terra que li permetia degustar una gastronomia privilegiada. «M’agradava tot el marisc! Crancs, nècores, gules, concombrelos, el pop, que m’encantava...i també hi ha una carn molt bona a Galícia!». Tot i això, després del segon ascens, l’aterratge de Félix Carnero a la banqueta va suposar el principi del final. «Feia quatre anys que ho jugava tot i de cop i volta, ho feia menys. No hi va haver bona comunicació i va decidir que no continués», recorda tot lamentant que «ho podria haver gestionat més bé» i quedar-se més temps a Vigo. «No m’hauria fet res quedar-me a viure a Galícia".

Convençut per Felipe Mesones va aterrar a Cartagena, tot i l’interès de l’Oviedo. Era un any difícil li a mig curs Waldo Ramos, antic tècnic seu al juvenil del Barça, el va trucar per oferir-li venir a Palamós per l’any següent. «Li vaig dir que m’ho deixés pensar perquè eren a Tercera. Tot i això, ja tenia dos fills i tocava acostar-se a casa. A més a més, el Palamós havia signat jugadors bons que coneixia i vaig dir que sí. En guardo un record fantàstic. Vam gaudir molt tant nosaltres com la gent del poble». A partir d’aquí, Xavi Agustí el reclamaria pel Girona amb qui viuria la decepció de Salamanca el 1992. A partir d’aquí, començaria la carrera a les banquetes i els despatxos. «La millor etapa és la de futbolista, sens dubte. Es gaudeix molt més que d'entrenador, sens dubte, o en algun altre càrrec», té clar.

Subscriu-te per seguir llegint