Sebas Pla: «El Barça va intentar fitxar-me tres cops en un mes»

Diu la llegenda que a mitjans dels anys vuitanta a Blanes hi havia un extrem que era la bomba. Ràpid, elèctric i esmunyedís, se n’anava de tots defenses, més grans que ell, per donar gols mastegats al davanter. Santi Carrasco el va fer debutar amb el primer equip a Regional Preferent amb només setze anys i va ser un impacte. Tant, que un dia al final d’un partit a Canovelles, el president del Blanes li va dir que el Barça volia que hi anés a fer proves. Sebas Pla (Blanes, 1967) hi va anar a parlar sí, però no ho va veure pas gens clar. «Jo jugava a casa, al poble, amb els amics i tenia la meva feina de manobre. Vam anar a dinar amb els pares i el director del futbol base del Barça, Jaume Oliver, però vaig dir que no». L’interès del Barça no afluixaria. Continuaven seguint-lo i al cap d’una setmana, li van dir que res de provar, que el fitxaven. «Em van convidar al Camp Nou, als vestidors i saltar a la gespa al mig de l’estadi i tot. Jo pensava, ‘Mare de Déu, què hi faré jo aquí si tots són uns escollits i boníssims?’. Va tornar a dir que no. La tercera va ser la bona. Quinze dies després, Oliver va dur-lo a dinar a la Parrilla, un restaurant de categoria de Blanes. «L’oferta era irrebutjable i vaig dir que sí». El Barça va pagar 800.000 pessetes (4.800 euros) al Blanes, més un amistós i la cessió de Gabi Cardona.

Era el gener del 1985 i va deixar la feina per bolcar-se en el futbol. Això sí, pujant i baixant cada dia des de Blanes amb tren perquè era «molt de poble». A la Masia només hi va estar a la pretemporada següent, després de mig any al juvenil, quan va passar al Barça Amateur, antic Barça C. Allà compartiria vestidor amb Amor, Nayim, Campuzano, Corbalán, Villena, Alejo, Roura o Carles Busquets, pare de Sergio, entre altres. Amb Busquets pare, eren «ben amics» i fins i tot es quedava a dormir a casa seva algun cop després d’un partit tornant d’un viatge llarg. «Els seus pares tenien una botiga de llaminadures a Badia i un dia vam anar-hi nosaltres dos a despatxar... Quin fart de riure! Als hotels de concentració ens ho passàvem molt bé... Era un bromista de ca l’ample...», riu.

Esportivament, l’etapa a Can Barça li va permetre viatjar i jugar al Villamarín, Salamanca, Atotxa, Ourense i altres bons estadis que mai oblidarà. Va viure la final de Copa del Rei juvenil del 1985 perduda contra el Madrid al Bernabéu des de la banqueta. «Després jugaven la final dels grans entre l’Atlètic de Madrid i l’Athletic Club. Flipàvem». El millor record, tanmateix, va ser el dia del debut amb el Juvenil contra el Mallorca. Un dia en què l’avi Sebastià era a la graderia i va veure com el nét feia un gol, un parell d’assistències i forçava dos penals. «Vam guanyar set o vuit a zero. Estava ben estarrufat, l’avi». Precisament l’avi havia estat qui havia inculcat la «fal·lera per la pilota» al petit Sebas quan cada tarda havent dinat anaven a l’Escola Santa Maria, on treballava la mare, a fer xuts. «Ma mare era mestra i volia que estudiés però no hi va pas haver maneres. Vaig començar a treballar a l’hort amb el pare, després fent palangres al moll i al final vaig entrar a l’obra per fer de manobre».

La temporada a Segona B amb el Barça Amateur no va acabar d’anar del tot bé (13 partits). Per al record quedarà una dura entrada d’un jugador del Sanse –«feia dos minuts que era al camp i em van fotre la segada més forta que m’han fet mai»- i un partit d’entrenament que van fer al Miniestadi contra el primer equip del Barça. «No els podíem ni tocar. Si ens hi acostàvem, rondinaven. En Schuster va bordar al pobre Amor...Jo vaig haver de perseguir per la banda Julio Alberto tot el partit. Era impossible seguir-lo!». Acabat aquell curs, va tornar al Blanes. «Em volien cedir però els vaig dir que no». Va passar el testimoni a altres blanencs il·lustres com Dani Sarabia, Gori Montaño o Siscu Framis, que també vestirien de blaugrana. «El que és bo ara és aquell nano de la cua, l’Izan, que és al Granada», diu.

A Tercera, a casa, va tornar a ser el Sebas que meravellava dos anys enrere. Tant és així que el Sabadell, llavors a Segona A, el va venir a buscar. «Ja havia provat això de sortir i no em venia pas de gust tornar-hi». Aquest cop no els va haver de negar dues ni tres vegades. Amb una n’hi va haver prou. Tampoc al Lloret, que gairebé cada any li anava al darrere, el va convèncer. «Jo sóc de Blanes», riu, orgullós. Després de sis temporades més a Tercera, amb vint-i-quatre anys, casat, amb la primera criatura va decidir penjar les botes i «prioritzar la feina per pujar la família».

Amb el temps va canviar l’obra per la feina de manteniment als restaurants Carbó Negre i Es Blanc, propietat del seu germà. «Poc que em coneix ningú a mi». Bé, o sí perquè un dia tota la clientela va quedar parada quan el seu excompany, que arribaria ser membre del Dream Team blaugrana, Guillermo Amor, es va aixecar de la taula quan el va veure per anar-lo a saludar i fer una abraçada. «Em va faltar confiança. Veia els companys del Barça que eren tots boníssims i em sentia insegur. Inferior fins i tot. És el meu tarannà. Això sí, llavors quan vaig tornar a Blanes, estava còmode, era jo mateix i les coses em sortien bé. Volava. No crec que fos cap crac, però potser sí que cosa devia tenir si el Barça em va venir a buscar...» diu rendint-se a l’evidència.

Subscriu-te per seguir llegint