Sergi Romero: l'enginyer penja les botes convertit en llegenda del futbol gironí

Tardor del 2008. Al vestidor de Montilivi, mentre sona la música que han triat Paco Esteban i Raúl Martín, en una cantonada, un nano del juvenil es canvia mirant de no molestar ningú. L’han cridat per entrenar-se al costat dels Serra, Matamala, Dorca, Arnal i companyia. Són els seus referents. És de Girona i sent el Girona. Està en un núvol mentre somia poder arribar algun dia a ser jugador del primer equip a tots els efectes. No ho aconseguiria. Entrenaments, algun amistós i un partit de Copa Catalunya serien el sostre de Sergi Romero a Montilivi. No pas al futbol, perquè de carrera n’ha fet i ha traçat una brillant trajectòria a Tercera que l’ha dut per Cassà, Palamós, Premià, Figueres i Peralada, on gairebé una quinzena llarga d’anys després de ser ell el marrec, s’ha convertit en capità, mirall i referent per als més joves pel seu futbol i per la seva manera de ser. El cap de setmana passat contra el Muntanyesa (5-0) va jugar el seu darrer partit. Ja en té prou. Bé, no és ben bé però sí que s’ha adonat que la família i la feina el «compensaven més» que la «passió» pel futbol i ha decidit fer el pas. «Volia deixar jo el futbol ara que estic bé físicament», assegura el gironí, de trenta-cinc anys i que, a casa, se’n va parlar molt de la decisió. «Ha estat molt meditat. La meva dona és la meva fan número u i em deia que continués. Fins i tot l’he hagut de convèncer jo a ella per plegar...», riu Romero, feliç de poder «gaudir completament» amb la Marta i amb en Biel, de tres anys i mig.

Fet el pas. Enrere queden mil i una aventures. Des del Baby Cassà de Bertu Fernández al Súper Girona B, passant per Palamós, Figueres i una aventura de mig any al Premià. «He tingut possibilitats de sortir de les comarques gironines però des que vaig acabar els estudis vaig començar a treballar i sempre he prioritzat la feina, tot i saber que potser sacrificava l’oportunitat de jugar en una categoria més alta», assegura Romero, que és enginyer en una empresa farmacèutica de Girona.

Plegar no ha estat traumàtic tot i que té clar que a l’estiu quan tothom comenci la pretemporada li costarà. «Em conec i ho trobaré a faltar. El que suposa la competició, l’adrenalina dels partits, l’ambient del vestidor». Els seus companys al Peralada, on és tota una institució, també l’enyoraran. «Els dos play-offs d’ascens a Segona RFEF contra el Sant Andreu i el Girona B són el millor record que m’enduc», diu el ja exjugador del Peralada, un club «fantàstic» on ha gaudit ajudant a fer créixer joves valors com Arnau Ortiz (Atlètic B), Jordi Palacios (Lokeren) o Sergi Solans (Real Salt Lake City), entre molts altres, que encara se’n recorden d’ell tot sovint.

Tancada l’etapa de jugador a Peralada, el futbol no l’aparca i des del Gol Sud de Montilivi continuarà veient-ne animant «i patint» amb el seu Girona. El club on va treure el nas tímidament al futbol professional en una època en què era més complicat que no pas ara apostar pel planter. «Em queda l’espina de no haver enganxat una altra etapa del club. Un parell o tres anys després van sortir Pere Pons, Gumbau, Sebas Coris, Carles Mas, Albert Vivancos, ara hi ha en Joel Roca, l’Arnau. Abans era més complicat», diu. Girona, Figueres i Peralada són els clubs que han «marcat» més aquell marrec que amb cinc anys es va posar per primera vegada unes botes al Bons Aires i ara, tres dècades després, les penja satisfet d’haver fet bé la feina. I, sobretot, haver-s’ho passat pipa.

Subscriu-te per seguir llegint