Oriol Boix: L’últim dels mohicans del «futbol de veritat»

Ja no en queden de futbolistes com Oriol Boix (Les Planes d’Hostoles, 1989). O gairebé. El central amb ànima de davanter -ha marcat uns quants gols de cap a servei de córner o falta al llarg de la seva carrera- del Les Planes s’ha retirat després de 18 temporades defensant l’equip del seu poble entre Tercera i Quarta catalanes arreu dels camps gironins. Dissabte passat va rebre un merescut reconeixement per la seva implicació, dedicació i entrega al club garrotxí en la victòria a casa dels de Ramon Cels contra La Canya (2-1).

«Aquest any, he estat jugant amb nois que, quan jo vaig començar, encara no havien ni nascut. Per posar un exemple. Les Planes és l’equip del poble, on he crescut -el futbol base vam compartir-lo entre Amer i Les Planes perquè no hi havia prou nanos per fer un equip- i hi ha aquest sentiment d’arrelament amb la teva gent, els teus amics, les persones que veus cada dia pel carrer i quan saluden et diuen ‘avui guanyarem’ i et donen ànims... Hi ha hagut temporades en què he jugat més o menys, però estic molt i molt orgullós de la meva carrera encara que sigui al futbol amateur, o al futbol de veritat com li diem, entre Tercera i Quarta catalanes. Al cap i a la fi és futbol. És adquirir un compromís, entrenar dos dies i anar a jugar els partits al cap de setmana. Estic molt content», valora l’Uri. El capità planenc es va acomiadar del primer equip després de prop de mig miler de partits disputats, tot i que segurament no serà un comiat com a tal del club perquè el tempta la idea d’unir-se a l’equip de veterans i així poder jugar amb els companys de tota la vida «a un altre ritme».

Boix destaca que «Les Planes sempre ha set un poble amb molta fal·lera pel futbol, s’ha viscut molt, ha vingut molta gent al camp i ens ha agradat crear aquest ambient i caliu amb la nostra gent al costat, tant si es guanya com si es perd». En aquest sentit, explica que «el futbol territorial m’ha agradat des de petit i de seguida li vaig agafar molta afició. Ja llegia les cròniques dels diaris locals; amb 16 anys, quan encara era juvenil, feia un programa que es deia ‘Planes d’esport’ a Ràdio les Planes on repassàvem tota l’actualitat i també fèiem les transmissions dels partits del primer equip del Les Planes -jo era comentarista, la segona veu-; i la temporada següent vaig fitxar pel primer equip. Vam enganxar una bona fornada entre els més veterans, que encara no plegaven, i els més joves que pujàvem i vam pujar a Tercera catalana. Recordo aquell viatge a Menorca amb tot l’equip!».

El llegat que ell va agafar en el seu moment per mantenir l’essència del Les Planes confia que pugui perdurar en les futures generacions, tot i que ho veu «complicat». «Amb els anys i les noves generacions, s’està perdent una mica. Ho veig. Sobretot, pel compromís. No hi ha la cultura de l’esforç. Jo soc una mica romàntic i de la vella escola, però he complert sempre. Els joves d’ara no s’ho prenen seriosament. Tenen qualsevol excusa per no venir a l’entrenament o al partit i jo quan era jove, hòstia, em tornava boig si no em convocava el míster per anar a jugar. Ara sembla que no ho valoren i veig que el futur en aquest sentit és poc esperançador. Almenys, al meu poble crec que costarà cada vegada més mantenir l’equip i que els joves s’enganxin al futbol perquè tenen altres passions o altres formes d’oci. S’està perdent i em sap greu perquè jo he intentat inculcar aquests valors com altres van fer amb mi en el seu moment. Sé que és futbol territorial i tens altres feines, això ho accepto, però si et compromets has de venir. Siguis més o menys bo o juguis més o menys», diu l’Uri.

En aquest sentit, afegeix que «el futbol ha deixat de ser una prioritat com era abans que cada poble tenia el seu equip i la gent s’ho agafava més seriosament». El capità del Les Planes ha deixat la pilota als peus d’Aleix Castanyer: «Vaig demanar el canvi a falta de deu minuts i li vaig entregar el braçalet de capità al segon més veterà que té deu anys menys que jo! Imagina la bretxa generacional que hi ha a l’equip. L’Aleix també està a la junta directiva i és dels que tindrà feinada per fer l’equip de l’any que ve».

Part de la responsabilitat que els clubs vagin morint-se (a Girona hi ha els casos recents del Sant Pere Pescador o l’Osor) és dels ajuntaments. Boix aprofita per «demanar a l’Ajuntament de Les Planes que se segueixi invertint en les instal·lacions perquè aquest any hem tingut molts problemes amb l’enllumenat i hem hagut d’anar a jugar molts partits al camp de l’Amer o endarrerir-los. La gespa s’ha arreglat perquè tenim Royalverd, però en els últims anys també havíem tingut problemes. Ens van prometre un camp de gespa artificial que no ha arribat mai... El bar està per acabar... L’Ajuntament, juntament amb el club, ha de seguir creient el futbol de poble, que és un dels grans actius i motors. El camp és el lloc que mou més gent cada quinze dies. Hi ha grans, petits... Molta gent està pendent del que fa el Les Planes i no pot ser que es mori».

Compaginar-ho amb la comunicació de l’Olot

Oriol Boix no només és conegut en el món del futbol per la seva trajectòria al Les Planes. El capità planenc s’ha guanyat el respecte del vestuari i de la gent per la feina incansable que fa com a cap de premsa de l’Olot. Fins dissabte, quan va penjar les botes, portava més d’una dècada compaginant les dues coses. «Això m’ha portat forces problemes», reconeix. I ho especifica: «Els primers anys ho tirava endavant amb les ganes i feia alguna bogeria de jugar jo dissabte, viatjar amb el meu cotxe a Alcoi o València després del partit del Les Planes i anar a treballar amb l’Olot diumenge. Amb el temps, ho he anat relativitzant una mica i, evidentment, he prioritzat la feina. Si tinc un viatge, doncs passo tot el cap de setmana fora amb l’Olot i ja li dic a l’entrenador que no hi seré per jugar. Als entrenaments, però, hi vaig a tots».

Entre el Les Planes i l’Olot, l’Uri ha hagut d’aprendre a afrontar totes les cares del futbol a part de fer malabars per trobar la compatibilitat entre els dos equips. «Hi ha caps de setmana que surt tot rodó perquè guanyen els dos, d’altres que et vols tallar les venes perquè perds amb els dos equips i no tens ganes de fer res ni de parlar amb ningú... Els finals de temporada, sobretot, són molt emocionants. Recordo un any que l’Olot es va salvar i Les Planes va pujar a Tercera catalana i va ser espectacular amb un cúmul de sensacions als dos bàndols. He hagut d’aprendre a separar les dues coses perquè una cosa és la feina i l’altre, l’oci. Quan s’ajunten, tinc un xoc al cervell!», apunta.

A partir d’ara, guanyarà temps per dedicar-lo íntegrament a l’Olot. Al Les Planes, però, sempre serà recordat com una de les estrelles del club, com així li ho van fer saber dissabte amb una «ovació», una samarreta emmarcada amb el seu dorsal i un comiat, rodejat de la família («va venir la meva mare, que no ve mai o molt poc i em va fer il·lusió, i els amics», diu l’Uri) a l’altura del que també han tingut aquest passat cap de setmana Robert Lewandowski al Barça i Antoine Griezmann a l’Atlètic. «Tothom m’ha felicitat per la trajectòria. Al poble i a les xarxes socials. Ha set molt reconfortant, la veritat», s’emociona l’últim dels mohicans del «futbol de veritat».

Subscriu-te per seguir llegint