Els judokes gironins que somien en l’Europeu

Encara no tenen el permís de conduir. Tampoc no poden votar. No poden fer res de tot això (i alguna cosa més) perquè són menors d’edat. Però Max Sances i Batraz Kokoev, judokes del Girona Judo, estan immersos en la lluita per entrar a l’Europeu sub-18 que es farà el mes de juliol a Gran Canària. «Em genera molta il·lusió, és molt emocionant. Mai hauria pensat que tindria l’oportunitat de classificar-me per a una prova com aquesta. Era un somni, però ara estic allà, molt a prop. Tots els anys que fa que m’esforço, eren dirigits a un moment així», verbalitza Sances, natural de Quart. «És la gran motivació que tinc per continuar entrenant i millorant. També és un somni per a mi, des de petit. I si ja pogués fer una medalla...», sospira Kokoev, resident a Celrà. Ambdós esportistes s’ho jugaran tot aquest cap de setmana a Faro (Portugal), després d’haver competit a Roma i Berlín, on Sances va fer bronze.

«Crec que pel que fa a l’àmbit estatal, són els que tenen més possibilitats de poder aconseguir una medalla a Europa. I això que sé que no és fàcil fer-ho; encara menys en aquestes categories», admet Sergi Salas, el director esportiu de l’entitat gironina, que acumula uns 500 judokes entre aquells que entrenen a la seu de Fontajau i els que formen part del programa de captació que s’implanta a diferents escoles, pavellons i extraescolars gironines. Salas, en el seu moment, ja va competir fora del país. «El Mundial sí que seria l’hòstia», valora. Sances i Kokoev no són els únics que somien. «Estem molt contents de la dinàmica general de l’equip. Molt. La temporada és extraordinària».

Però tirem enrere. «No vaig escollir fer judo, va ser el meu pare qui ho va fer per mi. El que jo volia era fer lluita lliure. Però el judo em va atrapar de seguida, recordo que sortia molt content de cada entrenament», escup Kokoev, que va començar entre els quatre i els cinc anys, com Sances. «Primer volia fer un altre esport de combat, però quan vaig demanar per apuntar-me, com era molt petit no em van voler. Més endavant vaig acabar aquí, i em va encantar. Com més venia, més m’agradava». Nascuts el 2009, tot just fan primer de batxillerat: Sances fa el tecnològic i Kokoev el social. «En un futur, m’agradaria treure’m una carrera relacionada amb l’enginyeria, però encara no tinc clar el què», diu el primer. «Jo no ho sé, vaig al dia», explica el segon.

L’ajuda dels altres

Salas destaca el paper dels respectius instituts, que els ajuden i els posen facilitats per estar al dia quan hi ha competicions. Si els han d’ajornar un examen perquè estan competint, ho fan. Ells reconeixen que «organitzar-se és difícil, però les famílies també ens estan a sobre i ens donen un cop de mà». Al judo li dediquen un munt d’hores: entrenen de dilluns a dissabte, en sessions d’aproximadament una hora i mitja, a les quals cal sumar el treball addicional de preparació física, que pot elevar la càrrega de treball fàcilment a les tres hores diàries, en funció de l’època del curs. «Hi ha dies bons i dies dolents, però sempre entrenem. Si un dia va malament, l’endemà tornem a estar aquí», defensa Sances. «És important posar-s’hi cada dia perquè sense constància, el nostre nivell no podria ser tan elevat. Si no t’hi dediques de veritat, no pots pretendre desitjar segons què», contesta Kokoev. «A més, la competència que hi ha és molt exigent. Si et deixes anar o et saltes sessions, mentre tu no entrenes, hi ha un rival que sí que ho està fent i que t’acabarà passant», reflexiona el quartenc.

Les hores prèvies

Tot i la importància de la cita, els joves ja estan curats d’espants. «És veritat que tenim nervis, perquè som conscients que el dia assenyalat no podem fallar, ho hem de fer bé. El pavelló és gran, estarà ple de gent... però al final és una competició més, i a competir ja estem acostumats. Ens haurem de centrar en el combat i prou, sense pensar en cap altra cosa. Però sí, al principi estava neguitós; però ara, la nit abans ja dormo fàcil», opina Sances. «A mi encara em costa una mica, agafar el son», respon el seu company, satisfet amb «l’ambient que vivim a Fontajau amb el grup al complet. Sense ells, i totes les persones que envolten el club, no progressaria com ho faig». Sances, per descomptat, està d’acord. Ambdós ho agraeixen.

«Confio molt en mi mateix: vaig combat a combat, però sempre sento que tinc possibilitats de guanyar. Això sí, no penso en medalles ni res de tot això abans d’hora, perquè em pot descentrar i llavors, quedar-me’n sense. Tampoc no faig promeses. El que faig és esforçar-me», acaba. «No, no, res de promeses. Que llavors, si no ho aconsegueixo, serà una decepció», assegura Kokoev. L’un i l’altre estan en una etapa de la vida en què, segons Salas, «si treballen bé poden aspirar a fer el salt definitiu. Més o menys en aquestes edats és quan el camí es bifurca i ja depèn de les decisions personals de cadascú». A Portugal, les famílies, tal com fan en la majoria de les competicions, els acompanyaran per veure en directe com els dos menors d’edat es dediquen a allò que tant s’estimen. «El judo m’apassiona i m’agrada veure la meva millora individual i com els sacrificis es veuen reflectits en resultats», tanca Sances. «El judo em fa desconnectar de tot. Quan el practico, penso en el judo i prou. No hi ha res més», finalitza Kokoev.

Subscriu-te per seguir llegint