«A Girona m’he trobat a mi mateix, he trobat el lloc on volia estar»

Nascut a Guadalajara fa 38 anys, Juan Carlos Martín porta set temporades al Girona, aquesta última -en la que ha vist l’equip baixar a segona- totalment en blanc degut a una lesió al genoll de la que encara es recupera.

Amb una lesió així, a l’edat que té: com es planteja el futur?

Doncs penses una mica en el viscut i en tot el que has passat. Òbviament, vull intentar recuperar-me i estar tan bé com sigui possible, però no sé si quan estigui 100% recuperat podré continuar jugant al futbol. Quan arribi el moment, caldrà prendre una decisió, decidir quin camí cal seguir i ja està. No hi ha més història.

Els porters tenen fama de bojos. Vostè ho està?

Per a posar-te a sota la porteria has d’estar una mica boig, però també tenir enteniment. Has d’estar una mica boig perquè ets l’últim que queda allà i a més, per tendència, se li dona la culpa de tot al porter. Però també has de ser molt assenyat perquè has de prendre decisions ràpides i no et pots equivocar.

No soc solitari però sé estar sol, potser perquè els porters se senten sols

De petit era el gras que ningú volia i el feien posar de porter?

De petit era jugador, però a un company li van trencar el nas i em van posar de porter. I ja m’hi vaig quedar.

Un porter és un paio solitari?

Sé estar sol, però no soc solitari. M’agrada envoltar-me de gent, sortir al carrer, barrejar-me amb tothom, parlar, interactuar... He gaudit tots aquests anys de Girona. Però sé estar sol, potser perquè sovint els porters se senten sols.

Imagino que no es va casar de penal.

(Riallada) No, no. Em vaig casar amb la que ha estat la meva xicota tota la vida, portem junts més de vint anys. El nen tenia dos anys, quan vam venir a Girona. La petita, que té cinc anyets, ha nascut aquí. És gironina i catalana, i n’està molt orgullosa.

Els seus fills parlen català?

Sí, i jo l’entenc, el podria parlar una mica. Els meus fills el parlen perfectament. El nen sempre em corregeix, amb qualsevol cosa que dic en català em diu «no es diu així, sinó així».

Quan vaig arribar, poc després del procés, hi havia gent que em trucava preocupada per saber si estava bé. I jo: 'que aquí no passa res, home'

Quina imatge tenia de Girona, abans de venir?

Quan vaig arribar, en 2019, feia poc que hi havia hagut el procés i tenia incertesa. La gent té una mica de prejudici contra els catalans, que sembla que són l’enemic, és el que passa quan no coneixes els llocs. Jo crec que és un tema cultural i polític, que busquen que ens enfrontem. Quan vaig arribar, hi havia gent que em trucava preocupada per saber si estava bé. I jo: «que aquí no passa res, home». Aquí la gent és educada i et respecta, cadascú té la seva opinió i jo les respecto totes.

En set anys ha comprovat si els gironins són tancats com es diu?

Són gent respectuosa, gent molt de la seva feina i de la seva família. Tant jo com la meva família estem superagraïts. Ens sentim com si fóssim d’aquí. Ens agradaria continuar vivint aquí, però la meva dona va sacrificar la seva carrera per la meva i, quan jo acabi la meva, ella reprendrà la seva. No se sap on li tocarà: és professora.

Primer per un, després per l’altra?

Jo vull que ella continuï amb la seva tasca, s’ha esforçat un munt, ha estudiat. Va fer un break per les necessitats familiars que teníem, però vull que s’hi reenganxi i que continuï fent el que li agrada.

La meva dona va sacrificar la seva carrera per la meva i, quan jo acabi la meva, ella reprendrà la seva

És important per a un futbolista trobar una bona parella?

Molt important. En infinitat d’ocasions la meva dona m’ha aguantat en moments emocionals fotuts, després d’un partit o un entrenament. Sempre m’ha ajudat, sempre m’ha donat suport. Té una intel·ligència emocional per sobre de la mitjana. La conec des que tenia 16 o 17 anys, no era ni professional ni tenia perspectiva de ser-ho.

Hi ha futbolistes que no toquen de peus a terra?

Sí, i es nota fins i tot en el camp. També és veritat que determinats futbolistes, que són molt joves jugant en grans equips, han de tenir un punt d’inconsciència perquè si t’atures un segon a pensar «m’estan veient milions de persones», et tremola una mica la cama. De tota manera, el futbol és un món on els egos són difícils de manejar, sobretot en l’elit. Hi ha gent jove, amb no gaires estudis, que arriben i potser no estan preparats per a gestionar moltes coses.

No es cansa de la gent que li demana fotos?

Mai m’ha cansat. Em considero un privilegiat. M’encanta aturar-me, fer-me fotos, signar als nens. De petit, el meu avi em duia al camp del Guadalajara i em posava darrere de la porteria. El meu ídol era el porter, es deia Edu i per a mi era una bogeria que em digués hola.

Determinats futbolistes, que són molt joves jugant en grans equips, han de tenir un punt d’inconsciència perquè si t’atures un segon a pensar 'm’estan veient milions de persones', et tremola una mica la cama

Com ha viscut aquesta dramàtica temporada?

Ha estat un any molt difícil. En el futbol a vegades jugues més i altres menys, però el més dur és estar lesionat i no poder estar en els entrenaments, els viatges, les xerrades… El descens ha estat una gran decepció per a tots, perquè hem treballat molt. Perquè el club creixi, és important estar en primera, i no s’ha aconseguit. Ara cal reconstruir-se i tornar aviat el Girona al lloc que mereix.

Quin resum fa de l’estada a Girona?

Han estat uns anys molt xulos. He trobat l’estabilitat. M’he trobat a mi mateix. He trobat el lloc on volia estar. No havia estat mai més de dues temporades enlloc, perquè no trobava el meu lloc, no em sentia a gust. I he arribat aquí i tot s’ha alineat, tant a nivell esportiu com familiar. n

Subscriu-te per seguir llegint