Sergi Catarain: «He vist nens a Palafrugell demanant autògrafs als jugadors del Garbí»

Es creu que el Garbí sigui de Primera Nacional?

Era impensable. Sincerament, continuo pensant el mateix que verbalitzava en el discurs previ a la fase per l’ascens: l’objectiu de l’any era la permanència. Per lògica, havíem de lluitar per conservar la categoria. Però hem aconseguit una fita històrica. El club té 48 anys de vida i mai havia escalat fins a aquesta categoria. I haver-ho assolit en un moment tan transcendent per a l’entitat, haver pujat a dos anys del 50 aniversari, és un sentiment molt potent.

Amb què es queda?

M’emociona veure a la gent feliç. Hi ha tantes persones contentes a Palafrugell, aquests dies. Persones que tota la seva vida han estat vinculades al club i que dissabte, quan l’ascens va ser matemàtic, ens donaven les gràcies. La gent s’ha mostrat superagraïda amb nosaltres. Han tingut una gratitud enorme. La felicitat que hem generat en els altres és el que més m’omple.

Sap quants missatges ha rebut?

He perdut el compte de les felicitacions. És heavy veure el que envolta l’handbol, un esport ple de persones fantàstiques. Van venir un munt de clubs a donar-nos suport: de Girona, del Maresme, del Calella… La gent del Sarrià es va bolcar amb nosaltres, la gent del Bordils tampoc no va fallar… És molt gratificant veure que tothom s’alegra dels teus èxits. La majoria m’ha dit que m’ho mereixo, i realment m’han arribat al cor. Sóc molt treballador, em considero un perfeccionista. Si m’implico en una cosa, no m’implico a mitges: ho dono tot. Però això no és cap garantia. Els resultats, en l’esport, no són matemàtiques. Ara, quan veus que t’acaba sortint bé… No tinc ni paraules.

No fa gaire, vostè va decidir fer un pas al costat per problemes de salut mental.

Desconec si tot això és una recompensa a l’esforç, però tinc clar que la manera de treballar és la correcta. Si es treballa bé, el premi pot arribar; si no es fan les coses com toca, no. Des d’aquell mal moment, m’he fet gran. He après a relativitzar, he sabut tolerar molt més l’estrès i l’angoixa. No només en l’handbol, també pel que fa al meu dia a dia. Ha sigut una temporada plena d’aprenentatge i d’emocions. Avui en dia em sento molt en pau.

L’equip s’ha comportat de meravella, durant les fases.

L’avantatge d’haver-nos classificat amb cinc setmanes de marge és que les hem pogut preparar a consciència. Un dels aspectes en què hem posat més èmfasi és el psicològic. En duels així, a tot o res, s’ha de saber competir i aguantar els moments de pressió i de nerviosisme. Ho hem recalcat molt. Molt. Tant en les setmanes d’un entrenament més físic, a les sessions més avorrides, el recordatori psicològic sempre ha estat present. El propòsit era que si teníem una manera de fer, havíem de mantenir-nos-hi fidels fins al final, passés el que passés. També buscava que tothom acabés content amb la seva aportació. No volia que mai ningú es pogués retreure que no s’havia llançat per un rebot. Això, la plantilla ho ha entès: ha lluitat i ha donat el millor de si mateixa en cada acció.

Destacaria un aspecte per damunt dels altres?

No parlaria tant d’una clau en concret. El que sí que valoro és que som un equip dins i fora de la pista. Tots els que formem part del Garbí, quan diem que fem una cosa, sigui la que sigui, es nota que la fem. Tothom ha interpretat correctament el seu rol i l’ha executat a la perfecció. I el vestidor ha cregut en el que li deia. Això és molt important, perquè, en el fons, un entrenador el que fa és demanar un vot de confiança. La resposta que m’ha donat el grup és increïble. Fins i tot he vist coses que no m’imaginava veure mai.

Entenc que la rua que es va fer diumenge pels carrers del poble en serà una…

Puc assegurar que aquella celebració és un dels millors moments de la meva vida. Haig de diferenciar l’etapa de jugador i d’entrenador, esclar, però vaig començar en això de l’handbol als 6 anys, ara en fa 39. I compartir-ho amb els teus amics, gent amb la qual has crescut des de petit… També és inevitable recordar als que ja no hi són i que haurien d’haver gaudit de tot plegat. Però és molt bèstia, molt bèstia. Hem vist gent plorar d’alegria! He vist nens demanant autògrafs als jugadors! El Garbí s’ha fet gegant i estem en un nivell molt alt per ser un club de poble.

Com els canviarà la vida, a partir d’ara?

No crec que hi hagi molta variació respecte a la nostra manera d’entrenar, de fer, de preparar els partits i gestionar les situacions. Encara més, diria que això no pot canviar. El fet de competir a Primera Nacional no significa que ens hàgim de trair i provar coses noves, hem de continuar sent nosaltres mateixos. L’exigència física serà més elevada, per descomptat, però en aquest sentit ja hem fet una feina molt grossa, darrerament. De veritat que no hauria de canviar massa res.

I pel que fa a la plantilla?

Intentaré que tothom continuï i gaudeixi de la temporada a Primera Nacional. I convidarem a tornar a casa aquells que són formats al Garbí, i que, per circumstàncies, estan jugant en un altre club. Els jugadors han d’entendre que és l’any per viure un moment històric.

Econòmicament, causarà molts maldecaps?

No, no. Ja hi havia l’opció prevista, encara que fos a llarg termini. El club fa una gran feina, en l’àmbit intern. I estic convençut que el teixit empresarial i les entitats públiques i privades col·laboraran segur. L’avantatge que hi ha és que, com tots els rivals són catalans, el cost dels desplaçaments serà, si fa no fa, el mateix. Sí que l’arbitratge s’encareix gairebé el triple del que costava actualment i que també augmentaran les llicències federatives, els cànons… Però es farà una bona feina, i entre els patrocinadors, les ajudes i tot plegat, tirarem endavant.

Subscriu-te per seguir llegint