«No us oblidaré mai»: l’adéu de Pedro del Campo de l’Olot

Li costava donar forma a les paraules. «Serà difícil, però ho intentaré», començava l’encara número onze de l’Olot. «Després de set temporades i set anys increïbles, decideixo fer un pas al costat i deixar de formar part del club. El motiu, bàsicament, és que se’m fa molt complicat compaginar-ho amb la feina i la vida personal». D’aquesta manera, 211 partits després, el migcampista figuerenc i capità Pedro del Campo s’acomiadava, emocionat, d’una entitat que sempre serà casa seva.

Va ser un acte senzill i emotiu, en què Del Campo, que és fisioterapeuta a Figueres, va demostrar que mai no serà un futbolista i prou, a La Garrotxa. «Crec que ser jugador i capità de l’Olot és una gran responsabilitat i implica molta exigència, i crec que no estic en condicions de continuar oferint el meu cent per cent», afegia, amb sinceritat. «Sóc una persona que s’exigeix molt, i m’agradaria continuar-ho fent, però per continuar fent avançar i progressar aquest club es necessita el màxim de dedicació i no ho puc donar. Vull ser molt honest, posar al davant els interessos de l’Olot i oferir la meva posició a algú altre que tingui més energia. Crec que m’he buidat i que l’any vinent no estaré a l’altura de tot el que comporta aquest escut. Aquesta és l’única raó per la qual marxo d’un lloc on he gaudit moltíssim». Des de les xarxes socials del club garrotxí es va fer esment a algunes de les fites assolides amb Del Campo a la plantilla. «Des de la salvació agònica del primer any amb el gol de Barnils, el gran curs amb Garrido escapçat per la pandèmia, l’ascens de Tercera a Riudarenes, la final de la Copa Catalunya contra l’Andorra o l’eliminatòria de Copa del Rei contra el Sevilla FC, moments màgics lluint el braçalet de capità que quedaran a la nostra retina». Aquest curs, el capità s’acomiada amb la feina feta, assolida la continuïtat a la Segona RFEF en la darrera jornada.

«Vaig arribar amb 25 anys, per entrar al futbol professional, enlluernat per jugadors que vestien la samarreta de l’Olot en aquell moment, com Héctor Simón, Perea o Carlos Martínez. Ràpidament, em vaig adonar que aquest club és d’una dimensió increïble; per això estic tan agraït, orgullós i feliç d’haver defensat aquests colors. L’Olot m’ha donat l’oportunitat de poder gaudir de la meva gran passió, el futbol, competint des de la humilitat amb persones molt properes», va descriure, amb la veu tallada i els ulls brillants. Qui l’escoltava, ho feia amb un nus a l’estómac.

«Amb la gent de l’Olot he establit una relació i una amistat per sempre. He tingut experiències i moments amb diferents col·lectius de la societat, m’he involucrat en diferents entitats... i això ho fa encara més gran», continuava Del Campo. «L’Olot és una lliçó de vida, recomanaria a tothom viure aquesta realitat i tot el que implica, perquè és superformatiu i saludable, molt més que arribar a Primera Divisió. Confio cegament en aquest futbol, no el canviaria per res d’aquest món. Com diu el lema, un altre futbol és possible. I tant que ho és. I és imprescindible».

Els agraïments van ser extensius a la seva família; als aficionats, socis i grups d’animació («no els ho podré tornar mai»); a la junta directiva, especialment al president Joan Agustí; i a en Sergi Raset i en Lluis Micaló, per «confiar en mi». També a tots els entrenadors, amb una menció especial per a en Raül Garrido i en Roger Vidal, l’actual i renovat ja per l’any vinent. Un any en què Pedro del Campo no serà al terreny de joc. Però sí que serà a la graderia. «No us oblidaré mai».

Subscriu-te per seguir llegint