Sergio García, mite del Palamós: «És fort adonar-se que li treus 20 anys a un company, però no em vull retirar»

Van quedar-se a les portes de disputar la final per a l’ascens a la Lliga Elit.

El partit d’anada amb el Viladecans va ser molt igualat, però a la segona part, pel fet de no tenir molta experiència en play-offs, se’ns va escapar. L’1-3 va provocar que la tornada ja estigués condicionada. Sabíem que capgirar-ho era complicat, però no ho vam donar per perdut. La nostra actitud va ser esplèndida, però l’1-1 no ens va servir per a res.

El tram final, amb l’arribada a la banqueta de Marçal Juanola, va ser positiu.

És cert que va invertir la situació, però vull destacar que amb en Carles Polvillo, el primer tècnic, també vam fer una bona feina. El vestidor estava amb ell, tot i que així és el futbol. El canvi buscava activar a la gent, però crec que vam patir alguna baixa que ens va penalitzar. En molts partits, vam trobar que a les segones parts no hi havia recanvis naturals, i això es nota. I també vam arribar justos de dipòsit.

En quin moment pren la decisió de deixar el club?

Als voltants de Nadal veia que el meu paper destacava més fora del camp que al camp. He tingut un rol més d’ajudar a la gent jove, estar al costat d’aquells que no jugaven tant, aconsellar als que sí que ho feien… La típica funció que fa algú amb experiència. I ja m’agrada, donar un cop de mà! Però no volia ser important al vestidor i ja està, també vull ser-ho al camp. Ni molt menys tinc res contra ningú, però encara desitjo gaudir del fet de jugar a futbol.

Aquest 2026 farà 40 anys.

Tinc la sort que les lesions m’han respectat i que físicament em trobo bé. De fet, aquesta temporada no m’he lesionat cap vegada. D’acord, he jugat menys, que això compta. Però quan he participat, he estat bé. I als entrenaments sempre he estat allà, com un més.

Com s’ho fa per mantenir la il·lusió intacta?

M’apassiona competir. I ja només el simple fet d’anar a l’entrenament i palpar el clima que es respira dins d’un vestidor, és increïble. Això no ho trobes en cap esport individual, és impossible. Els companys, en aquest aspecte, han estat molt generosos. M’ho han posat tot molt fàcil, malgrat les diferències d’edat.

Les pot dir?

Sí, sí (riu). El segon jugador més vell té 26 anys. Però que un nano l’altre dia va fer-ne 19! Li trec vint anys! És fort adonar-se’n, però de veritat que la relació entre tots ha estat una passada. Hem tingut un ambient molt ben parit.

Alguna cosa haurà fet bé, no?

Em respecten, sí. I això és una cosa que un es guanya amb el temps. Ara feia deu anys consecutius que jugava al Palamós, però anteriorment n’havia estat un; així que en realitat, he passat onze anys al club. També vaig ser sis anys a Peralada, en dos trams de dos i quatre cursos. A més a més, he jugat a Llagostera i a Palafrugell, i he passat pel planter del Vila-real.

Déu n’hi do.

Representar el Palamós implica moltes coses, perquè el Palamós no només és l’equip i prou. És la història que hi ha al darrere, i el sentiment que mou i que molt pocs clubs poden arribar a tenir. Els aficionats, el poble, la directiva… el Palamós és una altra cosa. I del Peralada també tinc molt bons records. És un club humil i bastant diferent que el Palamós. La junta és més petita, però molt propera. El meu pas pel club em va ajudar a madurar com a persona i com a futbolista. A Palamós ja vaig arribar més fet, però encara he adquirit més vivències. Aquests són els dos clubs que més meus em sento, pel fet d’haver-hi estat en etapes de llarga durada.

Ha mencionat el pas per Vila-real.

Sí, vaig anar-hi com a cadet i m’hi vaig estar fins a complir la majoria d’edat.

Quan hi pensa, què li passa pel cap?

Primer, els amics que hi he fet. En tinc cinc que són íntims i encara continuem amb la relació. Però sobretot penso en com em va ensenyar a lluitar pel que m’agrada. I a viure sol des de petit, a això també.

Hi té una anècdota prou bona, d’allà.

I tant, i me la recorden sovint. Amb l’equip cadet vam quedar subcampions d’Espanya, en una final jugada a Canàries contra el València de David Silva, David Lombán i Sisi. Nosaltres jugàvem amb César Arzo, Verza, Xisco Nadal, Marcos García… I jo vaig ser titular, eh! El cas és que el club va premiar el nostre recorregut i ens va deixar jugar contra el primer equip.

És a dir, el primer equip del Vila-real contra el cadet del Vila-real.

Això mateix. Evidentment, la majoria dels jugadors del primer equip que van jugar eren els suplents. Hi havia l’Arruabarrena, en Javi Calleja… El porter era Jesús Unanua. Total, que el vaig veure avançat i li vaig marcar un golàs de vaselina des del mig del camp… Diria que vam perdre 4-1, però tothom es va quedar amb aquell gol.

Quantes vegades ha rumiat que podria haver arribat a l’elit?

Algun cop que altre… Però aquí es barregen un munt de factors: la sort, estar en el lloc precís en el moment ideal… Els contactes… Per exemple, els meus pares no estaven vinculats al món del futbol, no coneixien a ningú. I es nota molt quan un pare ha tingut una certa trajectòria. El poc o molt que he tingut, m’ho he guanyat jo al camp; no per ningú del meu entorn a fora.

Fins quan donarà guerra?

Encara tinc corda i il·lusió. No em vull pas retirar, però encara no tinc decidit a on aniré. Aquests dies em truquen, s’interessen per què faré… reconec que m’agrada… Però el que em fa més content és que puc escollir, perquè em cuido per estar bé. Ser jugador va més enllà de donar puntades a una pilota, engloba molts aspectes. Quan estàs fora del camp, continues sent un jugador.

Subscriu-te per seguir llegint