I a Pedri li queien els ulls

Els mundials valen la pena perquè deixen imatges entranyables i que humanitzen un esport del qual continuen apropiant-se els dictadors. Per això va esgarrifar veure plorar el porter de Cap Verd, Vozinha, un quarantí que es guanya la vida a la Segona Divisió de Portugal i que acabava de viure un dels moments de la seva vida deixant a zero la favorita Espanya.

Ningú va plorar a la selecció de De la Fuente, rudimentària, precipitada, sense verticalitat –Oyarzabal no va tocar cap pilota durant la primera mitja hora– i sense ànima. A Pedri li queien els ulls de les òrbites quan, ja al crepuscle i amb bastons inerts en comptes de cames, havia de perseguir un rival amb el cos que li queia a trossos. Pedri pagava haver sigut l’únic espanyol que va mirar de crear en una selecció lligada de mans i peus pel seu entrenador. Potser condicionat De la Fuente per aquests codis de vestidor que, a la llarga, ho espatllen tot.

La presència a la base d’un Rodri que jugava en pla seqüència amb poc sentit tenia davant una Cap Verd que només es defensava. N’hi ha que deuen carregar contra Gavi, però no contra qui va creure oportú fixar-lo a la banda. O contra Ferran, que l’any en què ha demostrat que pot ser un bon nou, va mostrar de nou les seves debilitats a l’extrem. Que el ja madridista Cucurella –¿quants cops s’ha dit?– fos el millor extrem no pot ser una bona notícia. O sí, deu pensar Mourinho, que d’això en sap.

Subscriu-te per seguir llegint