L’Atlètic s’indigna i el Barça celebra la petició de traspàs de Julián Álvarez

Julián Álvarez no s’ha demorat a prendre la iniciativa que esperava el FC Barcelona per forçar l’Atlètic de Madrid a asseure’s a negociar el seu traspàs. Amb l’estiu encara incipient, ja ha publicitat la seva voluntat de sortir, de «complir el meu somni». I amb això ha donat peu al conflicte. És una estratègia que qualsevol agent versat planteja en aquest tipus de situacions. Quan el club d’origen no vol vendre i el jugador desitja sortir, toca tensar la corda. Els annals dels fitxatges estan plens de polsos per l’estil. I entre l’entitat matalassera i la blaugrana ja hi ha un historial, en el qual la primera sempre sol resultar beneficiada, es pot dir.

Les paraules del davanter de 26 anys –«el millor per a tothom és un traspàs»– a la conclusió del partit entre l’ Argentina i Àustria, en el qual va ser suplent, forcen l’Atlètic a moure’s. Per molta resistència que mostri, mantenir a desgrat un futbolista capital i de taxació alta no sol ser un bon negoci. I menys quan el jugador ha expressat públicament el seu desig de ruptura. Però això no implica que el fitxatge per part del Barça pugui donar-se per lubricat. Ni de bon tros. Simplement, obre un nou escenari.

I la primera incògnita que cal aclarir és si l’Atlètic es predisposa a negociar. De moment, la seva postura ha sigut hermètica. Malgrat una primera oferta del Barça de 100 milions enviada a Mateu Alemany, el director esportiu dels madrilenys, i malgrat les intencions del mateix jugador argentí transmeses ja en privat als dirigents matalassers. És aquest hermetisme el que va empènyer Álvarez a estirar l’anella i que la granada explotés per alterar la falta de progrés.

Álvarez va parlar d’una manera molt explícita sobre les seves ganes d’abandonar l’Atlètic. Va evitar citar el nom del FC Barcelona, però tampoc calia. Se sobreentén per totes les parts. La iniciativa ha agradat a les oficines d’Arístides Maillol i ha indignat el Wanda Metropolitano. La primera oferta barcelonista va ser resposta amb una sèrie de tuits divertits. Com aquella amb aires d’artifici de Florentino Pérez de 150 milions.

Ara, a les oficines blanc-i-vermelles s’han quedat sense ganes de bromes i els seus dirigents aventen que estudien denunciar el club blaugrana davant la FIFA per intentar el fitxatge de l’atacant sense el seu permís, una reacció de curt recorregut amb pinta d’escalfament. Entenen que la detonació de Dallas, on va jugar l’Argentina, es va produir per una clara confabulació entre el seu agent i el Barça. I continuen assenyalant els 500 milions de la clàusula de rescissió com a única via per aconseguir la seva sortida. «Un es cansa, ja està bé d’aquesta història», va dir Enrique Cerezo, president de l’Atlètic, fa un parell de dies, abans d’escoltar les paraules de La Araña.

Fitxatge car

Álvarez va arribar a les ordres de Cholo Simeone l’estiu del 2024 per uns 90 milions d’euros procedent del Manchester City. Té contracte fins al 2030. Però la temptació del Barça li resulta ara irresistible. Molts dels joves futbolistes blaugrana han expressat en públic que estarien encantats amb el seu fitxatge com a substitut de Robert Lewandowski. L’últim, Gavi.

També va ser beneït pel president Joan Laporta, que va dir fa uns mesos que «Julián és un gran jugador i segons els tècnics encaixaria molt bé en el sistema del Barça». Però va advertir sobre el fonamental en aquesta fase: el preu. «Que no faci saltar la banca». Si l’Atlètic finalment s’avé a negociar, ¿quant estaria disponible desemborsar el FC Barcelona? ¿120? ¿130? L’increment d’ingressos gràcies a l’ampliació del Camp Nou permet obrir la mà. Fins a quant, no se sap.

Però l’enuig de l’Atlètic és tal en aquests moments que costa d’imaginar qualsevol disponibilitat a negociar res amb l’entitat barcelonista. Per la qual cosa deixen entreveure, abans deixar-li assegut a la banqueta que vendre’l al Barça. Una oferta prèvia de l’Arsenal va ser rebutjada per part del davanter argentí, sense ganes de tornar a Anglaterra, i també un tempteig del PSG. L’estiu no acaba més que començar. Potser falta que passin els dies i es calmi l’ebullició de la indignació.