Messi està per damunt de la història

Tota una vida fent el mateix. Corri o camini, falli o no un penal –va fallar perquè els déus no volen saber res dels plaers mundans– o tingui com a company Jordi Alba o Facundo Medina. Leo Messi tindrà la cara clivellada per les arrugues i els dits del peu esquerre torts per l’artrosi i continuarà marcant el mateix gol. La vida ha de ser el que passa entre que Messi insinua el pas a la frontal des de la vora i clava un xut amb l’esquerra que deixa fumut el porter de torn. Ja poden els rivals, aquesta vegada els austríacs, ser torturats pels analistes de vídeo mostrant-los una jugada que s’ha demostrat indefensable. Perquè qui l’executa és el millor futbolista de tots els temps.

Ara que fan fortuna tots els qui expliquen el futbol a partir de les estadístiques, com més rocambolesca millor, com si les xifres fossin capaces d’explicar la ràbia i les llàgrimes, l’ànsia o la por, per fi hi ha una dada que mereix una lectura de rellevància històrica. Messi, amb el toc de primeres i a la xarxa d’Àustria i la furiosa insistència amb què va concloure el duel en el crepuscle, va superar l’alemany Miroslav Klose, per dos gols, per convertir-se en el màxim anotador de sempre a la Copa del Món (18). Ho va aconseguir, a més, el mateix dia, tot i que 40 anys després, que Maradona va protagonitzar el moment més important de la història dels Mundials, acostant la mà a Déu, primer, i fent rodar el cos rodanxó i còsmic contra bitlles angleses, després.

Aquesta emocional Argentina contracultural que entrenen entre Scaloni i Aimar amb més cor que pissarra –¿i què?– és un calc de la que va conquerir el Mundial de Qatar fa quatre anys. Un grapat de futbolistes implicats que es desesperen per protegir Messi, que és qui acaba definint una destinació que només és als seus peus. És així al túnel, on tots van darrere del seu Messies, i és així al camp, on els jugadors van d’una banda a l’altra mentre Messi, de lluny i al seu ritme, espera el seu moment.

Va semblar arribar aviat a Dallas, lloc on les coses importants passen poc després del migdia – Lee Harvey Oswald va sortir a aquelles hores a la finestra quan va posar en la mira del rifle JFK. L’austríac Posch no anava armat, però se li’n van anar les cames carregant tant Lautaro com el seu company Xaver Schlager. Era penal i, és clar, li tocaria a Messi fer una de les coses que menys li agraden. El deu, que potser no esperava passar a la història per marcar un penal, no va saber gaire què fer. Ni tan sols hi va haver corredissa. Tres passes, una aturada i pilota fora.

La decisió, és clar, va desplaure a Messi. Però després de mirar al cel i pensar què fer, va tornar a la seva. Encara emprenyat, tot i que treia foc pels queixals, la Pulga es va quedar dos cops a un pam de marcar, gols que li va negar David Alaba. Fins que va arribar el minut 39, la centrada de Facu Medina, l’exercici d’invisibilitat de Thiago Almada i, aquest cop sí, l’execució de Messi.

Llavors l’Argentina ja es podia dedicar a sostenir la inofensiva Àustria de Ralf Rangnick, el pantocràtor del gegant en pressing, que amb la pressió que va fer no n’hi va haver per a gaire més a banda que Sabitzer provés les mans d’Emiliano Martínez.

El nou homenatge que es va fer Messi va servir perquè Julián Álvarez pogués provar-ho mitja hora –encara li costa, però allà va aparèixer Messi per corregir-lo i marcar el seu cinquè gol en aquest Mundial–, i perquè l’Argentina solucionés la classificació com a primera, a expenses del seu tancament contra Jordània. Evitarà Espanya en setzens sempre que els de De la Fuente esquivin la segona plaça (és Àustria qui treu el cap com a rival espanyol). Ja hi haurà temps perquè Lamine miri Leo als ulls.

Subscriu-te per seguir llegint