Un Mundial mourinhista

Aquesta fase inicial del Mundial està combinant el millor i el pitjor del futbol en un sol escenari i de vegades té alguna cosa inquietantment familiar. No me’n preguntin el motiu, però un comença veient segons quin partit, i acaba buscant a la banqueta José Mourinho. En molts partits, massa: estadis gegantins, pantalles descomunals, milions de frigories en aires condicionats indecents, himnes eterns, pauses comercials infinites... i passes els noranta minuts pregant que, sisplau, passi alguna cosa ni que sigui per accident.

El Mundial s’ha americanitzat fins al punt que la grada brilla molt més que el que passa a la gespa. Fa anys que Mourinho fa una cosa semblant des de la banda: convertir el futbol a soporíferes murgues en què el principal objectiu és que la càmera l’enfoqui a ell sense que ningú es diverteixi gaire. El calendari també sembla escrit pel portuguès. Horaris impossibles i jugadors creuant tres països per descobrir que el rival tampoc té gaires ganes d’exposar. I després hi ha el VAR. Aquesta màquina perversa capaç de congelar una celebració durant quatre minuts per descobrir que un nas va respirar en fora de joc. Mourinho sempre va somiar amb un aliat així: algú que confirmés que la culpa mai era seva. I a les rodes de premsa, cada seleccionador sembla irremeiablement abduït per un ChatGPT en mode diplomàtic. Mourinho, allà, almenys, converteix les seves compareixences en l’escena del crim, el problema és que el cadàver gairebé sempre és el futbol. I la ironia final que aquest Mundial va néixer prometent l’espectacle més gran de la història, i de moment, està sent un museu dedicat a les matemàtiques de l’empat.

I així, entre la por de perdre, la cita amb la història de seleccions humils que veuen poder tocar la classificació i la renúncia a jugar per por de ser sorprès, el resultat acaba substituint el futbol. ¿Els recorda tot això a algú? No cal que responguin. Conec la resposta.