Berta Ribas perd la por a volar després de deixar l’Spar Girona: “Ara em toca jugar”

Berta Ribas tanca una etapa a l’Spar Girona. La jugadora gironina, una de les dues representants de casa al vestidor aquesta temporada juntament amb Anna Badosa, no continuarà a l’Uni el curs vinent després de quatre anys vinculada al club. Els dos primers, amb el Tordera com a equip de referència i la possibilitat de pujar i baixar amb el primer equip. Els dos últims, ja plenament integrada en la dinàmica d’un conjunt de màxim nivell, però amb un rol secundari en una plantilla pensada per competir a la part alta de la Lliga Femenina i d’Europa. Ribas marxa agraïda, però també convençuda que li ha arribat el moment de fer un pas que considera necessari: “Ara em tocava jugar”.

La decisió no ha estat sobtada. A final de temporada, Ribas va parlar amb Pere Puig. El director esportiu li va transmetre que Fontajau sempre seria casa seva i que, si calia, es podia parlar de la seva continuïtat, però també li va recomanar buscar minuts. La jugadora ho tenia assumit. “Estic molt agraïda per aquests quatre anys. He viscut experiències i estic molt contenta, però potser ara ja em tocava jugar. Tot el que he après durant aquests quatre anys ho he de posar en pràctica”, explica.

Ribas encara no té nou equip. No vol precipitar-se ni donar per fet un futur que està per concretar, però sí que té clar què busca: un lloc on pugui sentir-se important. “Tinc ganes de jugar ja. Estic molt contenta pels entrenaments, pels minuts que he tingut a la Lliga, a l’Eurolliga i per tot el que he viscut, però vull sentir-me una peça important de l’equip. No la dotzena o l'onzena. Vull demostrar tot el que sé i tornar a agafar rodatge”, diu.

Ser gironina en un Top-4 d'Europa

El repte no ha estat senzill. Ser gironina a l’Spar Girona pot semblar un somni, però també comporta conviure amb una exigència altíssima. Ribas no ha format part d’un equip qualsevol, sinó d’un club acostumat a competir per títols, a jugar a Europa i a compartir pista amb algunes de les millors jugadores del continent. “No és fàcil, però no pel fet de ser de Girona, sinó perquè l’Uni és un equip molt competitiu, un dels millors d’Europa. No estàs en un equip que juga per no baixar, sinó en un equip que competeix per ser a dalt”, reflexiona.

Aquests anys l’han obligat a conviure amb un paper difícil. Ribas sabia quin era el seu rol. L’hi havien explicat i l’havia acceptat. Però això no evita que, mentalment, pesi entrenar cada dia, preparar-se, sentir que millora i després jugar poc o gens. “Costa. Tu ja saps que ets allà per entrenar i ajudar l’equip, però tot el que vas aprenent vols ensenyar-ho. Vols demostrar que pots estar allà, que no ets només la noia de Girona que hi és perquè és de Girona, sinó perquè tens nivell per ser-hi”, afirma.

La dificultat del rol és precisament aquesta: estar preparada encara que sàpigues que potser no jugaràs. Ribas ho resumeix amb una idea que ha sentit moltes vegades dins del vestidor: tant si surts cinc minuts com si en surts trenta, has de demostrar coses. “Quan et toca jugar els últims dos minuts guanyant de trenta, també has d’estar concentrada. Són pocs minuts, però vols sortir i demostrar coses”, diu.

L'àlbum de records

El camí de Ribas amb el primer equip de l’Spar Girona està ple de petites escenes que ara guarden un valor especial. Recorda el seu primer partit amb el grup, encara sense debutar, asseguda a la banqueta de Fontajau contra el València, a punt d’entrar però sense temps perquè es produís l’estrena. Recorda sobretot el seu primer partit a la Lliga Femenina, contra el Gernika, també a Fontajau. I els primers punts: va robar una pilota, li van fer falta i, com que l’equip rival estava en bonus, va haver d’anar a la línia de tirs lliures. “Em vaig quedar mirant Maria Araújo i li va dir: ‘Ara he de tirar tirs lliures?’. Era el meu primer partit, davant de tota aquella gent. En una entrada no penses tant, però en un tir lliure tens temps per pensar en tot el que està passant”, recorda. Els va anotar tots dos. “Estava superfeliç”.

També va viure una Copa de la Reina molt particular (2023), en una temporada marcada per les lesions, amb l’equip viatjant pràcticament amb el mínim de jugadores i Ribas entrant en dinàmica al costat de Mar Ibern. Més endavant va arribar l’experiència europea. Primer l’Eurocup i després l’Eurolliga. Dos dels partits que recordarà sempre són contra el Yerevan Foxes d'Armènia, en un duel en què l’Spar Girona va guanyar amb molta comoditat i ella va tenir una oportunitat real: va jugar prop de vint minuts i va superar la desena de punts. Per algú acostumat a viure molts partits des de la banqueta, aquell dia té un lloc especial.

El balanç va molt més enllà dels minuts. Ribas sent que ha canviat molt des de la jugadora que va sortir de júnior fins a la que és ara. Ha après d’entrenadors, de la disciplina professional i, sobretot, d’un dia a dia exigent. “Els entrenaments són molt durs i molt exigents. En aquests equips qualsevol detall compta”, explica. Ha compartit pista amb jugadores d’un nivell altíssim i ha intentat observar-les per créixer. De Chloe Bibby, per exemple, n’ha parlat sovint amb el seu pare: “Li deia que mirava què feia per intentar aprendre-ho. Potser no podré arribar mai a ser com ella, però puc mirar què fa i intentar incorporar coses”.

Perdre la por a volar

El Bàsquet Girona també li ha donat una altra formació, menys visible però igualment important. Ha viatjat, ha après anglès i ha perdut part de la por als avions. “Jo abans no hi podia pujar. Em feien molta por. I per força ho he hagut de fer”, diu. Guarda fins i tot un mapa amb els llocs on ha estat. Armènia, Itàlia, Grècia... ciutats aprofitades entre entrenaments, partits i estones lliures. Amb companyes com Klara Holm, Carol Guerrero o Marta Canella, sovint buscaven cafeteries d’especialitat i ella aprofitava per descobrir el centre de cada ciutat. “Sempre que podia mirava d’anar a veure coses. Ja que hi era, ho volia aprofitar”.

Aquest ritme també ha tingut renúncies. Ribas estudia Enginyeria Mecànica a la UdG i ha hagut de combinar la carrera amb entrenaments, partits, viatges i absències. Admet que ha renunciat a part de la vida universitària, a classes i a plans amb amics. “No pots fer-ho tot. Però si no podia anar a classe o quedar amb els amics era perquè potser marxava a Itàlia a jugar. Són experiències que no tornes a viure si no les aprofites”, explica. La carrera, diu, ja l’anirà fent. Potser necessitarà més temps. No li pesa.

Ara s’obre una etapa nova. Ribas no sap encara on jugarà, però sí què vol trobar. Una oportunitat. Minuts. Responsabilitat. La possibilitat de posar en joc tot el que ha après en quatre anys a l’ombra d’un vestidor d’elit. “Vull veure quina oportunitat se m’obre ara, què puc fer amb ella, créixer com a jugadora i veure què em depara el futur”, diu. Se’n va de l'Spar Girona sense trencar cap fil. Se’n va de casa perquè, precisament, necessita créixer fora de casa. Després d’aprendre, entrenar, esperar i aprofitar cada escletxa, Berta Ribas té clar què li toca ara: jugar.

Subscriu-te per seguir llegint