Un Barça sense remei es queda un altre cop en blanc

I per fi, el patiment pel qual tant deia sofrir Xavi Pascual va acabar. El Barça, massa gran, massa desgastat, massa oblidat, i construït sense cap ni peus, va acabar la seva tercera temporada consecutiva en blanc perquè al bàsquet, com en la vida, els miracles passen molt de tant en tant. Més encara quan el seu rival en la final (3-1) era un equip sense tatxa com el València Basket de Pedro Martínez, que regna a l’ACB per segona vegada en la seva història després del títol conquerit fa nou anys contra un Reial Madrid on començava a treure el cap una criatura de cognom Doncic. L’MVP, el dominicà Jean Montero (23,8 punts i 30,3 de valoració en aquesta sèrie), agafa el relleu als Dubljevic, San Emeterio o Rafa Martínez en l’imaginari valencianista.

El Barça, per molt que lluités Shengelia, ja s’havia deixat la vida en el primer partit amb aquell triomf al Roig Arena que li obria la possibilitat de reconquistar per fi la Lliga davant la maltractada afició del Palau. Però després de la clara derrota del segon partit i l’intent d’aixecament que a res va arribar del tercer, ja no hi va haver més oxigen ahir. Amb una rotació tan curta que impedeix mantenir el nivell de tensió durant llargs trams, amb jugadors que res aporten –ningú trobarà a faltar Willy Hernangómez, que va dir adeu mirant a les musaranyes durant quatre minuts– i amb estrelles que no van fer el pas endavant –Punter, jugant per a ell, es va esgotar anotant 26 punts, mentre que Clyburn va fer dos triples i taula rasa–, poc més podia fer l’equip que fer la vista enrere i maleir velles decisions preses.

Des que els dirigents del Barça van decidir no renovar Jasikevicius fa tres anys, l’equip ha sigut incapaç de guanyar un sol títol, sense que Grimau, Peñarroya i Xavi Pascual poguessin canviar una inèrcia negativa que hauria de decidir als despatxos sobre Juan Carlos Navarro, lligat al club gràcies al contracte d’una dècada firmat quan es va retirar com a basquetbolista.

Pascual podrà tenir una plantilla al seu gust a Dubai, allunyat de les penúries d’un club on li van deixar clar –més amb les accions que amb les paraules– que el bàsquet, històrica secció deficitària i amb nul aferrament del president, continuaria sent un mer apèndix en un club que està pendent d’altres coses.

Va ser un trist comiat per a massa gent, no sols per a Xavi Pascual, que si bé es va enfonsar a l’Eurolliga, va poder almenys esprémer el que tenia portant el Barça a la final de l’ACB. Jan Vesely, que ja va anunciar la retirada, va jugar el seu últim partit al Palau. S’hi va deixar la vida, com sempre va fer quan lluitava contra el seu propi cos. També acaben contracte el seu compatriota Tomas Satoransky, que va esclafir a plorar, a més de l’esmentat Willy –un alleujament per al club–, Nico Laprovittola, que mai va sobrar malgrat els seus problemes físics, i mitjanies que en altres temps mai haurien tingut un buit a l’equip, com Myles Cale, Youssoupha Fall o Miles Norris.

Què dir del partit. Jean Montero, el gran dominador de la sèrie, va deixar fer Taylor fins a la seva furiosa irrupció en el tercer quart, quan el Barça ja no va poder més que rendir-se. "Vam anar al límit, però no ens va donar per a més", va concloure Pascual. Ell va conèixer una secció que ja no existeix.