El gironí que vola a Europa

Dissabte passat a l’espai aeri de Viena es van produir uns set-cents moviments d’avions de procedències i destins ben diferents. A darrera hora, en va aparèixer un que cap controlador s’esperava. No va ser a l’aeroport de Schwechat sinó a la Leichtathletik Zentrum la principal instal·lació d’atletisme de la ciutat. Amb origen Sant Hilari Sacalm, Bakr El Asri va volar en la popular Track Night de Viena en la prova dels 3.000 obstacles esmicolant el rècord d’Europa de la categoria sub20, que fins ara, era propietat de, ni més ni menys, que Jakob Ingebrigtsen. L’atleta gironí va signar un temps de 8:24.40 que superava els 8:26.81 de l’astre noruec després de fer una cursa de menys i més que va tancar amb una darrera volta estratosfèrica. Aquest registre li dona la mínima per al Mundial sub20 d’Eugene (Estats Units) del 5 al 9 d’agost, però la Federació tindrà la darrera paraula perquè hi ha dos atletes més (Martí Torregrossa i Alejandro Domnigo) amb la mínima per a només dues places. El campionat d’Espanya d’Albacete del juliol dictarà sentència.

Fa anys i panys, el Barça i una popular casa de roba esportiva van engegar una campanya publicitària, que va fer furor, en què alguns dels joves més prometedors de la Masia apareixien en un vídeo dient «recorda el meu nom». Entre aquells marrecs hi havia un tal Leo Messi que, llavors, encara ben pocs coneixien. No ho farà perquè la humilitat és una de les virtuts que l’ha dut on és, però ara mateix, El Asri podria protagonitzar aquell anunci tranquil·lament i el seu vídeo es faria viral d’aquí a uns anys. El gironí és un dels assenyalats en vermell per la Federació i des de fa un any viu i s’entrena al CAR de Sant Cugat del Vallès després que al 2024 es proclamés campió d’Europa dels 2.000 obstacles sub18. Allà, s’hi entrena a jornada completa mentre els seus entrenadors del Lloret La Selva, Marc Jiménez i Àngel Mullera el visiten i tutelen sovint. Ah, i estudia, és clar. Enguany ha fet Paisatgisme tot i que no té clar si hi continuarà el curs vinent.

Encara sense carnet, té complicat pujar i baixa cap a casa, a Sant Hilari, on la família s'enorgulleix del fill pel poble. «De Copes i medalles no en tinc gaires ara de gran. La majoria que tinc en una lleixa són de crossos de quan era més petit», confessa. Ara hi podrà afegir la medalla d’or de Viena on va fer una cursa estratosfèrica. «Sabia que estava en forma i podia estar al ritme del rècord d’Espanya (8:33). Vaig sortir bé i al final em vaig trobar amb forces. L’adrenalina em feia endollar-me i va sortir tot fantàstic», confessa. I això que el gironí va estar-se des del desembre fins al març sense competir per culpa d’una lesió de genoll i tot just va tornar-hi fa tres setmanes a Santa Coloma de Gramenet.

Superar el rècord d’Ingrebirgtsen més que una fita personal li suposa «una empenta i un impuls moral» per continuar treballant. «És una injecció de confiança, de veure que no estic fent les coses malament», confessa l’hilarienc. Amb només dinou anys, de reptes per davant en té molts. De moment, els obstacles li encanten i els vol «prioritzar», tot i que en un futur no descarta els 5.000 o 10.000. Ser a Los Angeles d’aquí a dos anys? «Ui...Confio poder donar guerra per anar-hi, tot i que no m’hi penso obsessionar». Mentrestant, és feliç gaudint del dia a dia fent el que més li agrada fer. L’època de compaginar el futbol i l’atletisme queda molt lluny. Recordin el seu nom.

Subscriu-te per seguir llegint