Espanya assegura la primera plaça amb una victòria aspra i sense brillantor davant d’una Uruguai bruta

Si només es tractava d’assegurar la primera plaça del grup i, per tant, d’evitar l’encreuament contra l’Argentina, no hi ha cap retret possible al partit victoriós d’Espanya, que va complir amb suficiència l’objectiu. Si el duel contra l’Uruguai havia de ser una cita per consolidar l’aura de preferida al títol recuperada davant l’Aràbia Saudita, en canvi, la campiona d’Europa es va quedar a mig camí. Molt a mig camí.

Espanya va guanyar sense brillantor a Guadalajara durant la matinada peninsular, amb el rei Felip VI a la graderia celebrant el gol decisiu d’Álex Baena just abans del descans. També va contemplar l’ampli assortit de puntades sense càstig que va repartir la frustrada selecció de Marcelo Bielsa, eliminada d’un Mundial en què la sort l’havia aparellat amb Cap Verd —segona d’aquest grup H, un miracle— i l’Aràbia Saudita a la fase de grups. Un fracàs majúscul per a la bicampiona del món.

Contra Algèria o Àustria

A Espanya ja només li queda conèixer el seu rival als setzens de final, en un partit que es disputarà dijous 2 de juliol, a les 21.00 hores, a Los Angeles. Serà el guanyador de l’Algèria-Àustria, que es juga la matinada de dissabte a diumenge, a les 4:00 hores. En cas d’empat en aquest partit, el rival seria el conjunt europeu. Amb el primer lloc, per cert, Espanya evita ja fins i tot una hipotètica final contra l’Argentina i el Brasil. Els de Messi, per la seva banda, es veuran les cares amb la sorprenent Cap Verd.

Els africans ocupen la plaça que semblava reservada per a aquesta Uruguai devorada pel seu guerracivilisme. Marcelo Bielsa mussitava, en la seva característica postura assegut sobre una nevera de plàstic, la convicció que viuria o moriria fidel a si mateix. El Loco no es va deixar intimidar per l’espècie de rebel·lió que van tramar els capitans en les hores prèvies, quan li reclamaven un plantejament defensiu i reactiu davant Espanya.

El tècnic era el primer plenament conscient de la inferioritat tècnica de l’Uruguai davant la campiona d’Europa, però les evidències mai no han passat per davant de les idees en el catecisme futbolístic de Bielsa, així que va ordenar la recepta de sempre: intentar governar des de la possessió i pressionar el rival tan amunt com fos possible. Sobre el camp, però, els seus jugadors van anar decidint a poc a poc, amb el pas dels minuts, que era més sensat resguardar-se.

Dos canvis a l’onze d’Espanya

De la Fuente, en canvi, és un entrenador molt més pragmàtic. Ho va demostrar ja en l’alineació, en què Llorente i Mikel Merino van substituir Porro i Dani Olmo. La lectura era clara, ja que es tractava de dos perfils més físics i verticals en lloc de dos jugadors amb més capacitat per donar continuïtat al joc mitjançant l’associació. Un equip més preparat per a una batalla a cara de gos, si el partit ho demanava.

La veritat és que Espanya va començar estranya el partit, amb una versió que recordava força més el debut en fals contra Cap Verd que l’exhibició davant l’Aràbia Saudita. Amb domini, sí, però amb poca sensació de perill, limitada a alguna incursió aïllada de Lamine pel costat dret, amb escassa fluïdesa al voltant de l’àrea de Muslera.

L’Uruguai mossegava i l’àrbitre nord-americà va comparèixer a Guadalajara disposat a no desgastar el xiulet. La pausa d’hidratació, de publicitat o del que fos no li va anar bé a Espanya, que va veure com se li tallava el ritme i l’Uruguai agafava volada. Feia pinta de ser una primera part decebedora, d’aquelles que et deixen amb la preocupació al cos, quan de sobte va arribar el gol.

El gol de Baena

Va ser en un moment inesperat, amb Oyarzabal fora del camp esperant el permís de l’àrbitre per tornar-hi a entrar. És a dir, amb 10 jugadors sobre la gespa. Llorente va guanyar la línia de fons i va enviar la pilota a l’àrea, sense gaire càlcul, simplement per veure què passava. Baena va llegir millor l’enviament que els defenses uruguaians, es va fer un forat des del punt de penal per rematar a la mitja volta, al bulto, i Muslera va fer la resta. La pilota se li va esmunyir entre les mans al porter charrúa, confirmant el seu catastròfic Mundial. El seu càstig va ser ser sacrificat al descans.

Espanya es va trobar al descans amb un avantatge que segurament no mereixia: Merino transparent, Oyarzabal aïllat, Lamine minvant i Pedri sense socis. Espanya, en fi, no era l’Espanya esperada, sempre incòmoda i incapaç de trobar espais on imposar el joc que va fer campiona d’Europa aquesta generació.

Bielsa es carrega Valverde

L’Uruguai va reaccionar a la situació crítica, que l’expulsava del Mundial, repartint puntades a tort i a dret davant l’escandalosa passivitat de l’àrbitre. Mentrestant, Bielsa decidia que el més convenient era retirar del camp Fede Valverde, el seu capità i futbolista de més nivell. Per al que li queda al Loco al convent...

De la Fuente, per la seva banda, va retirar aviat Merino i l’apercebut Pedri per renovar la medul·lar amb Fabián i Dani Olmo. Després els va tocar el torn als tres davanters, Lamine, Oyarzabal i Baena, conscient Espanya que tenia dos gols de marge per defensar la primera posició, ja que l’empat també l’hi donava. Dels que van sortir, Ferran es va topar amb el travesser. No hi va haver drama.

Les urgències eren per a una Uruguai que no tenia ni idea de com capgirar la situació. No ho va fer. Van acabar enfangant-se en una concatenació creixent de puntades violentes que van culminar amb l’expulsió de Canobbio, un esportista vergonyós a jutjar pel que va demostrar contra Espanya. No hi va haver lesions i aquesta va ser la millor notícia per a Espanya, fins i tot per damunt de la seva victòria ensopida.

Subscriu-te per seguir llegint