Espanyol, ploraner i vell (ho van clavar)

Ja no recordo del tot si va ser aquest any o el passat. Juraria que un dels meus propòsits de Cap d’Any va ser tuitejar més. Res de fer esport ni aprendre un altre idioma. Res de ser més bon pare, més bon fill, més bon marit o més bon ciutadà. Tuitejar més. De vegades sóc així d’ambiciós.

Tot i això, no tuitejo gaire. Ni tan sols Twitter ara es diu Twitter, però de tant en tant hi trec el nas d’incògnit. Em vaig proposar tuitejar més perquè tuitejar menys comporta assumir que aquell lloc tan divertit ja no serà mai tan divertit i, en conseqüència, nosaltres no serem mai com érem abans. Per deixar de tuitejar, per aquella mandra, amb prou feines comparteixo aquesta sèrie d’articles. Imagino que al no compartir-los no es llegiran gaire. Un dia tuitejaré que ja no hi haurà més articles. Total, que l’altra nit em va venir de gust i em vaig decidir. La matinada de dimecres a dijous, mentre veia un parell de partits de la Copa del Món, vaig escriure el tuit següent: "Hi ha una selecció que fa dos mundials que juga amb un reglament diferent. Podem continuar fent com si no ens en adonéssim". Ho vaig escriure, ho vaig publicar i em vaig quedar adormit al cap d’una estona. L’endemà al matí, quan em vaig llevar, vaig veure que havia rebut un whatsap del Marc. Un altre dels meus propòsits d’Any Nou, a part de tuitejar més, era no mirar tant el WhatsApp. Una per l’altra. El cas és que el whatsap del Marc es referia al tuit dels mundials. Quan algú t’escriu per WhatsApp sobre una cosa que has tuitejat, malament. Normalment vol dir que el tuit se te n’ha anat de les mans. Vaig entrar a Twitter (ara X, ja se sap) a comprovar l’impacte del mal. Vaig encaixar algun insult. No n’hi havia per tant.

Però tornem al tuit. La majoria de les respostes eren d’argentins que es queixaven, que deien que ells no rebien cap favor arbitral sinó més aviat al contrari. Em van dir espanyol, ploraner i vell (aquí la van encertar de ple). Van mostrar una intrigant obsessió per alguna cosa que dec tenir dins de l’anus. Molts, després d’escriure’m, em van bloquejar. I tot plegat sense que jo anomenés l’Argentina per a res. No seré pas jo qui ho digui, encara que ho pugui pensar: que es donessin per al·ludits deu voler dir alguna cosa.

Perquè l’Argentina ni tan sols jugava. Perquè en cap moment vaig dir a quina selecció em referia. Ni tan sols vaig especificar l’esport. Aquesta gent em va recordar una cosa. De jove, en la prehistòria punk, vaig anar a un festival de música a un poble de Toledo. A prop de la destinació, ens vam trobar un control policial. Quan el guàrdia va treure el cap per la finestreta, i abans que preguntés res, un dels meus acompanyants va dir: "La droga l’he donada als del cotxe del darrere". Els del cotxe del darrere eren els nostres amics, o això es pensaven. Després vam saber que el control policial no buscava droga, sinó un que s’havia fugat. Als del darrere els van multar.