Un milió de barcelonins per a Pérez Francés el 1965

¿S’imaginen més d’un milió de persones al carrer aclamant el Tour? ¿S’ho imaginen, repeteixo? Doncs sí, va passar el 1965, un 2 de juliol, la segona vegada que la carrera arribava a Barcelona; divendres calorós, dels que fonen l’asfalt i dels que escalfaven les vies del tramvia que travessava un Paral·lel que, per aquella època, fèrria dictadura, s’anomenava avinguda del Marquès del Duero, un militar que va morir durant la Tercera Guerra Carlista.

Una tarda de gener del 2014, José (Pepe) Pérez Francés (1936-2021) esperava sol, amb una tassa a la taula, com un client desconegut, al cafè Espanyol del Paral·lel. Era el mateix ciclista que va aixecar masses d’aficionats a la seva Barcelona d’adopció, que va embogir una ciutat, que va passar pel mateix carrer on vivia acompanyat d’un soroll i de crits eixordadors i el que va firmar una gesta per recordar en el Tour. 49 anys després ningú li deia res.

Cap dels clients del bar –i estava bastant ple– sabia que aquell senyor amb els cabells canosos; prim, seriós, inicialment de poques paraules, però que quan se li descobria tenia una conversa afable, interessant i sòbria, havia sigut una llegenda. Tenia 77 anys i només pensava en dues coses: que no plogués per sortir en bici i que fes bon temps per pedalar entre Barcelona i Tarragona i així visitar el seu net.

Al Paral·lel es va posar melancòlic i citava el fervor de Barcelona, la ciutat a què va arribar per un acte de rebel·lia quan tenia 17 anys. Es va barallar amb el seu pare, que li va dir que si no estava content tenia la porta de casa oberta. Va aparèixer a Catalunya, es va fer ciclista i es va instal·lar al Poble Sec. Va passar, encapçalant el Tour, per davant de casa seva. El 2 de juliol del 1965 es va fer en fuga i en solitari 223 dels 240,5 quilòmetres d’etapa programats entre Acs i Barcelona. Continua sent, dècades després, la tercera escapada en solitari més llarga en la història del Tour.

Set quilos

Sempre explicava que havia perdut set quilos per la deshidratació, que la bici d’acer en pesava 14 més i que únicament portava cinc pinyons. Uns dies després, Pepe ensenyava la seva bicicleta d’última generació. "El que hauria fet en la meva època si en tingués una com aquesta" mentre mostrava el quadre de carboni i les rodes quan encara no s’havien inventat els frens de disc.

Temia el 1965 que la cadena humana que s’anava obrint al seu pas pel Paral·lel li fes encallar la roda als raïls del tramvia; rodes de 21 mil·límetres pels 30 d’ara, un món al revés. Era el mateix Pepe Pérez Francés, que amb 40 anys se’n va anar a Ordal perquè sabia que per allà entrenaven tots els ciclistes de la Volta. Es va escalfar i ni un dels professionals van poder seguir-lo. Cada diumenge de la dècada passada se’l podia veure per la Zona Franca amb ciclistes molt més joves ja que cap cicloturista de la seva generació aguantava el ritme de Pepe.

El 1965 va rebre 30.000 pessetes (uns 6.000 euros) per la victòria que va repartir solidàriament –es continua fent igual– amb els companys del Ferrys. A Barcelona es va presentar amb 8 minuts d’avantatge. Calia donar tres voltes a Montjuïc, la muntanya barcelonina del Tour, on tirava amb força el Salvarini, el conjunt de Felice Gimondi, guanyador a París. El van agafar, sí, però amb volta guanyada. Pérez Francés es va posar a roda, a cua del pilot, fins que es va desentendre per creuar la meta esgotat i sense forces d’aixecar els braços.

Un gran del ciclisme

Era la Barcelona que disfrutava amb Cayetano Ré, set mesos abans que deixés el Barça per fitxar per l’Espanyol i convertir-se en un dels cinc dofins blanc-i-blaus. La Barcelona de Salvador Sadurní, el guapo –gairebé tant com Pepe, a què van anomenar Rodolfo Valentino– Ferran Olivella i l’intel·ligent Josep Maria Fusté. Excepte els gairebé 200 presos polítics tancats a la Model, la ciutat va oblidar la pilota i va disfrutar amb l’èpica de Pérez Francés.

El 2014 s’havien apagat els llums del Paral·lel, els que també encenia el seu amic Paco Martínez-Soria, i Pepe tornava a casa seva feliç d’haver mantingut una conversa de tres hores parlant de ciclisme. Inicialment havia dit que 10 minuts i prou. Tres hores per recordar el seu podi de París de 1963 per darrere dels llegendaris Jacques Anquetil i Federico Bahamontes, quatre podis més de la Vuelta (segon el 1963 i el 1968, tercer el 1961 i el 1964) i la segona plaça de la Volta del 1960 amb un cinquè lloc al Giro del 1965.

Sí, senyor: va ser un gran del ciclisme, un geni que va anar en bici fins al final dels seus dies.