El miracle sense fi de Cap Verd

Mentre Espanya contemplava atònita i amb els ulls mig clucs per la son com l’Uruguai massacrava els homes de Luis de la Fuente amb un còctel de puntades de peu violentes, Cap Verd serrava les dents per desgastar el significat del substantiu miracle. Perquè classificar-se per a aquest Mundial ja ho havia sigut per a aquesta diminuta nació africana, i no diguem debutar-hi arrencant un empat contra la vigent campiona d’Europa (Espanya) i continuar rascant-ne un altre contra una bicampiona del món, l’Uruguai. ¿Classificar-se per a les eliminatòries? No s’ho haurien imaginat mai.

Però sí, Cap Verd ho va aconseguir. Sabia que amb l’empat contra l’Aràbia Saudita a Houston en tenia prou per ser segona, sempre que l’Uruguai no derrotés Espanya a Guadalajara. La victòria saudita hauria concedit el premi als asiàtics, però el 0-0 final va estar més a prop d’inclinar-se cap al costat capverdià. No va importar gaire. Cap Verd es va convertir en la nació més petita de la història a arribar a la fase eliminatòria del Mundial.

També en la sisena que aconsegueix la classificació directa sumant tres empats. Des de Xile el 1998, ningú aconseguia el bitllet sense guanyar un sol partit. El revers, és clar, és que tampoc n’ha perdut cap, i d’això no en poden presumir seleccions amb tradició i potencial com Alemanya, Croàcia i Noruega. En els nou grups ja tancats ahir a la nit, només Espanya, Mèxic (0) i el Brasil (1) han encaixat menys gols que Cap Verd. Vozinha, l’heroi de 40 anys que es va fer enorme contra la selecció espanyola, només ha recollit dues vegades la pilota de dins de la seva porteria, i totes dues durant l’empat contra l’Uruguai.

"L’equip tenia l’ànim de mostrar això a tothom. Estem molt orgullosos de passar a la següent fase. Som un país petit però lluitem pel que volem aconseguir", va dir Bubista, el seleccionador capverdià, un humil entrenador que va desenvolupar tota la carrera a la modesta lliga local abans d’agafar els comandaments del combinat nacional el 2020.

Després de sortir indemne de dos partits contra dues campiones del món, el següent repte consisteix a enderrocar a qui defensa aquesta condició en aquest Mundial. Divendres que ve, a la mitjanit, l’Argentina de Leo Messi els plantejarà a Miami un repte encara més difícil. Si aconseguissin un nou miracle, el guanyador de l’Egipte-Austràlia seria el rival del Cap Verd a vuitens.

L’"orgull" d’una nació

"És un orgull poder enfrontar-nos amb l’Argentina. És un país amb el qual tenim importants llaços històrics: molts capverdians han emigrat a l’Argentina", deia Bubista, que reivindicava la identitat del seu poble a banda del futbol. Lògic, tenint en compte que es tracta d’un país de mig milió d’habitants, una mica menys que l’àrea metropolitana de Tarragona.

La diàspora capverdiana va estendre les celebracions pel món, des de Portugal, la seva antiga metròpoli colonial, fins als Països Baixos, amb una important població capverdiana, passant per Burela, el poble de Lugo on viuen uns mil ciutadans del país. Per descomptat, també al país i a l’estadi de Houston, en el qual jugadors i aficionats van celebrar el pas a setzens com si haguessin guanyat el Mundial. Perquè, en el fons, a la seva manera, ja ho han fet.