Contador i Armstrong, tot menys amics per sempre

El Tirano va arribar a París instal·lat a la tercera plaça del podi i es mostrava seriós davant un incrèdul Alberto Contador, anomenat El Pistolero, que no entenia com era que sonava l’himne danès en lloc de l’espanyol pels altaveus dels Camps Elisis amb Jaime Lissavetzky, en aquell temps secretari d’Estat d’Esports, dret a la llotja d’autoritats i protestant a la direcció del Tour. Simplement va passar que l’encarregat de la megafonia va pitjar el botó equivocat: en l’ordre alfabètic francès, igual que en el català, Dinamarca va abans que Espanya.

Lance Armstrong era qui exercia de tirà en el conjunt Astana i qui ja va advertir a Contador de les seves intencions, quan un parell de dies abans de desplaçar-se a Mònaco, on començava el viatge del 2009 que va portar el Tour a Barcelona, se’n van anar a Montpeller a assajar la contrarellotge per equips. "Jo he vingut aquí a guanyar el Tour: no em fotis". Contador va descobrir que tenia l’enemic a casa, un nord-americà que tres anys després va ser desqualificat de tots els seus èxits, entre ells els set Tours conquerits, per dopatge generalitzat al llarg de la seva carrera esportiva.

Dues taules per esmorzar

La relació en l’equip kazakh, on corria la parella, era insostenible. Els periodistes que van seguir el Tour van veure la imatge habitual de cada matí, si el destí els portava a compartir hotel amb Contador. Hi havia dues taules per esmorzar. El primer que arribava s’asseia en una, i l’altre en l’altra. Ciclistes com Haimar Zubeldia van explicar al cap dels anys la dificultat que els suposava decidir a quina cadira seien, així que un dia amb l’un, i l’altre amb l’altre.

A Barcelona (dijous, 9 de juliol del 2009) van arribar els ciclistes mirant-se de reüll, sense fiar-se, cada un amb els gregaris de confiança, dos equips en un. Don’t fuck me ("no em fotis"). Era l’advertència que repetia el nord-americà al ciclista de Pinto. "He guanyat dos Tours, l’un a la carretera i l’altre a l’hotel. Aquest últim ha sigut pitjor", va dir Contador al cap de poc d’haver aconseguit la victòria.

Era el mateix Armstrong que, en la segona jornada de descans, va seguir la roda de premsa de Contador des d’una finestra a l’hotel de Verbier (Suïssa) al costat de Johan Bruyneel, el director que el protegia i que havia decidit que el texà fos el cap. Contador es va rebel·lar i va arribar a París de groc per sentir l’himne danès com Jonas Vingegaard anys després.

¡Ah! Va ploure a Barcelona. La pluja a Sevilla és una meravella. Ningú ho nega quan refresca a la capital andalusa. Ara bé, ¿com és que sempre ho fa quan arriben els ciclistes a la principal ciutat catalana? Va ploure el 2009, tal com va passar al cap de 14 anys en l’estrena de la Vuelta: aigua i sense llums en una etapa al vespre i amb una tempesta que va enfosquir tot Barcelona.

Sol, dissabte i diumenge

Per sort, les previsions per als dies 4 i 5 de juliol en comptes d’oferir un Tour mullat indiquen calor de debò, tot i que lluny de l’onada tòrrida que ha castigat Europa aquest mes de juny.

El 2009, el viatge a Barcelona va començar a Girona i la tempesta va descarregar fins poc abans que els ciclistes entressin al terme municipal de la capital catalana on va guanyar el noruec Thor Hushovd, que presumia de ser català perquè va viure uns anys al Pertús, tot i que, certament, no parlava ni una frase en aquest idioma, i tampoc en castellà. Va batre Óscar Freire i José Joaquín Rojas, en un final d’etapa en què, entre d’altres, van anar a parar a terra Tom Boonen, Michael Rogers i Igor Antón.

La pluja no va restar expectació. Unes 700.000 persones es van citar al final de la sisena etapa i 300.000 més van presenciar l’endemà la sortida de la prova que va desfilar, entre altres avingudes, pel passeig de Gràcia.

Contador i Armstrong ni se saludaven, cada un a la seva i cada un amb el seu bàndol. El nord-americà Levi Leipheimer, l’ucraïnès Iaroslav Popóvitx i l’alemany Andreas Klöden eren els aliats del texà, mentre que el portuguès Sergio Paulinho recolzava el madrileny. Entre els neutrals, a part de Zulbeldia, hi havia el suís Grégory Rast i el kazakh Dmitri Muraiev, que només obeïa les ordres que li arribaven del seu país: que guanyés un membre de l’Astana, tant era Contador com Armstrong, i es deixés d’històries i suports sentimentals.

Com si fos la famosa lletra de La perla, de Rosalía, aquestes van ser algunes perles que Contador va deixar per a la posteritat: "La meva relació amb Armstrong és nul·la; és un campió, però com a persona la meva estima és gens"; "A l’autobús hi havia una tensió que es podia tallar amb un ganivet, com si tingués l’enemic a casa"; "Dormia amb la bici a l’habitació: no em fiava que l’endemà aparegués amb les rodes fluixes o els cables dels canvis [ara ja no n’hi ha] tocats". Realment, la bici passava la nit amb el seu mecànic, Faustino Muñoz. Segur que al mirar Contador a Armstrong pels carrers de Barcelona no se li va acudir pas taral·lejar la rumba d’"amics per sempre".