El Japó reneix de la mà d’Ogura i Marc Márquez minimitza danys

Un gran premi tremend. Una calor tremenda. Un circuit tremend, on qualsevol caiguda, en actitud Mugello, resulta perillosíssima. Una sortida tremenda. Una Aprilia tremenda, que va copar el podi. Un japonès tremend aquest Ai Ogura, resident a Barcelona, és clar, que va tornar a coronar el Japó a dalt de tot del podi de MotoGP, cosa que no passava des del 2004 quan Makoto Tamada va guanyar amb una Honda, precisament al seu país. Un tremend David Brivio, team manager de l’equip Trackhouse, satèl·lit d’Aprilia, que va demostrar preparar les motos i manejar els seus pilots amb més categoria i eficàcia que Massimo Rivola, capitost de la firma de Noale (Itàlia).

Un tremend Marco Bezzecchi, el líder d’Aprilia que sembla disposat a perdre el títol que tenia a les seves mans. Bezz va tornar a caure sol, sol. Un tremend Jorge Martín (Aprilia), tercer ahir a la catedral d’Assen i nou líder del campionat. Un tremend Raúl Fernández (Aprilia), que, encara sense contracte renovat, es va guanyar la plata d’ahir després de l’or de dissabte. Un tremend Àlex Márquez (Ducati), que, en la seva precipitada tornada i determinació, va acabar cinquè, amb pinta d’heroi.

El campió acaba setè

I tremend, sí, sí, tremend, Marc Márquez (Ducati), que, en un dels circuits que més tem i que menys li agrada, en un traçat de dretes que detesta, va aconseguir arrencar una setena plaça i, el cap de setmana en què Bezz, el líder anterior, havia d’arrasar, sumant els 37 punts en lliça, va fracassar totalment. Il Cannibale se’n va d’Assen als mateixos 40 punts de Bezz i, ara, viatgem, d’aquí a 15 dies, a Sachsenring, el jardí del Marc.

La carrera, com toca a la catedral del motociclisme, va ser realment preciosa, tant en la seva part alta, davantera, en què les tres Aprilia (Ogura, Fernández i Martín) van saber fer les delícies dels 108.388 fans que es van citar a la prada d’Assen i, finalment, van copar el podi amb una autoritat insultant, sí, sí, insultant, perquè Digga, quart, va arribar a gairebé 10 segons del trio vencedor.

I tremenda, sí, la lluita pels altres quatre prestigiosos llocs ja que, tot i que sempre van rodar una mica més lents que el trio del davant, tant Di Giannantonio, que va lluitar xocant els seus carenats amb Marc Márquez per liderar aquest grupet, com el Pistoles, encara en rehabilitació de la clavícula i la seva setena vèrtebra, van protagonitzar avançaments vistosos i molt arriscats, que van fer aixecar el públic dels seus seients.

Tres líders espanyols

El Mundial, en efecte, per culpa del caos que, especialment Marc Márquez, ha provocat amb la seva remuntada al si d’Aprilia i, sobretot, per com de malament suporta Bezzecchi la pressió de ser (era, perdó) líder del campionat, s’ha posat interessantíssim, ja que entre el nou líder Martinator i el més gran dels Márquez hi ha tan sols 40 punts de desavantatge, és a dir, una miqueta més, poc més, d’un cap de setmana, quan es reparteixen un total de 37 punts.

Ara mateix, els líders de les tres categories són pilots espanyols. El joveníssim Máximo Quiles, de 18 anys i gran protegit de Marc Márquez, el seu mestre, s’ha apropiat de Moto3, de la mà del no menys savi Jorge Martínez Aspar, i lidera la petita categoria, amb la barbaritat de 90 punts més que un altre espanyol, vaja, Álvaro Carpe. "Falta molt, falta molt, però estem camí d’aconseguir-ho, sí", explica Quiles quan se li parla de trencar rècords i ser campió abans que ningú després de guanyar sis dels 10 grans premis ja disputats.

Manu González, de 24 anys, que ja ha arribat a provar una MotoGP (encara més estrany que cap equip pensi en ell de cara al 2027), és líder de Moto2 amb 57,5 punts més que un altre espanyol, Izan Guevara. González ha guanyat a Tailàndia, Barcelona i Itàlia, ha sigut segon a Jerez, Le Mans i els Països Baixos i tercer al Brasil. "És clar que somio amb el títol, com tots ¿no?, però no puc abaixar els braços en cap GP", deia ahir el líder de Moto2.