Un Barça sense marge d’error

El Mundial col·lecciona highlights, però al Barça valen de poc, i s’ha de començar a col·leccionar una cosa molt més urgent: certeses. Els dubtes que ha despertat Gordon als EUA no converteixen l’anglès en un mal futbolista, però sí que ens recorden que quan ets un fitxatge estratègic, generar interrogants és generar pors, i no és moment per a tremolors. I ara toca Julián. Un altre del qual ningú qüestiona el talent o intel·ligència tàctica. És un davanter modern, versàtil i extraordinari. El problema no és ell. El problema és el context i el valor de mercat, just i coherent, de cada un. Si Gordon necessita temps, necessita adaptació o simplement necessita construir una versió més tranquil·litzadora i regular, l’argentí deixa de ser un fitxatge il·lusionant per convertir-se en una operació de total urgència. Perquè el Barça no es pot permetre una temporada de "ja explotaran" i necessita admiració des del primer entrenament. Pel preu embogit que pretén Gil Marín, jo me n’anava a veure Ferran Soriano i a explorar la solució noruega: Erling Haaland. La comparació resulta gairebé cruel. Ho sé. Amb rematada amb les dues cames, potència, intimidació, domini de l’àrea, joc aeri, profunditat, capacitat per destrossar defenses i producció golejadora immediata, el noruec continua jugant en una dimensió diferent. Julián és potser millor en la creació, participació col·lectiva i en la pressió associativa. Però quan el partit exigeix violència ofensiva i dolor, no hi ha debat. Haaland de blaugrana, suposaria, per al rival, una catàstrofe natural. Però el futbol també consisteix a administrar possibilitats. Per això Julián Álvarez continua sent una magnífica decisió... sempre que no superi el preu ofert de 100 milions i arribi convençut que serà capaç de sostenir el pes ofensiu des del primer dia. Els grans equips no fracassen per fitxar bons jugadors. Fracassen quan converteixen els dubtes d’uns en les obligacions d’altres.