L’alegria es diu Espanya

Aquest equip sembla que va néixer fa anys fent el mateix, és a dir, convertint el futbol en la possibilitat d’una alegria. Atreviment, rialles, com si el camp s’hagués fet per compartir un joc que abans que res és un risc però que, sobretot en aquest temps, és molt més que una competició: és una impressionant manera de dir a Espanya que es deixi ara de tanta ràbia i de tanta història. És millor el futbol que la mania funesta de barallar-se a les prades de la política. La selecció va jugar recordant aquesta manera de ser que és ara el futbol espanyol.

La història d’aquest futbol nou i castellà va començar amb Del Bosque. I ara jugadors diferents fan memòria d’aquells Iniestas d’altres temps que estan fent el mateix, amb igual alegria, com si s’haguessin transmutat en jugadors que recorden el camí que ja van posar en marxa els altres. Aquest és un equip ple de futur que escriu una història nova en la qual tot el recent és també tot el que d’altres van aprendre.

De fet, hi va haver uns minuts en el partit en què va reaparèixer davant nostre, abans que apareguessin en pantalla Penélope Cruz i Javier Bardem, l’efígie de Carles Puyol, aquell central magnífic que va acabar imposant-se a tothom una vegada i una altra. Quan vaig veure a la pantalla que també hi havia Rosalía, vaig sentir que ja el futbol d’ara és un equip d’amor pels quals miren jugar com si estiguessin estudiant una nova era del futbol: l’era en què no només es juga, que també, sinó l’època en què jugar és estar amb altres en la graderia esperant. Ara aquesta graderia és capaç de saltar al camp per si cal ballar o cantar abans que l’equip contrari s’adoni que tot el peix ja està venut.

Era un partit greu, com si el campionat l’hagués reservat per posar a prova Lamine Yamal. No li va caldre marcar cap gol. La seva influència va molt més enllà del lloc que ocupa al camp.