La selecció espanyola elogia la normalitat

Sort que Lamine Yamal està tocat, a un 70%, un nivell que per a gairebé qualsevol altre futbolista equivaldria al pic de la seva carrera. Només la seva presència va obligar Ralf Rangnick a modificar el pla: va desplaçar Konrad Laimer, el millor jugador austríac, perquè hagués de vigilar el futbolista del Barça. Això va impedir que Àustria pogués tenir el jugador del Bayern a la mitjapunta, la zona des d’on acostuma a influir més en el joc. A partir de tenir el millor, Espanya va començar a fer valer una superioritat que fins aquell moment era teòrica, no pràctica, una cosa que en el futbol és molt habitual i la majoria de les vegades no val res. Amb Lamine Yamal tirant túnels i desbordant, va obligar Àustria a començar a perdre altura, seguretat i confiança, i amb això els de De la Fuente van sentir que eren millors. De vegades no es tracta de ser-ho, sinó de tenir algú que ho cregui fermament.

El gol va arribar per inèrcia, una mica per pesadesa, perquè Àustria no sabia gestionar les seves possessions i Espanya anava guanyant a poc a poc terreny gràcies al que fins fa res semblava impossible: que Dani Olmo ocupi la mitjapunta. L’egarenc naturalitza zones punxegudes per a la resta perquè no s’incomoda davant l’absència d’espais, sinó que els modula i els dona una forma que permet a la selecció espanyola trobar-se al balcó de l’àrea. El 2-0, qüestió ja de temps, va evidenciar que Espanya havia fet seva la frontal i que els defensors d’Àustria no arribarien mai al seu lloc, ni tan sols ho sabien. El gol de Pedro Porro, va ser el cop de gràcia a una Àustria molt tendra i lluny del nivell competitiu de la resta de seleccions en aquests setzens.

Els laterals són els qui més marquen el sostre competitiu dels equips. Si vols amagar defectes en una zona que històricament ho ha permès i maquillat, ara és una era on s’exposen, l’equació no val i cal buscar alternatives. Cucurella i Porro están, potser, lluny del que un imagina com la palestra dels millors quan es tracta de generar, però en aquesta Espanya de ritme alt i extrems incisius, amb Pedri i Rodri macerant el joc interior i Olmo castigant-lo, tots dos estan greixats en una dinàmica que els regala espais a atacar i zones a ocupar. I aquí excel·leixen. Es mouen, corren i repeteixen esforços sense descans, cosa que permet a la selecció guanyar profunditat sense haver de sacrificar altres peces. Gols, assistències i ritme. De La Fuente, a poc a poc, va trobant les peces que millor acompanyen un pla que no té truc, que és transparent: que els bons puguin ser-ho, tot i que de vegades costi.

El Mundial és una arena impossible de mesurar a cada pas que fas. O t’enfonses en la misèria o l’eufòria et porta a una cimera desconeguda de la qual és impossible saltar. En aquesta ciclotimia emocional, de vaivens constants, Espanya ha sabut surfejar ja el pànic general de la primera jornada del campionat, on l’empat va evocar les pitjors èpoques, a l’alegria insana després d’una golejada de cartrópedra. És difícil calibrar el punt òptim en un torneig tan curt i tan viu, i per això les eliminatòries no tenen mai una base emocional lògica. Però Espanya la va saber aplicar. Ha sigut el partit, al costat del de França, més previsible de tots els que s’han disputat senzillament perquè va saber allunyar-se del que els Mundials provoquen: nervis i incertesa. Es va jugar com es juguen els partits de classificatòria. I no hi ha un elogi més gran que aquest: la normalitat.